Portaven allò inscrit per tot el cos. A les cames, als braços, a les mans... Els demanava què volia dir... «Són noms de dones!», deia en Harmin. En Dordor, en veure que no quedava gaire convençut, deia rient: «Això és turc antic, fill, otomà!». Em van caldre tres anys d’estudis per entendre el significat d’aquelles paraules. El matí després de la nit que l’Aruz va fer matar en Dordor amb seixanta-sis punyalades a mans de quatre dels seus sicaris, en Harmin em va explicar, en veu baixa com sempre:

—No érem pas més grans que tu... Vam marxar, vam pujar a bord d’un vaixell. Volíem recórrer el món... Fins que... Un dia vam ancorar a Austràlia! Vam dir: «Au va, desembarquem». Però no! La cosa no anava bé. Ens dèiem: «Què passa?». Estàvem malalts, ens rodava el cap, teníem nàusees. Quan trepitjàvem la terra ferma ens posàvem blancs. N’hi ha que tenen el mal de mar... I si el que teníem nosaltres era el mal de terra? Existeix, això? La gent deia que no. Però nosaltres bé el patíem, collons! A partir d’aleshores ens vam quedar sempre a bord... I van passar els anys. Fixa’t que no recorríem el món! No, nosaltres recorríem els mars... Tu volies saber què significaven aquests tatuatges. Doncs això és el que volen dir... En turc. Més endavant tu també aprendràs anglès...

—I tu on n’has après?

—A Belconnen Remand!

En adonar-se que no ho entenia, va afegir:

—És un penitenciari... A Austràlia.

—Però no deies que ja no havíeu tornat a baixar a terra?

—No! Ens vam quedar en els abismes.

No entenia res. Sempre creia que tot el que m’explicava era de broma. No me n’adonava. Però jo també vaig agafar la seva malaltia. A l’escala del dipòsit de cadàvers on reposava en Dordor... Per descomptat el primer que va fer va ser anar a matar l’Aruz. Però no se’n va sortir. Qui va acabar mort va ser ell... Jo vaig estudiar anglès. I sé que ara ells són lliures. Potser no pas damunt la terra ferma..., sinó a sota.

2 Partit dels Treballadors del Kurdistan. Organització armada creada l’any 1978 per Abdullah Öcalan, que aspira a la independència dels territoris amb majoria kurda del sud-est de Turquia.

Tenia dotze anys i gràcies als asiàtics del Pròxim i l’Extrem Orient que solien formar part de la meva existència, els meus coneixements en geografia s’havien ampliat tant com els d’un gitano. El professor deia: «Mireu», i em convertia en un exemple a seguir. «Mireu el vostre company Gazâ, que aprofita les estones lliures per estudiar-se el mapamundi. Faríeu bé d’interessar-vos-hi vosaltres també. L’univers no es limita al lloc on viviu, nois!». Després d’això, a part de l’Ender, el meu veí de pupitre, tots els alumnes em miraven com si es disposessin a devorar-me i l’olor del seu odi omplia tant la classe que venien ganes d’anar a obrir les finestres. Estava segur que m’odiaven. Tenien ganes de pegar-me. Però no estaven segurs de poder-se permetre aquell luxe. Havien sentit a dir algunes coses inquietants sobre mi i sobre el meu entorn pròxim i llunyà. L’instint de violència que se’ls covava a dintre, sempre a punt per inflamar-se, va batre’s precipitadament en retirada el dia que en Harmin i en Dordor van venir a buscar-me a l’escola, exhibint la seva impressionant alçada. L’odi contingut va donar pas a un silenci profund. Només l’Ender continuava parlant-me. M’explicava un munt de coses, em feia preguntes que quedaven sense resposta i es limitava a somriure. El seu pare, Yadigâr amca, era sergent en cap a la gendarmeria. Jo el coneixia bé. Quan venia a la sortida de l’escola sempre es treia de la butxaca una bola de xocolata i l’allargava a l’Ender dient-li: «Té, fill, comparteix-la amb en Gazâ». I mentre jo rosegava el meu tros de xocolata em deia: «Vine a veure’ns, Salime teyze ha fet mandonguilles de carn». Jo m’allunyava fent que sí amb el cap. Ell sabia que jo era el fill de l’Ahad i estic segur que es feia preguntes sobre el meu pare. Segurament per això no parava de convidar-me. Per estirar-me la llengua a canvi de mandonguilles. Però com que no tenia mare a casa me les feia jo, les mandonguilles. Des de feia dos anys ja...

En Yadigâr amca era un heroi! De debò. Dos anys abans, durant un incendi forestal, havia salvat tres nens de les flames portant-los en braços. S’havia cremat la galta esquerra i li havien donat una medalla. Un dia l’Ender havia vingut a l’escola ensenyant tot cofoi la medalla i els altres nanos, fills del verdulaire, del sastre, del fabricant de condiments, del paperaire, del carnisser, del guardabosc, de l’escarceller, del restaurador, del venedor de mobles, o bé orfes de pare, havien premut els llavis d’enveja i escopit de ràbia. Si ja el deixaven prou de banda perquè parlava amb mi, a partir d’aquell moment encara el van marginar més, fent-li doble boicot, podríem dir-ne, de tal manera que en una classe de quaranta-set alumnes el fill del traficant d’il·legals i el del gendarme es trobaven ben sols cara a cara. Però l’Ender no semblava adonar-se’n i no perdia el somriure. Jo estava segur que els grans de la cara també em sortien cap a dins. Els il·legals començaven a fer-me fàstic.

Mirava aquella gent que, al mínim soroll sospitós, s’ata­peïen els uns contra els altres deixant anar uns xisclets ridículs; només els tremolaven les ninetes, com si patissin una variant misteriosa de la malaltia de Parkinson, i els nassos trencats, que semblaven llapis remullats, s’estremien constantment per intentar copsar l’olor de l’instant següent; mirava aquella gent que no paraven de repetir la paraula «Més!» però que no en coneixien cap altra, amagats sota diverses capes de tela, al principi groga de suor i després negra de sutge, i que només aixecaven el cap per demanar alguna cosa. Llavors jo els etzibava a la cara: «Foteu el camp!». De totes maneres tampoc no ho entenien. I si ho entenien es mantenien impassibles, amb el cap enfonsat entre les espatlles.

Per descomptat quan l’Ender em demanava: «Què fas aquest cap de setmana?», jo no li responia: «He d’enviar uns quants il·legals, collons!», sinó que em limitava a dir: «He d’ajudar el meu pare!». Llavors ell contestava: «Quina llàstima que no puguis venir amb mi!», i llavors enumerava tots els llocs on a mi m’hauria agradat anar: el cinema de la ciutat, la fira del poble del costat, la sala de jocs del centre comercial de la ciutat, un dels dos cibercafès del nostre poble... L’Ender no tenia cap obligació. Ell només havia de fer els deures, menjar mandonguilles elaborades per la seva mare i, de tant en tant, anar a classe d’Alcorà. En canvi jo treballava com un negre! No tenia ni un minut de descans: recollia les bosses on havien cagat els il·legals i anava a enterrar la merda darrere el magatzem; per no cridar l’atenció, anava a comprar les ampolles d’aigua de dues en dues i els pans rodons de tres en tres a diversos establiments; buidava els bidons d’orina i, com que sempre hi havia malalts, corria d’una farmàcia a l’altra. Sempre era al peu del canó, i tot plegat perquè a aquella gent se li havia ficat al cap canviar de país! Fins i tot vaig haver de tornar a l’Ender el Robinson Crusoe que m’havia deixat sense haver trobat temps per llegir-lo. I això que tenia moltes ganes de llegir aquell llibre que parlava d’un «comerciant d’esclaus que naufraga i acaba en una illa deserta». Fins i tot en sentir aquestes paraules m’havien vingut ganes d’acabar jo també en una illa deserta. Al capdavall jo mateix era una mena de comerciant d’esclaus i ja en tenia més que prou dels esclaus i del comerç! L’únic que volia era que el pare, com tots els altres pares, només em rondinés quan tragués males notes. I no pas perquè m’hagués descuidat de ventilar el camió! Allò era més greu que oblidar-se d’apagar el llum abans de sortir. La meva badada havia causat la mort d’un afganès. Tenia vint-i-sis anys i m’havia fet una granota de paper. Una granota que saltava quan la premies amb el dit. Es deia Cuma, és a dir Divendres.³ L’afganès, no pas la granota. Anys després vaig saber que en Robinson també tenia un Divendres. Però aquell era una altra cosa, un personatge de novel·la. No era gens probable trobar-se’l asfixiat dins la caixa d’un camió i ell tampoc no hauria fet una granota de paper per a un marrec que el tractava d’una manera infrahumana! Però si en Robinson i en Divendres havien existit de debò, la nostra vida també hauria pogut ser una novel·la. Vet aquí tota la qüestió. La vida dels altres s’assembla a una novel·la. Però només la vida compta. La novel·la no hi és en el relat que se’n fa. Tret que es tracti d’un informe d’autòpsia... Detallat... Les biblioteques en són plenes. Enquadernats o no, expliquen la història de la seva coberta descolorida. Al capdavall, l’home està fet de carn i ossos. Tard o d’hora acabarà arrugant-se o trencant-se pel camí. O bé morint esclafat per una pedra, com Rodin. Hi havia un afganès que es deia Divendres. Va morir un diumenge.

Em sentia tan malament que ja no vaig poder aguantar-ho més i vaig acabar anant a menjar mandonguilles a ca l’Ender. Però no va servir de res, al contrari. Assegut en aquella taula i observant aquella família em sentia encara pitjor. Fora d’això, les mandonguilles eren delicioses. Si jo hagués tingut una mare, estic segur que les hauria fet igual. I també m’hauria demanat: «En vols més? Una mica més?». Segurament va ser llavors que vaig començar a odiar la paraula més. Quan ja m’aixecava per tornar les mandonguilles a la paella, tal com tenia costum de fer a casa, la Salime em deia, com segurament també m’hauria dit la mare: «Això no és feina per als nens». I llavors, com un nen, em quedava assegut esperant, els esquitxos d’oli roent no em cremaven les mans ni tenia els dits molls de vapor com de costum...

Em van dir que havia gelat, però no m’hi vaig quedar més estona. Vaig fugir. En Yadigâr no m’havia fet cap pregunta. Ni sobre la salut del pare ni sobre la seva feina. Com si estigués al corrent de tot, s’acontentava de dir-me: «Menja. Ho necessites». Tenia raó. Estàvem tots en edat de créixer. Tots, tingués­sim l’edat que tinguéssim. El món sencer. Travessàvem en un remolí l’edat del creixement. El cap ens rodava... Per això menjàvem i necessitàvem menjar. Devorar-nos mútuament, mossegar tot el que trobàvem. Ho necessitàvem. Per créixer al més aviat possible, dinyar-la i deixar lloc per a d’altres. Perquè comencés una nova època. Que s’assemblés ben poc a aquella nostra... Perquè havíem entès que de nosaltres no en sortiria res de bo. No érem ximples fins al punt de no entendre-ho, això. No érem tan ximples...

3 En turc, cuma significa ‘divendres’ i es pronuncia «djuma».

I després d’aquestes paraules va desaparèixer de la meva existència. Així que va penjar, la vida va tallar amb les seves dents corcades el fil de cotó que ens lligava l’un a l’altre. No vaig tornar a parlar mai més amb en Felat i tampoc no vaig fer el servei militar... A vegades enmig d’una gentada cridava: «Divendres!», amb l’esperança que algú em respongués: «Flor!», però això no va passar mai. Un dia, però, vaig llegir en un diari aquest anunci:

«Un jove kurd de nacionalitat sueca assassinat per la seva família a Estocolm pel fet de ser homosexual...».

En algunes parts del món, cada cop menys nombroses, donen més valor a la persona que al que li pot passar i s’abstenen de donar detalls sobre la vida sexual d’una víctima i fins i tot de revelar-ne la identitat. Fora d’això la notícia no tenia res d’extraordinari. Per a algunes famílies, assassinar un parent homosexual és una mena d’esport tradicional. El que era inusual era això: després d’haver expressat en el seu testament la voluntat de ser incinerat, el difunt especificava que, en cas de ser assassinat pels seus pares o per encàrrec seu, volia que el casessin amb el seu amant, el nom del qual deixava escrit.

El matrimoni entre persones del mateix sexe és legal a Suècia, però no hi ha cap país on el dret al matrimoni s’apliqui a les persones mortes. Tot i així, l’amant que figurava en el testament de seguida va recórrer als tribunals i es va obrir un procés històric i veritablement shakespearià, en què es va discutir sobre la mort, el romanticisme, el sentit de la vida i la seva tragèdia.

Tots aquells que la por empenyia a la resignació, que no volien que els altres es lliuressin de l’opressió de què ells eren víctimes; aquells qui, en nom de la moral, s’escarrassaven arreu del món per mantenir l’ordre, de seguida van ajuntar-se per clamar ben fort que els homosexuals, morts o vius, no podien casar-se de cap de les maneres. Els més convençuts, en tres continents, eren els pares anònims de les víctimes assassinades. Els qui pensaven que amb la mort es podia posar fi a qualsevol amor estaven tan furiosos per la jugada que els havien fet les seves pròpies víctimes abans de deixar aquest món, que van començar a cremar pels carrers la bandera sueca. Un matí, mentre ells escopien mala bava i les seves imprecacions s’elevaven cap al cel, el tribunal va emetre el veredicte.

No havia trobat cap impediment a la celebració del matrimoni entre dues persones del mateix sexe que estiguessin l’una viva i l’altra morta. En resum, aquesta decisió, que comportava una bona dosi d’ètica i una llarga sèrie de motius, especificava:

«A condició que no sigui amb una criatura exclosa per la llei (nen, animal, etcètera) i que això no causi cap perjudici a un tercer (si el difunt ja està casat, per exemple), i sempre que les dues parts hi consentin, cadascú pot casar-se amb la persona que vulgui. Morta o viva...».