A la Ludovica mai no li havia agradat mirar al cel. De petita ja la turmentava un horror als espais oberts. Se sentia, en sortir de casa, fràgil i vulnerable, com una tortuga a qui haguessin arrencat la closca. De molt petita, sis, set anys, es negava a anar a l’escola sense la protecció d’un paraigua negre, enorme, fes el temps que fes. Ni la irritació dels pares, ni les burles cruels de les altres criatures la dissuadien del paraigua. Més endavant va millorar. Fins que va passar allò que ella en deia «L’Accident» i va començar a mirar-se aquell terror primordial com una premonició.

Un cop morts els pares, se’n va anar a viure a casa de la seva germana. Rarament sortia. Guanyava uns quants diners fent classes de portuguès a adolescents avorrits. A part d’això, llegia, brodava, tocava el piano, mirava la tele, cuinava. Al vespre s’acostava a la finestra i mirava la foscor com qui s’aboca a un abisme. L’Odete movia el cap, preocupada:

Què passa, Ludo? Tens por de caure entre les estrelles?

L’Odete feia classes d’anglès i alemany a l’institut. Estimava la seva germana. No anava de viatge per no deixar-la sola. Passava les vacances a casa. Alguns amics li elogiaven l’altruisme. Altres li criticaven l’excessiva indulgència. La Ludo no s’imaginava vivint tota sola. Li sabia greu, però, haver-se tornat una càrrega. Pensava en elles dues com en bessones siameses, enganxades pel melic. Ella, paralítica, gairebé morta, i l’altra, l’Odete, obligada a arrossegar-la per tot arreu. Es va sentir feliç, es va sentir aterrida, quan la seva germana es va enamorar d’un enginyer de mines. Es deia Orlando. Vidu, sense fills. Havia anat a Aveiro a solucionar una complexa qüestió d’herències. Angolès, natural de Catete, vivia entre la capital d’Angola i Dundo, una població gestionada per la companyia de diamants on ell treballava. Al cap de dues setmanes de conèixer-se, per casualitat, en una confiteria, l’Orlando li va demanar que es casessin. Preveient un refús, coneixent les raons de l’Odete va insistir que la Ludo se n’anés a viure amb la parella. Al cap d’un mes estaven instal·lats en un pis immens, a l’última planta d’un dels edificis més luxosos de Luanda. L’anomenat Edifici dels Envejats.

El viatge va ser difícil per a la Ludo. Va sortir de casa atabalada, sota els efectes de calmants, gemegant i protestant. Va dormir tot el vol. L’endemà de matí es va despertar en una rutina semblant a la del dia abans. L’Orlando tenia una biblioteca valuosa, milers de títols, en portuguès, francès, castellà, anglès i alemany, entre els quals gairebé tots els grans clàssics de la literatura universal. La Ludo ara disposava, doncs, de més llibres però de menys temps, perquè va insistir a acomiadar les dues criades i la cuinera i s’ocupava ella tota sola de la feina domèstica.

Una tarda, l’enginyer va arribar a casa amb una caixa de cartró que duia amb tota cura. La va lliurar a la cunyada:

És per a tu, Ludovica. Perquè et faci companyia. Passes massa temps sola.

La Ludo va obrir la caixa. A dins, mirant-la espantat, hi va trobar un cadellet blanc, acabat de néixer.

Mascle. Pastor alemany, va explicar-li l’Orlando: creixen de pressa. Aquest és albí, poc comú. No li ha de tocar gaire el sol. Quin nom li posaràs?

La Ludo no ho va dubtar:

Fantasma!

Fantasma?

Sí, sembla un fantasma. Així, tan blanquet.

L’Orlando va arronsar les espatlles ossudes.

Molt bé. Serà el Fantasma.

Una elegant i anacrònica escala de ferro forjat pujava, en una espiral tancada, des de la sala de visites fins al terrat. Des d’allà, la mirada abastava bona part de la ciutat, la badia, l’Ilha de Luanda i, al fons, un llarg collaret de platges abandonat entre la randa de les onades. L’Orlando havia aprofitat l’espai per fer-hi un jardí. Una pèrgola de buguenvíl·lies projectava al paviment, de maons, una perfumada ombra lila. En un dels racons hi creixia un magraner i uns quants bananers. Les visites ho trobaven estrany:

Bananers, Orlando? Això és un jardí o un hort?

L’enginyer s’irritava. Els bananers li recordaven el gran hort, comprimit entre parets de fang, on havia jugat de petit. Si fos per ell hauria plantat també mangos, nesprers, una bona quantitat de papaiers. En tornar de l’oficina era allà on s’asseia, amb un got de whisky a l’abast de la mà, un cigarret negre encès als llavis, veient com la fosca conqueria la ciutat. El Fantasma l’acompanyava. El gosset també estimava el terrat. La Ludo, en canvi, es negava a pujar-hi. Els primers mesos no s’atrevia ni a acostar-se a les finestres.

El cel d’Àfrica és molt més gran que el nostre, li va explicar a la seva germana: ens esclafa.

Un matí assolellat d’abril, l’Odete va arribar de l’institut, a l’hora de dinar, excitada i espantada. Havia esclatat algun merder a la metròpoli. L’Orlando era a Dundo. Va arribar aquell vespre. Es va tancar a l’habitació amb la seva dona. La Ludo els va sentir que discutien. Ella volia marxar d’Angola tan aviat com fos possible:

Els terroristes, estimat, els terroristes...

Terroristes? No tornis a dir aquesta paraula a casa meva. L’Orlando no cridava mai. Xiuxiuejava en un to agre, acostava el fil de la veu a la gola dels seus interlocutors, com una navalla: els tals terroristes lluiten per la llibertat del meu país. Soc angolès. No me n’aniré.

Van transcórrer dies agitats. Manifestacions, vagues, mítings. La Ludo tancava les finestres per evitar que el pis s’omplís de les rialles del poble als carrers, que esclataven a l’aire com focs artificials. L’Orlando, fill d’un comerciant de la zona del Minho establert a Catete a començament de segle i d’una luandesa mestissa que va morir al part, mai no havia conreat els vincles familiars. Un dels cosins, en Vitorino Gavião, va tornar a aparèixer aquells dies. Havia viscut cinc mesos a París, bevent, galantejant, conspirant, escrivint poemes en tovallons de paper, als bistrós freqüentats per exiliats portuguesos i africans, i així s’havia guanyat una aura de revolucionari romàntic. Els entrava a casa com una tempesta, desendreçava els llibres de les prestatgeries, els gots del bufet, i esverava el Fantasma. El gosset el perseguia, a una distància segura, bordant i grunyint.

Els camarades volen parlar amb tu, home!, cridava en Vitorino, donant un cop de puny a l’espatlla de l’Orlando. Estem negociant un govern provisional. Necessitem quadres. Tu ets un bon quadre.

Potser sí, admetia l’Orlando. De fet, de quadres prou que en tenim. El que ens falta és pintura.

Dubtava. Sí, murmurava, la pàtria podia comptar amb l’experiència que ell havia anat adquirint. Tanmateix, li feien por els corrents més extremistes del moviment. Comprenia la necessitat de més justícia social, però els comunistes, amb les seves amenaces de nacionalitzar-ho tot, l’espantaven. Expropiar la propietat privada. Expulsar els blancs. Trencar la cara a la petita burgesia. Ell, l’Orlando, estava orgullós de la seva, de cara, no volia que l’hi trenquessin. El seu cosí se’n reia, atribuïa els excessos retòrics a l’eufòria del moment, elogiava el whisky i se’n servia massa. Aquell cosí de cabellera arrissada, arrodonida, a l’estil Jimi Hendrix, amb la camisa florejada oberta al pit suat, espantava les germanes.

Parla com un negre!, l’acusava l’Odete. A més, fa pudor de suat. Sempre que ve empudega tota la casa.

L’Orlando s’enfurismava. Marxava amb un cop de porta. Tornava al vespre, més sec, més punxegut, un home molt emparentat amb les argelagues. Pujava al terrat, en companyia del Fantasma, d’un paquet de cigarrets, d’una ampolla de whisky, i s’hi quedava. En tornava a la nit, ple de foscors i d’una forta olor d’alcohol i de tabac. S’entrebancava, xocava contra els mobles, xiuxiuejant asprament contra la puta vida.

Els primers trets van marcar el començament de les grans festes de comiat. Els joves morien pels carrers, agitant banderes, i mentrestant els colons ballaven. La Rita, la veïna del pis del costat, va canviar Luanda per Rio de Janeiro. La darrera nit va convidar dos centenars d’amics a un sopar que es va allargar fins a la matinada.

El que no ens puguem beure us ho deixem a vosaltres, va dir mentre ensenyava a l’Orlando el rebost on s’amuntegaven caixes i caixes d’ampolles dels millors vins portuguesos: Beveu-vos-les. L’important és que no en quedi cap per als comunistes.

Al cap de tres mesos l’edifici era gairebé buit. En contrapartida, la Ludo no sabia on ficar tantes ampolles de vi, caixes de cervesa, llaunes de conserva, pernils, penques de bacallà, quilos de sal, de sucre i de farina, a més d’una in­acabable pila de productes de neteja i d’higiene. L’Orlando havia heretat d’un amic, col·leccionista de cotxes esportius, un Chevrolet Corvette i un Alfa Romeo GTA. Un altre li va donar les claus de casa seva.

Mai no he tingut sort, s’exclamava l’Orlando a les dues germanes, i era difícil de saber si era ironia o bé parlava seriosament. Justament ara que he començat a col·leccionar cotxes i cases apareixen els comunistes i m’ho volen prendre tot.

La Ludo posava la ràdio i la revolució entrava a casa: «El poder popular és la causa d’aquest sidral», repetia un dels cantants més populars del moment. «Ei, germà», cantava un altre: «estima el teu germà / no et fixis de quin color és / hi has de veure un angolès. / Amb el poble d’Angola unit / la independència arribarà». Hi havia melodies que no coinci­dien amb les lletres. Semblaven robades de cançons d’una altra època, balades tristes com la llum d’un capvespre antic. Espiant per la finestra, mig amagada darrere de les cortines, la Ludo veia passar camions carregats d’homes. Uns aixecaven banderes. Altres, pancartes amb les paraules d’ordre:

«Independència total!»

«Prou de 500 anys d’opressió colonial!»

«Volem el Futur!»

Les reivindicacions acabaven amb signes d’exclamació. Els signes d’exclamació es confonien amb els matxets que portaven els manifestants. Els matxets també brillaven a les banderes i a les pancartes. Hi havia homes que en duien un a cada mà. Els alçaven. Feien picar les fulles les unes contra les altres, en un xiscle lúgubre.

Una nit, la Ludo va somiar que sota els carrers de la ciutat, davall dels respectables casalots de la Baixa, s’hi desplegava una interminable xarxa de túnels. Les arrels dels arbres penjaven, lliures, de les voltes. Milers de persones vivien als soterranis, enfonsades en el fang i la foscor, alimentant-se del que la burgesia colonial llençava a les clavegueres. La Ludo caminava entremig de la gentada. Els homes brandaven matxets. Feien picar les fulles les unes contra les altres i el soroll ressonava pels túnels. Un d’ells se li va acostar, va enganxar la cara bruta a la de la portuguesa i va somriure. Li va dir a l’orella, amb una veu greu i dolça:

El nostre cel és el vostre terra.

L’Odete insistia que abandonessin Angola. El marit murmurava, en resposta, paraules agres. Elles ja se’n podien anar. Els colons havien d’embarcar. Allà no els hi volia ningú. S’havia tancat un cicle. Començava un temps nou. Tant si venia bon temps com tempesta, ni la llum futura ni els tifons que es desencadenarien il·luminarien o fuetejarien la gent portuguesa. L’enginyer s’anava enfurismant a mesura que xiuxiuejava. Podia enumerar durant hores els crims comesos contra els africans, els errors, les injustícies, la pocavergonya, fins que la seva dona ho deixava córrer i es tancava a plorar a l’habitació dels convidats. Va ser una sorpresa enorme quan va arribar a casa, dos dies abans de la independència, i va anunciar que la setmana següent serien a Lisboa. L’Odete va obrir uns ulls com taronges:

Per què?

L’Orlando es va asseure en una de les butaques de la sala de visites. Es va arrencar la corbata, es va desbotonar la camisa i finalment, en un gest estrany en ell, es va descalçar i va posar els peus sobre la tauleta:

Perquè podem. Ara podem marxar.

L’endemà al vespre la parella va anar a una altra festa de comiat. La Ludo els va esperar, llegint, fent mitja, fins a les dues de la matinada. Se’n va anar al llit inquieta. Va dormir malament. Es va llevar a les set, es va posar una bata, va anar a cridar la seva germana. No va contestar ningú. Havia passat una desgràcia, n’estava segura. Es va esperar mitja ho­ra més abans de buscar l’agenda de telèfons. Va trucar primer als Nunes, la parella que havia organitzat la festa el vespre anterior. Va contestar un dels criats. La família se n’havia anat a l’aeroport. El senyor enginyer i la seva esposa havien estat a la festa, sí, però poca estona. Ell mai no havia vist el senyor enginyer de tan bon humor. La Ludo li va donar les gràcies i va penjar. Va tornar a obrir l’agenda. L’Odete ratllava, amb tinta vermella, els noms dels amics que havien abandonat Luanda. En quedaven pocs. Només li van contestar tres, i cap no en sabia res. Un d’ells, professor de matemàtiques a l’institut Salvador Correia, va prometre que telefonaria a un policia amic seu. De seguida que sabés alguna cosa li trucaria.

Van passar les hores. Va començar el tiroteig. Primer trets aïllats i després l’espetec intens de dotzenes d’armes automàtiques. El telèfon va sonar. Un home que li va semblar encara jove, amb accent de Lisboa, de bona família, va preguntar si podia parlar amb la germana de la senyora Odete.

Què ha passat?

Tranquil·la, senyora, només volem els calés.

Els calés?!

Ja sap de què li parlo. Doni’ns les pedres i li dono la meva paraula que la deixarem en pau. No li passarà res. Ni a vostè ni a la seva germana. Si volen, poden tornar a la metròpoli en el pròxim avió.

Què els han fet, a l’Odete i al meu cunyat?

El vell es va comportar de manera irresponsable. Hi ha gent que confon l’estupidesa amb el coratge. Soc oficial de l’exèrcit portuguès, no m’agrada que intentin enganyar-me.

Què li han fet? Què li han fet, a la meva germana?

Ens queda poc temps. Això es pot solucionar a les bones o a les males.

No sé què pretén, l’hi juro, no ho sé...

Vol tornar a veure la seva germana? Quedi’s quieta a casa, no provi d’avisar ningú. De seguida que la situació es calmi una mica passarem pel seu pis a buscar les pedres. Vostè ens dona el material i alliberarem la senyora Odete.

Va penjar. S’havia fet fosc. Les bales traçadores ratllaven el cel. Les explosions feien tremolar els vidres. El Fantasma s’havia amagat darrere d’un dels sofàs. Somicava fluixet. A la Ludo li va venir un mareig, una angúnia. Va córrer fins al lavabo i va vomitar al vàter. Es va asseure a terra tremolant. De seguida que va recuperar les forces, se’n va anar al despatx de l’Orlando, on només entrava, cada cinc dies, a escombrar i a treure la pols. L’enginyer estava molt orgullós de l’escriptori, un moble solemne, fràgil, que li havia venut un antiquari portuguès. La dona va provar d’obrir el primer calaix. No va poder. Va anar a buscar un martell i el va esbotzar amb tres cops furiosos. Va trobar-hi una revista pornogràfica. La va llençar, basquejada, i a sota hi va descobrir un feix de bitllets i una pistola. Va agafar l’arma amb les dues mans. En va sentir el pes. La va acaronar. Era amb allò, que els homes es mataven. Un instrument dens, fosc, gairebé viu. Va escorcollar el pis. No hi va trobar res. Finalment es va estirar en un dels sofàs de la sala i es va adormir. Es va despertar sobresaltada. El Fantasma li estirava la faldilla. Grunyia. Una brisa que venia del mar aixecava solemnement les fines cortines de randa. Els estels flotaven en el buit. El silenci ampliava la foscor. Del passadís arribava una remor de veus. La Ludo es va aixecar. Va caminar, descalça, fins a la porta d’entrada i va mirar per l’espiell. A fora, al costat dels ascensors, tres homes discu­tien en veu baixa. Un d’ells la va assenyalar —la porta— amb una palanca:

Un gos, n’estic segur. He sentit lladrar un gos.

Però què dius, Minguito?!, el va contradir un individu sec, minúscul, vestit amb un dòlman militar que li anava molt gran. Aquí no hi ha ningú. Els colons han pirat. Au va. Força aquesta merda.

En Minguito va avançar. La Ludo va recular. Va sentir el cop i, sense pensar-s’ho, el va tornar, un cop de puny brutal, a la fusta, que la va deixar sense alè. Silenci. Un crit:

Qui hi ha?

Aneu-se’n.

Rialles. La mateixa veu:

N’ha quedat una! Què passa, mama, se l’han descuidat?

Aneu-se’n, sisplau.

Obre la porta, mama. Només volem el que és nostre. Ens heu robat durant cinc-cents anys. Hem vingut a buscar el que és nostre.

Tinc una arma. Aquí no hi entra ningú.

Senyora, tranquil·litzi’s. Ens dona les joies, uns quants diners, i ens en anem. També tenim mare, nosaltres.

No. No penso obrir.

Molt bé. Minguito, obre-la.

La Ludo va córrer al despatx de l’Orlando. Va agafar la pistola, va avançar, va apuntar cap a la porta d’entrada i va prémer el gallet. Durant els trenta-cinc anys següents hauria de recordar el moment del tret. L’espetec, el petit salt de l’arma. El breu dolor al canell.

Com hauria sigut la seva vida sense aquell instant?

Ai, sang. Mama, m’has matat.

Trinitá! Col·lega, estàs ferit?

Pireu, pireu...

Trets, al carrer, molt a prop. Els trets atreuen trets. Dispares una bala a l’aire i de seguida desenes d’altres bales s’hi afegiran. En un país en estat de guerra n’hi ha prou amb una detonació. El tub d’escapament deficient d’un cotxe. Un petard. Qualsevol cosa. La Ludo es va acostar a la porta. Va veure el forat fet per la bala. Va posar l’orella a la fusta. Va sentir el sord esbufec del ferit:

Aigua, mama. Ajudi’m...

No puc. No puc.

Per favor, senyora. Em moro.

La dona va obrir la porta, tremolant de cap a peus, sense deixar anar la pistola. L’assaltant seia a terra, repenjat a la paret. Si no fos per la barba espessa, molt negra, li hauria semblat una criatura. La cara menuda, suada, uns ulls grossos que la miraven sense rancúnia:

Quina mala sort, no veuré la independència.

Perdoni, ha sigut sense voler.

Aigua, tinc una set que em moro.

La Ludo va fer una ullada espantada pel passadís.

Entri. No el puc deixar aquí.

L’home es va arrossegar cap dins, gemegant. La seva ombra va continuar repenjada a la paret. Una nit que es desprenia d’una altra. La Ludo va trepitjar aquella ombra amb els peus descalços i va relliscar.

Déu meu!

Perdoni, iaia. Li embrutaré la casa.

La Ludo va tancar la porta. Va passar la balda. Se’n va anar a la cuina, va treure aigua fresca de la nevera, en va omplir un got i va tornar a la sala. L’home va beure amb ànsia:

El que m’aniria bé seria una miqueta d’aire fresc.

Hauríem de cridar un metge.

No val la pena. Em matarien igualment. Canti una cançó, iaia.

Com?

Canti. Canti’m una cançó suau, de cotó fluix.

La Ludo va pensar en el seu pare, taral·lejant velles tonades carioques per fer-la adormir. Va deixar la pistola a terra, es va agenollar, va agafar entre les seves les minúscules mans de l’assaltant, li va acostar la boca a l’orella i es va posar a cantar.

Va cantar molta estona.

Quan la primera llum va despertar la casa, la Ludo, armant-se de valor, es va carregar el mort a coll, sense gaire esforç, i el va dur al terrat. Va anar a buscar una pala. Va fer un forat estret en un dels cantons, entremig de les roses grogues.

Uns mesos abans, l’Orlando havia començat a construir al terrat una piscineta. La guerra va interrompre les obres. Els treballadors havien deixat sacs de ciment, sorra, totxos, tot arrambat a les parets. La dona va arrossegar una part del material cap a baix. Va obrir la porta d’entrada. Va sortir. Al passadís va començar a fer-hi una paret que separava el pis de la resta de l’edifici. Hi va estar tot el matí. Hi va estar tota la tarda. Fins que la paret no va estar acabada, un cop allisat el ciment, no li va venir gana i set. Es va asseure a la taula de la cuina, va fer escalfar una sopa i se la va menjar a poc a poc. Va donar unes restes de pollastre rostit al gos:

Ara només som tu i jo.

L’animal li va llepar les mans.

La sang s’havia assecat, al costat de la porta d’entrada, i formava una taca fosca. Hi havia petjades cap a la cuina. El Fantasma les va llepar. La Ludo el va apartar. Va anar a buscar una galleda d’aigua, sabó, un raspall, i ho va netejar tot. Es va dutxar amb aigua calenta. Quan sortia de la banyera va sonar el telèfon. El va agafar:

Les coses s’han complicat. No vam poder passar ahir a recollir el material. Vindrem d’aquí a una mica.

La Ludo va penjar sense dir res. El telèfon va tornar a sonar. Es va parar un moment, però tan bon punt la dona va donar l’esquena al telèfon, va reprendre la cridòria, nerviós, exigint atenció. El Fantasma va anar fins a la cuina. Es va posar a córrer en cercles, lladrant, ferotge, a cada ring. De sobte va saltar damunt de la taula i va tirar a terra l’aparell. La caiguda va ser violenta. La Ludo va sacsejar la caixa negra. A dins s’havia trencat alguna cosa. Va somriure:

Gràcies, Fantasma. Em sembla que ja no ens empiparà més.