reading

Marta Orriols Balaguer (Sabadell, 1975), historiadora de l’art de formació, viu i treballa a Barcelona i té dos fills. En el camp de l’escriptura ha estudiat guió cinematogràfic a l’escola de cinema Bande à Part i escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. És autora del blog No puc dormir, treballa ocasionalment com a lectora editorial i ha participat en l’edició del llibre Objeto de amor, d’Edna O’Brien (Lumen, 2018), encarregant-se de la tria dels contes que configuren el volum. Ha col·laborat al digital de cultura Núvol i actualment la podeu llegir al portal de cultura Catorze, on publica cròniques literàries i culturals. Amb el seu primer llibre, Anatomia de les distàncies curtes (Periscopi, 2016), va aconseguir un èxit notable de crítica i públic. Els seus textos retraten la complexitat de les relacions humanes amb una prosa delicada i harmònica d’alta intensitat emocional.

D’Anatomia de les distàncies curtes n’han dit:

Ponç Puigdevall, Quadern, El País – «Orriols mostra l’estructura, la forma i les relacions dels diferents personatges gràcies a la minuciosa capacitat de fixar amb paraules la fugacitat i l’imprevist de les circumstàncies quotidianes.»

Tina Vallès – «Tothom hauria de debutar amb la seva maduresa narrativa i estilística.»

Màrius Serra, Lecturàlia, El matí de Catalunya Ràdio – «Hi ha un treball important de les emocions, dels sentiments, defugint qualsevol mena d’excés, tot molt contingut però amb una intensitat molt bona.»

Julià Guillamon, Cultura/s, La Vanguardia – «Orriols va construint unes atmosferes en les quals els personatges viuen les seves renúncies envoltats de cotó fluix.»

Xavier Serrahima, Nació Digital – «Una prosa breu, concisa, treballada, continguda, que prova de quedar-se només amb l’essencial.»

Maite Martí, Sonograma Magazine – «Examen sensible, lúcid i implacable d’uns universos socials i les seves crisis.»

Ramona Pérez, Ara Balears – «Quan n’acabem la lectura, tenim una gratificant sensació de plenitud; com quan, després de la representació en un escenari, triguem a reaccionar o ens és difícil respondre amb els nostres aplaudiments.»

Mònica López Bages, La guia de Reus – «La màgia no rau tant en el que s’hi explica, sinó en com s’explica. És la força de la paraula: pròpiament literatura.»

Librújula – «La quotidianitat es presenta com l’escenari d’un gran teatre on els individus, homes i dones, es representen amagats rere una màscara que Orriols farà caure per indagar el conflicte que amaga.»

Gemma Serra Burguès, Biblioteca d’Avinyó – «Una atmosfera molt intimista mitjançant una prosa concisa que es nota molt treballada per tal de quedar-se només amb les paraules essencials, aquelles que fan falta per fer viure al lector o lectora les experiències, sentiments i emocions dels seus personatges.»

Emma Severin, BCNCultura.cat – «Marta Orriols mira i explica el que l’envolta. Íntima, pacient i subtil. Les paraules justes, de narració ferma i segura, Orriols crea un petit univers que intenta explorar la humanitat d’uns personatges que intenten trobar un espai i entendre el perquè de tot plegat.»

Biel Mesquida, Diari de Mallorca – «Tendríssima! Literatura amb la cal·ligrafia ben feta que ens entreté i ens fa pensar.»

Verónica Marín, Vogue – «En la línia d’escriptores com Margaret Atwood, Alice Munro i Flannery O’Connor, on el que importa són els petits gestos.»

Marc Carrera i Ignasi Franch, Crític – «L’autora maneja la prosa narrativa com un xilòfon: n’extreu sons suggeridors a base de cops, més o menys forts, que ressonen.»

Fe Fernández Villaret, L’Espolsada Llibres – «Una radiografia d’allò més íntim que succeeix quan tanquem la porta de casa.»

Olívia Pascual, L’Aranya Llibreria – «Tan delicada, tan elegant, tan senzilla.»

Títol original: Aprendre a parlar amb les plantes

Primera edició: octubre del 2018
Segona edició: novembre del 2018

Publicat per Edicions del Periscopi SL

info@periscopi.cat

Web: www.periscopi.cat

Facebook: www.facebook.com/Periscopi

Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi

Impressió:

Romanyà Valls

Sant Joan Baptista, 35
08789 - La Torre de Claramunt
Barcelona

Imprès a Catalunya – Printed in Catalonia

Edició a càrrec d’Aniol Rafel i Marta Rubirola

Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol

Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Francesc Gil-Lluch

Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol

Aquest llibre s’ha imprès amb un paper offset cru de vuitanta grams i ha estat compaginat amb la tipografia Caslon Pro en cos 12.

Dipòsit legal: B 20964-2018

ISBN: 978-84-17339-16-6

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

Per a tu, Miquel.

Dies i nits i aquelles hores fora de rellotge. No t’oblidem mai.

T’enyoro i t’estimo. Encara i sempre.

Ajuntes dues persones que no s’havien ajuntat mai fins ara. I de vegades és com el primer intent d’enganxar un globus d’hidrogen a un globus d’aire escalfat: què prefereixes, estavellar-te i cremar-te o cremar-te i estavellar-te? Però d’altres funciona, i s’inventa una cosa nova i el món canvia. Llavors, en algun moment, tard o d’hora, per una raó o altra, un dels dos s’elimina. I el que es resta és més gran que la suma d’allò que es tenia. Això potser no és possible des d’un punt de vista matemàtic, però ho és des del punt de vista emocional.

Julian Barnes, Nivells de vida (traducció d’Alexandre Gombau i Arnau)

ABANS

Estàvem vius.

Els atemptats, els accidents, les guerres i les epidèmies no ens concernien. Podíem veure pel·lícules que frivolitzaven l’acte de morir, d’altres que el convertien en un acte d’amor, però nosaltres érem fora de la zona que contenia el significat propi de perdre la vida.

Algunes nits, del llit estant, envoltats pel confort d’uns coixins flonjos enormes, i des de l’arrogància de la nostra joventut tardana, miràvem les notícies en la penombra, amb els peus entrellaçats, i era aleshores quan la mort, sense que nosaltres ho sabéssim, s’acomodava tota blavosa als vidres de les ulleres del Mauro. Cent trenta-set persones moren a París a causa dels atacs reivindicats per l’organització terrorista Estat Islàmic, sis morts en menys de vint-i-quatre hores a les carreteres en tres topades frontals diferents, el desbordament d’un riu causa quatre morts en un petit poble al sud d’Espanya, almenys setanta morts en una cadena d’atemptats a Síria. I nosaltres, que ens esglaiàvem per un moment, potser deixàvem anar coses com «Ostres, com està el pati», o «Pobre, quina mala sort», i la notícia, si no tenia gaire força, es fonia la mateixa nit dins dels límits del dormitori d’una parella que també s’estava extingint. Canviàvem de canal i miràvem el final d’una pel·lícula, i mentrestant jo concretava a quina hora arribaria l’endemà o li recordava que passés per la tintoreria a recollir l’abric negre; si teníem un bon dia, els últims mesos, potser intentàvem fer l’amor però amb desgana. Si la notícia era més sonada, se’n prolongaven els efectes una mica més, se’n parlava a la feina a l’hora del cafè o al mercat tot fent cua a la peixateria.

Però nosaltres estàvem vius, la mort era dels altres.

Fèiem servir expressions com estic mort per expressar el cansament després d’un dia de molta feina sense que l’adjectiu ens punxés l’ànima. Quan tot just ens acabàvem d’estrenar, érem capaços de surar al mig del mar, a la nostra cala preferida, i fer broma, amb els llavis plens de sal i de sol, amb un hipotètic ofegament que acabava amb un boca a boca d’escàndol i rialles. La mort no ens pertanyia.

La que havia viscut de petita —la mare va emmalaltir i es va morir al cap d’uns mesos— s’havia convertit en un record borrós que ja no coïa. El pare em va venir a buscar a l’escola quan feia una hora que havíem tornat a classe havent dinat. Centenars de nens i nenes pujàvem les escales de cargol per tornar cap a les aules des del menjador comunitari, amb la disbauxa pròpia de la vida que passa mentre tot s’atura en algun punt. El pare va arribar a l’aula acompanyat de la directora, que va trucar a la porta just quan el professor de naturals ens acabava d’explicar que hi havia animals vertebrats i animals invertebrats. El record de la mort de la mare m’ha quedat vinculat per sempre a la lletra blanca de guix sobre el verd de la pissarra que dividia el regne animal en dos. També hi havia totes aquelles mirades noves dels que fins a aquell moment havien estat els meus iguals, i jo, molt quieta, sentia com em retirava a un tercer regne, el dels animals ferits a qui sempre els faltarà una mare.

Tot i que no va ser per això menys terrible, aquella mort ens havia avisat, i en aquell avís hi havia el marge de temps que la precedia, l’espai per al comiat i els desitjos, la prostració i l’oportunitat d’expressar tota l’estima. Hi havia, sobretot, la ingenuïtat de creure en el cel on me la dibuixaven i la innocència dels meus set anys, que em salvava de comprendre la rotunditat de la seva partida.

El Mauro i jo vam ser parella durant molts anys. Després, i només durant unes hores, vam deixar de ser-ho. Es va morir de cop fa uns mesos, sense avís previ. Quan el cotxe el va envestir, se’l va emportar a ell i moltes altres coses.

Sense cel ni consol, amb tot el dolor feixuc que correspon a l’edat adulta, per evitar parlar del Mauro en passat, sovint penso i parlo fent servir els adverbis abans i després. Hi ha una barrera física. Estava viu aquell migdia amb mi, va beure vi i va demanar si li podien passar una mica més el filet, va atendre un parell de trucades de l’editorial mentre joguinejava amb l’argolla del tovalló, va anotar-me el títol d’un llibre d’una autora francesa que em va recomanar amb passió al revers de la targeta del restaurant, es va rascar el lòbul de l’orella esquerra, incòmode o avergonyit, potser, i després m’ho va explicar. Gairebé tartamudejava. Al cap d’unes hores estava mort.

El restaurant tenia un tros de corall al logotip. Me’l miro sovint. En guardo la targeta on, amb aquella cal·ligrafia impol·luta, va traçar el títol del llibre que tant li havia agradat. Potser perquè cadascú és lliure d’embellir la seva desgràcia amb tants fúcsies, grocs, blaus i verds com li demani el cor, des del dia de l’accident penso en l’abans i en el després de la meva vida com la Gran Barrera de Corall, l’escull de corall més gran del món. Cada vegada que penso si una cosa va passar abans o després de la mort del Mauro m’esforço per imaginar-me la barrera de corall, per omplir-la de peixos de colors i estrelles de mar, i convertir-la en un equador de vida.

Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat.

Morir no és místic. Morir és físic, és lògic, és real.

1.

—Pili, comprova equip, ràpid! Respira?

—No.

—Comencem ventilació amb pressió positiva.

Com una lletania repeteixo en veu baixa les constants de la criatura. «Ja ho sé, petita. No són maneres de rebre’t però has de respirar com sigui, em sents?»

—Trenta segons. —«Un, dos, tres..., allà estirada hi ha una dona que és la teva mare que sense tu es perdrà, la veus? Ei, vinga, va, deu, onze, dotze, tretze..., va, respira, pel que més vulguis, et prometo que si superes això, la cosa canvia, s’hi està força bé, aquí. Disset, divuit, dinou, vint. Val la pena viure, saps? Vint-i-tres, vint-i-quatre..., a vegades costa, no t’enganyaré, vint-i-sis, vint-i-set, va, bonica, no m’ho facis això. Et prometo que val la pena. Trenta.»

Silenci. La criatura no es mou.

—Pili, freqüència cardíaca?

Topo amb la mirada vigilant de la infermera. És el segon cop que em passa en poca estona i me la conec, aquesta mirada d’advertència. Té raó, no li hauria d’alçar tant la veu, no l’hi hauria d’alçar gens, de fet. No estic còmoda. Tinc calor i l’esclop del peu dret em va fregant una petita butllofa que m’han fet les sandàlies els últims dies de vacances. Minuts crucials, immediats al naixement, hi sobren la butllofa i aquesta calor. Per a la nena, en canvi, la prioritat absoluta és evitar la pèrdua d’escalfor. Potser no ha estat tan bona idea sortir del poble a trenc d’alba i entrar a treballar directament sense passar per casa i desfer les maletes i treure’m de sobre la sensació estranya d’haver passat gairebé dues setmanes fora, lluny de la feina, de les històries clíniques dels meus nens, de les anàlisis, del laboratori, lluny de tot allò que em fa funcionar.

Nova decisió. Estimulo amb moviments curts i ràpids les plantes dels peus de la petita i, com sempre que ho faig, em reprimeixo les ganes de colpejar més fort, amb més urgència. «No m’ho pots fer, això, no puc començar el setembre així, au, va, respira, bonica.» Revaluació.

Procuro concentrar-me en la informació del monitor i en la nena, però necessito tancar els ulls un segon ja que no em puc tapar les orelles, i les preguntes que llança la mare, que sonen com un gemec desconsolat dins la sala de parts, em descol·loquen com mai. El patiment dels altres ara s’assembla a la visió d’un plat copiós després d’un àpat abundant. No me n’hi cap més i em fa tirar enrere. Tots els sons afligits es converteixen en els de la mare del Mauro el dia de l’enterrament. Esqueixaven l’ànima.

«Respira, bonica, au, va, per l’amor de déu, respira!»

Arrufo les celles i nego amb el cap per recordar-me que aquí no s’evoquen qüestions difícils de manegar. Aquí no s’evoca. Aquí no es recorda. Aquí no, Paula. Concentra’t. La realitat em cau a sobre com una gerra d’aigua freda i em situa al meu lloc a l’instant: tinc un cos de només vuit-cents cinquanta grams que no inicia la respiració estès sobre el bressol de reanimació i és a les meves mans. No tardo a percebre com se m’activa el sisè sentit que m’acaba guiant cada vegada més, una cosa semblant a l’equilibri entre l’objectivitat més extrema on retinc protocols i raonament i l’astúcia intel·ligible de la intuïció, sense la qual, n’estic segura, no podria ajustar l’arribada al món d’aquests éssers diminuts.

«Escolta, petita, una de les coses que valen la pena és el mar.»

—Pili, aturo ventilació. Provo amb estimulació tàctil a l’esquena.

Agafo aire i el deixo anar com qui es prepara per saltar al buit. La mascareta fa de mur i reté una exhalació, mescla del fluor de la pasta de dents que he trobat aquest matí al lavabo del pare i del cafè ràpid i amarg que m’he pres en una àrea de servei de l’autopista. Enyoro les meves coses, la meva normalitat. Enyoro el cafè i la meva cafetera. L’olor de casa, el meu ritme, no haver de donar explicacions i poder fer la meva.

Li frego l’esquena diminuta de la manera més suau de què soc capaç.

«El mar té un ritme, sents? Fa així: va i ve, va i ve. Sents les meves mans? Les onades van i venen, així. Va, preciosa, el mar val la pena, hi ha altres coses, però ara concentra’t en el mar, així, suau, el sents?»

—Respira.

El primer crit ha estat com un miol, però dins la sala l’hem rebut amb l’alegria d’una tempesta d’estiu.

—Benvinguda... —No tinc clar si ho dic a la nena o m’ho dic a mi, però m’haig d’esforçar per contenir l’emoció.

La netejo amb moviments ràpids i executats centenars de vegades. Em tranquil·litza veure que el color millora i aquella pell transparent agafa un to rosat esperançador.

—Freqüència cardíaca?

—Cent cinquanta.

—Pili, col·loquem CPAP i la posem a la incubadora, sisplau.

La miro als ulls per sobre la mascareta per fer-li entendre que em sap greu el to d’abans. Val més tenir-la contenta, la Pili, si no, es fa l’ofesa i m’ho fa pagar retardant les anàlisis que demano. Almenys, però, també s’ofèn amb mi, que ja és molt. Des de fa uns mesos, tothom em perdona els rampells, i quan passa les evasives aconsegueixen carregar-me encara més de ràbia i mal humor.

Mentre espero la incubadora, torno a fregar l’esquena minúscula de la criatura, amb dolçor, aquesta vegada per agrair-li les ganes immenses d’aferrar-se a la vida, però no puc evitar pensar que, en el fons, l’hi toco per alguna cosa més, per algun matís indiscernible relacionat amb el fet que ella continuï aquí quan el Mauro ja no hi és. Perquè ja no hi és, Paula. No hi és i, malgrat no ser-hi, retorna fins i tot quan manipulo aquests grams de vida gelatinosa.

—Mira, mami. Fes-li un petó a la teva filla. —Acosto la nena a la seva mare només uns segons perquè la conegui—. Li ha costat una mica respirar però ja està. Ara la pujarem a l’UCI tal com havíem quedat, d’acord? Ens veurem d’aquí a una estona i us ho explicaré tot amb calma. Estigues tranquil·la, que tot anirà bé.

Però no l’hi prometo. Tot i que els ulls de la mare imploren que els regali esperança, després del Mauro ja no prometo res.

2.

La Lídia no pot tardar, ella acaba de passar consulta a la una. Saber que la veuré em produeix una onada d’alleujament. En qüestió de minuts tornaré a sentir la seva xerrameca que em capbussarà en la normalitat, just el que em demana el cos amb certa urgència. Després de les vacances, la normalitat és la clau, ha esdevingut la meva fita.

L’espero enmig del rebombori del menjador de l’hospital mentre faig moure l’amanida d’una banda a l’altra. Amb l’olor de caldo comunitari enganxada al nas, torno al menjador de l’escola, allà amagava el que no m’agradava a les butxaques de la bata o negociava les cuixes de pollastre amb els companys més afamats. El pediatre ordenava al pare que em fes menjar torrades amb mel per no deixar de combatre aquell percentil baix que assenyalava amb el llapis sobre la quadrícula de les corbes que jo tan temia. La mel va passar a formar part de la meva dieta i dels nostres dies grisos sense la mare, no pas per endolcir, sinó per engreixar. He llegit en algun lloc que un asceta hindú de vuitanta-tres anys n’havia passat més de setanta sense ingerir aliments ni beure aigua. Un equip de l’Organisme de Recerca i Desenvolupament del Ministeri de Defensa de l’Índia va fer un experiment amb ell durant un parell de setmanes. L’únic contacte que tenia amb l’aigua era quan es rentava o feia gàrgares. El doctor que l’investigava va deduir que si no obtenia l’energia dels aliments ni de l’aigua, aleshores ho devia fer d’altres fonts que l’envoltaven, i el sol n’era una. Quan l’experiment es va acabar, el iogui va tornar al seu poble natal per reprendre les activitats meditatives. Es veu que una deessa l’havia beneït quan tenia vuit anys i li va permetre viure sense aliments.

Quan feia quatre dies que s’havia mort el Mauro, i no és una manera de parlar, en feia exactament quatre, jo només havia ingerit til·les; amb una mica de sort, permetia que el pare m’hi posés mel de l’apicultor del poble. Incapaç de protestar, el deixava fer. No sé quina corba pretenia fer créixer en aquell moment. Una altra vegada, la meva tristesa regalimava tenyida d’ambre.

Eren dies apàtics, irreals, el xoc ho omplia tot, no hi havia lloc per a la gana. Recordo la mà ferma del pare fent rodar la cullera de fusta i la mel enrotllar-se lentament per les ranures sense degotar. El pare és perfeccionista i no podia concebre que no tingués una cullereta de fusta per a la mel. Me’n va comprar una. També em va ordenar el calaix dels coberts i va arreglar la porta de l’armari de les olles. Durant una setmana el pare i la Lídia van fer torns i deambulaven per casa sense que jo tingués el control de res. Em van omplir la nevera de coses bones que de mica en mica es van anar fent malbé. La Lídia venia a l’hora de dinar o de sopar per assegurar-se que menjava alguna cosa i per fer-me companyia.

Tothom va donar per fet que, durant aquelles setmanes que van seguir l’accident, la meva mirada atònita, l’aspecte descuidat i les persianes abaixades es devien a la tristesa en què m’havia sumit la desgràcia d’haver perdut la persona que havia estat la meva parella durant tants anys; ningú va calcular, però, que aferrat al dolor de la mort, n’hi havia un altre, un d’esmunyedís però de caminar lent, com un llimac capaç de cobrir-ho tot, inclús l’altre dolor, amb aquell rastre viscós que ho anava amarant tot, lleig, que de tan lleig que era només sabia amagar-lo, morta també jo d’una vergonya nova, més nova encara que la mort.

Em pregunto si les dues coses estan vinculades d’alguna manera, si l’arribada d’ella al meu camp de coneixement el va fer desaparèixer a ell d’una manera física dels meus dies.

—Va, Paula, ni que sigui el plàtan, per favor. No has menjat res.

Jo em mirava la Lídia amb la cara inclinada i somrient. La història del iogui em tornava al cap i vaig estar a punt de fer broma i explicar-li que una deessa m’havia beneït i que podia passar sense aliments, però veient-li la preocupació al rostre no em va semblar adient dir-n’hi res.

—Una mica, va.

Seia a la cadira de la cuina i ella s’estava dreta al meu costat. Podríem haver estat dues amigues, un migdia qualsevol, en una llar escollida a l’atzar on no hi hagués hagut amors ni amics morts. Però la composició de l’escena era del tot esguerrada. Si hagués embolicat amb gases tot el que em feia mal per dins, hauria esdevingut la imatge anacrònica d’algú que torna mutilat d’una guerra.

La Lídia anava pelant el plàtan meticulosament. Me la mirava, distreta, i quan me’l va oferir despullat i agafat amb els dits, ens vam mirar als ulls i ens vam anar enriolant sense saber gaire de què.

—Va, menja, sisplau.

—No tinc gana, Lídia, de veritat. Se’m posarà malament.

—Va, només la punteta...

Vam esclafir a riure totes dues i jo sentia que les galtes em cremaven de vergonya. El meu riure la calmava i per això reia. Necessitava calmar-la a ella primer perquè ella em pogués calmar a mi tot seguit. Qui hereta un mort amb un extra d’infidelitat sap coses que els altres desconeixeran sempre, com la regulació impossible de la calma. I reia, reia amb la boca de l’estómac tancada, reia sense poder dormir, reia i suava. Estava segura que si tallava el riure en sec, si deixava anar la veritat despullada, la Lídia es quedaria paralitzada amb un rictus d’estupefacció i la notícia es barallaria per escalar posicions fins a arribar a dalt de tot, on regnen els escàndols i els successos. Deixaríem a una banda l’esdeveniment que ho acabava d’aturar tot i, per un moment, la infidelitat, vulgar i tòpica, seria la reina de la festa. Però rèiem. La Lídia reia i jo reia amb ella mentre li intentava trobar els ulls entre els plecs de les parpelles per escopir-li tot això sense haver de fer l’esforç de posar-hi les paraules que no trobava; però no, ella no ho copsava. Que et deixin, al costat de la mort de qui t’ha deixat, no és la mena de notícia que es dedueix amb una simple mirada.

—Menja, Paula.

Vaig mossegar un bocí de plàtan per no sentir-la més.

—Saps que l’ésser humà té uns vint mil cinc-cents gens i el plàtan uns trenta-sis mil?

—Ai, Paula, què dius...

—Que un plàtan té uns quinze mil gens més que un ésser humà —vaig fer saber a la Lídia.

—Fantàstic. —Va estrenar una mirada piadosa mentre m’apartava els cabells de la cara i me’ls col·locava rere l’orella—. Tot anirà bé, guapíssima. Te’n sortiràs.

I jo, molt endins, tota muda, vaig pensar que no.

Aviat la textura dolça i pastosa del plàtan que tant em costava empassar va adquirir el gust salat de les meves llàgrimes.

—Qui soc? —Amb les mans em tapa els ulls des de darrere. No l’he vist venir. Em giro i ens abracem. La Lídia és un terratrèmol amb els cabells arrissats, rossos, assilvestrats, i una pluja de pigues li decora tota la cara.

Al principi parlem pels descosits trepitjant-nos les paraules. Ens posem al dia de les minúcies de la tornada a la feina, després protesto tota indignada per l’estat de les obres, que ja estan molt avançades, de les noves instal·lacions de la part de l’hospital on ella treballa com a pediatra. Jo, en canvi, treballo entre parets que fan nosa, en espais massa compartimentats, amb una il·luminació inadequada i uns passadissos malgirbats. Tots els equipaments que no són de cara al públic s’arreglaran més endavant, tot i les necessitats. La Lídia em treu la llengua i dona per acabada la meva queixa. La nostra amistat no ha estat mai equilibrada. Ella sempre s’imposa amb subtilitat però jo ho he acceptat des del primer dia, igual que he acceptat sempre que les circumstàncies m’hagin modelat cap endins, cap a mi mateixa. A continuació m’explica el desengany que van tenir amb els hotels on es van allotjar durant el viatge a Escòcia —que si les moquetes eren una marranada i el menjar, vomitiu, que si es van equivocar amb una reserva i van anar a parar a una habitació tan bruta que van acabar dormint tots quatre al cotxe— i, com si encara fóssim al terrat de casa els seus pares estudiant per als exàmens finals, comparem el to de bronzejat ajuntant els braços.

—Estàs molt maca —m’anuncia somrient—. T’han provat, aquests dies.

I deixo que es cregui la seva pròpia conclusió perquè no em ve de gust parlar de mi ni d’aquestes dues setmanes que he passat a la Selva de Mar, a casa el pare. La suposada comunió amb la vida retirada, el plaer de les coses simples, la famosa pau interior que tothom insistia que m’aniria tan bé no han funcionat.

No hi havia tornat des de l’accident, i amb el filtre opac del temps, el poble semblava un altre, l’església, més gran i els carrers, més estrets, les campanes no havien sonat mai tan fort ni les rialles dels estiuejants a la plaça havien estat tan descarades. He acabat fins al capdamunt de calma, del piano melancòlic del pare, dels ocells que em despertaven de matinada just quan aconseguia adormir-me, tipa que fallés la connexió a internet, d’haver-me de penjar d’una roca per aconseguir una cobertura de fireta i de les sobretaules al voltant de les partides d’escacs. No, la quietud no ha fet res més que disparar totes les alarmes i sobredimensionar les qüestions de què hipotèticament havia de fugir durant les primeres vacances sense el Mauro. Així doncs, per no derivar en converses llastimoses amb la Lídia, procuro llançar moltes preguntes a l’aire per evitar que ella m’interrogui a mi. Fet i fet, sempre tindrà més coses a explicar una mare de família que acaba de tornar d’unes vacances mogudes per Europa, que no pas una dona sola que ha tingut la brillant idea de passar quinze dies en un poble diminut i tocat per la tramuntana envoltada dels amics del seu pare que setantegen obertament.

—I les nenes, com estan?

—Uf, les nenes... ja les veuràs, ja. La Daniela, insuportable, una adolescent de manual, i la Martina, darrere sa germana tot el dia; ara, quan una vol piscina l’altra vol platja i així amb tot. —Esbufega amb força abans de continuar—: T’asseguro que les vacances amb nens són un suplici. Aquests dies, ni t’imagines les vegades que he pensat a deixar-les amb el Toni, fotre el camp d’amagat i instal·lar-me amb tu al poble, prendre el sol conilla tot el dia i fumar i beure cada nit sense haver d’amagar-me pels racons.

Per què no ho has fet, penso. Per què m’has deixat estar sola tants dies? La dona adulta que hi ha en mi sap que la Lídia està casada, que té unes filles, responsabilitats, una família amb qui passar les vacances. La dona adulta calla i somriu, li diu que no n’hi ha per tant, que té ganes de veure les nenes, que els ha comprat unes samarretes, que pel poble tot bé, com sempre, que el seu pare està fort com un roure, fent cuinetes tot el dia, i que almenys la deu haver engreixat tres quilos.

—I què? Molts admiradors, pel poble? —I aleshores em clava aquell parell d’ulls blaus que té i que si intentes esquivar sempre t’acaben trobant. No crec que amb la pregunta vulgui centrar-se en els homes en concret, sinó que pretén desentrellar el meu estat d’ànim.

—Una dotzena de turistes francesos. —M’assenyalo a mi mateixa de dalt a baix, estenc els braços com volent dir, però tu m’has vist?, creus que estic en condicions per relacionar-me amb cap ésser humà?

—Mira, val més així. És massa recent, tot plegat. Deixa que les coses es posin a lloc, que puguis pensar amb més claredat. Fa molt poc, d’això del Mauro. Potser ara no és el moment, Paula.

El moment de què, penso. Hi ha un temps establert? En el protocol dels que es queden hi diu res sobre quan es pot tornar a sortir a jugar sense que la gent et consideri una fresca? Però la dona adulta es limita a fer que sí amb petits moviments de cap, mentre acaba d’arrenglerar tots els tomàquets cherry de l’amanida a un costat del plat.

***

He llegit que la memòria a llarg termini guarda records a partir d’una certa reconstrucció i abstracció i que és per això que pot arribar fins a l’extrem de produir-ne de falsos. Em pregunto com puc guardar el teu record intacte i d’una manera justa.

Em seria molt més fàcil si els pogués percebre en ordre cronològic, però no és així. Apareixen aleatòriament, venen i van a grapats dispersos que no ajuden a donar forma al conjunt de clarobscurs que va ser la teva vida, o la teva vida amb mi.

Sabies cosir. Cosies botons, sargies algun mitjó foradat.

Quan no trobaves alguna cosa i em cridaves des de lluny perquè et donés un cop de mà, em deies Pauli, a mi no m’agradava que ho fessis però no vas deixar de fer-ho mai.

Esternudaves tres vegades seguides quan sorties del llit de bon matí. Quan et trucava la teva mare per telèfon se t’alterava el to de veu. Si pronunciaves «mama» amb aquell deix acriaturat, jo agafava les claus i marxava a fer un volt perquè sabia que hauries cedit en el que fos que ella t’hagués ordenat. Feies olor de net. No portaves cap perfum, era una olor higiènica d’aigua tèbia i sabó de pastilla.

Mentre llegies el diari ben concentrat parties les galetes amb la llengua contra el paladar. L’una darrere l’altra. Al principi em feia gràcia, amb els anys et perseguia perquè deixessis de menjar tant de sucre.

Quan fèiem l’amor, just quan començàvem, si jo et tocava, un calfred gairebé imperceptible et sacsejava sempre, com un petit ensurt, com una reacció agredolça de desig i aversió. Això no devia ser sempre així, però en tot cas no recordo com havia estat al principi.

T’agradava comprar-me sabates. No t’ho deia però no solien entusiasmar-me les que escollies per a mi. Em sabia greu i me les posava per fer-te content. Eren sabates per a una dona que no tenia els meus peus ni el meu estil que no era estil. Eren sabates per a una dona que no era jo.

Abans de sortir de casa em feies un petó al front, un petó sincer, ple de tendresa. Això va ser sempre així. Sempre.

***