A la meva mare,

la millor de les mares possibles

LA CÀNDIDA tenia quinze anys, tres germans, una pila d’amigues i tot un curs al davant, però ella volia una moto.

–Amb la moto em menjaria el món –va dir molt seriosa aquella tarda a la cuina. Havia triat el moment dels dibuixos per parlar a soles amb la seva mare. Evidentment s’ho creia.

–I sense la moto, també –va respondre la mare mentre es mirava esgarrifada la nevera buida–. On és el pernil que he comprat aquest matí?

La Càndida va fer el desentès. Les preocupacions li obrien la gana, no podia fer-hi res.

–Potser te l’has oblidat a la botiga.

–Impossible, l’he ficat aquí, n’estic segura.

–Deu haver estat en Gaudenci.

En Gaudenci, amb tretze anys, molta massa grisa i pocs quilos, va fer acte de presència just a temps per defensar-se de la injusta acusació. Arrossegava un llibre, com de costum, i duia les ulleres brutes.

–No m’agrada el pernil –va respondre lacònic mentre furgava la nevera a la recerca de iogurts. En va trobar un de caducat i un altre de natural.– No en queden de maduixa?

La mare li va picar els dits i va tancar la nevera d’una puntada de peu.

–Fora! Després no sopareu!

La Càndida estava molesta per la interrupció, volia parlar tota sola amb la mare de l’assumpte de la moto. Era un tema massa transcendent per ser compartit amb un germà devoraiogurts.

–Vés-te’n a llegir totxos, microbi!

Però en Gaudenci estava en un capítol massa emocionant per prescindir d’un al·licient dolç.

–Puc menjar-me un petit suís d’en Marcel·lí?

En Marcel·lí, un bavós de mig metre que residia permanentment al parc, es va donar per al·ludit i va començar a bramar des del menjador.

La Càndida estava negra. Era impossible mantenir una conversa familiar seriosa. En una casa de bojos com la seva no hi havia moments rodons, tots eren quadrats. Per què el destí no li havia concedit el favor de ser filla única en comptes d’haver de compartir la taula, la banyera i la mare amb tres espècimens usurpadors?

Va intentar-ho a la desesperada.

–Lucil·la!!! Posa la pipa a en Marcel·lí!

La Lucil·la, de vuit anys, genial i geniüda, estava ocupada.

–Posa-l’hi tu! Estic mirant els dibuixos!

–Em menjaré les teves aranyes fregides!

–Intenta-ho!

La Lucil·la no es deixava impressionar per les amenaces, però temia la ira incontenible de la Càndida.

La Càndida estava furiosa.

–Vindré jo i...!

La Lucil·la va entrar en raó i es va aixecar del sofà.

–Tirana fastigosa –va murmurar entre dents.

La Càndida, un cop fet fora en Gaudenci i neutralitzat en Marcel·lí, va tancar la porta de la cuina rere seu i va tornar a la càrrega. Estava disposada a tot.

–Ja tinc quinze anys i sóc molt bona estudiant i sóc la millor de l’equip de bàsquet i...

–I hi ha més dies que llonganisses.

–Què vols dir?

–Que no.

Més clar l’aigua. La mare de la Càndida tenia l’estranya virtut de la contundència. Combinava magníficament la manyagueria amb la rotunditat. Més que una vocació era un art.

–Mira, Càndida. Que et vulguis menjar el món em sembla molt bé, però de moment te’l menges a poteta. Si ara vas accelerada sense rodes, imagina’t dalt d’una moto. T’estimbaries a la primera de canvi. Esperem a final de curs.

La Càndida no sabia com agafar-s’ho: com una evasiva, com una promesa formal de negociació futura o com un argument implacable per a la resta de la seva vida de filla econòmicodepenent.

–I ara, si vols ser tan adulta, ajuda’m a parar taula i prepara’t les coses per demà.

La Càndida havia caigut en la seva pròpia trampa. Assumir la seva edat comportava aquesta mena de problemes, li agafaven la paraula i no hi havia retirada.

Va parar taula empipada. No tindria moto i tampoc no seria coneguda a l’institut com la primerenca motoritzada.

Va sospirar pensant en l’institut, el somni que havia cobejat durant els dos darrers anys d’EGB. Els quinze anys, l’institut i la moto: la trilogia perfecta per deixar de ser una bollicao i oblidar-se dels xiclets bum de maduixa.

La trilogia, de moment naixia coixa. Li faltava la moto, i les esperances d’aconseguir-la eren certament desesperançadores.

Ja no era cap nena. De fet era més alta que la seva mare, gastava una quaranta i tenia els tríceps del musculman, però sobretot tenia un any més. Tot plegat, evidentment, no eren punts per a la moto, però un profit o altre en trauria.

A l’institut, per exemple, sí. A algun noi o altre li interessaria una noia de quinze anys, musculada, alta i amb una quaranta ben posada. Mmm..., i l’institut estava atapeït de nois de segon, de tercer, de COU..., quina flipada! Va tenir una esgarrifança. Els nois de COU li produïen esgarrifances, com l’alemany del biquini. Potser estudiava COU allà, al seu país?

Si no hagués estat pel biquini no l’hauria conegut i hauria hagut de reconèixer que les seves vacances havien estat d’allò més fluixes: un mes a la ciutat buida, suant pels descosits i barallant-se contínuament amb els germans, i quinze dies familiars de costa, platja, tiets i cosins.

Sort del biquini!

El dia que el va estrenar feia mala mar. Ja havia passat una setmana de bronzejat avorrit i va decidir canviar de biquini. Va ficar-se a l’aigua i es va capbussar amb estil, però aleshores una onada traïdora la va rebregar com una sardina i, en posar-se dreta..., horror!, es va adonar que se li havia endut les calces del biquini. Ràpidament es va tornar a capbussar i es va allunyar de la sorra. Com sortiria de l’aigua? La platja semblava el metro de la línia cinc, i ella estava morta de vergonya.

Aleshores el va veure: el seu biquini surava tranquil·lament prop d’una colla de rossos atlètics, enfilats dalt d’un matalàs d’aigua. «Ep!», va cridar desesperada. Un ros autèntic, amb l’esquena massacrada pel sol, la va sentir, la va mirar, va veure el biquini i va arribar a la conclusió encertada. Amb quatre braçades es va palplantar al seu costat amb el biquini a la boca i l’hi va oferir amb un somriure.

Va descobrir que era alemany.

Durant aquella setmana el va veure cada matí i es van intercanviar un somriure diari assolellat. L’últim dia, precisament l’últim..., per què?, ell es va acostar radiant i, fent gestos i somrient, la va convidar a un gelat de xocolata. Ella, vermella com un pebrot, va acceptar. Se’l van menjar en silenci perquè no s’entenien. L’alemany va fer quatre grunys com un buldog, que sonaven horribles, però que devien ser gentileses, i ella, amb signes, li va contestar que marxava aquell vespre.

No havia passat res més, però era el primer cop que un noi la convidava a un gelat, li somreia sense demanar-li els apunts de geografia i se la mirava amb ninetes fluorescents.

–Càndida, és per a tu!

Des de l’altra banda del telèfon l’esperava la Febrònia Fivaller, la seva amiga de l’ànima.

–Febro, xati!

–Tinc una notícia bomba!

La Càndida va aguantar la respiració.

–No ens envien a l’institut!

La Càndida no va entendre res de res. Què volia dir amb allò que no les enviaven a l’institut? Que potser les enviaven al geriàtric? Què s’empatollava la Febrònia? Potser s’havia quedat assolellada de l’estiu i se li havien escalfat els xips.

–Febro, maca, repeteix perquè no computo.

–Doncs que no hi cabem i que ens han construït uns barracons perquè de moment ho estan estudiant, que potser de cara a la Reforma no els interessa ampliar el centre i...

La Càndida va optar per seure. Era massa gros per escoltar-ho dreta.

–I m’estàs dient que ens exilien a uns barracons pudents, amb goteres i amb xarxes electrificades com si fóssim presoners de guerra empestats?

–Jo no he dit això, jo no t’he parlat ni de les goteres, ni de les xarxes, ni que fessin pudor, això t’ho has inventat tu.

–I com vols que siguin si són barracons? Segur que ens hi posen gossos a la porta perquè no ens escapem, i tenen una sirena per localitzar els fugitius, i...

La Càndida no va trobar una altra imatge més dramàtica que reforcés la trista realitat. Aquella era la seva tragèdia, la tragèdia d’una il·lusió truncada. S’havia desfogat una mica.

–Febro?

–Què?

–És terrible.

–Horrorós.

–Monstruós.

–Injust.

–No ens ho mereixíem.

–Tenim mala sort.

–Només ens passa a nosaltres.

–A la millor tenim nois nous a la classe.

–Creu-t’ho! Segur que seran igual d’escarransits que els altres.

–Potser han fet una estiradeta, aquest estiu.

La Febrònia no ho deia gens convençuda. Totes dues sabien que els nens de la classe no creixien ni per casualitat.

–Potser...

La Càndida ho va dir perquè sí, sense fe ni convenciment. Els nens de la classe, fossin alts o baixets, no tenien el més mínim interès: eren petits, granulats i decebedors.

Hi va haver un silenci espès com un puré de patates. Tan sols algun sospir escadusser per allò que podia haver estat i que no seria. La Febrònia va decidir canviar de tema.

–Et compren la moto?

–No.

–A mi tampoc.

–I a la Cuca?

–Quan faci els setze.

La Càndida no es va immutar. Que la fastigosa Cuca Cordill, la seva amiga-enemiga, odiada-estimada, li prengués la davantera amb la moto la deixava indiferent. Ningú no podria dir-li la primerenca motoritzada, no seria cap primerenca, no li farien cap novatada, no maldaria per mirar els de COU entrenant-se a jugar a bàsquet per la finestra del laboratori. Seria dins d’uns barracons infectes. La vida amb quinze anys podia ser espantosa.

La Febrònia, però, no pensava el mateix.

–Mira, Candi, és igual que anem a petar a l’insti o a uns barracons, ja som grans i jo aquest any penso arribar a les deu, demanar assignació i anar a les festes de les meves germanes. A més, aquest curs ens toca el curset d’esquí.

La Càndida va veure les coses d’un altre color.

–Càndida, que és per avui!

–Ja vinc! Un moment!

–Ah, i me n’oblidava! En Martí Montmeló farà primer amb nosaltres. Ho ha catejat tot.

En Martí Montmeló tenia els ulls blaus i duia botes de muntar a cavall. Era una notícia encoratjadora dintre de la desgràcia.

–Febro..., he de penjar.

–Quedem a la cantonada del semàfor a l’hora de sempre.

–OK.

Es va asseure i es va menjar la verdura amb repugnància. Afortunadament de seguida va trobar excusa per no haver-se-la d’acabar. Li va trucar la Sònia Sabó.

–Candi, notícia atòmica!

–Barracons!

–Com ho saps?

–Radio Febrònia.

–I la notícia sidral?

–En Martí Montmeló.

–Kòsmik, Càndida, sembles l’informatiu. Escolta..., no trobes que és horrorós això de no poder anar a l’institut?

–Segons com t’ho miris.

–Què vols dir?

–De fet no vull dir res, només intento buscar alguna raó per no suïcidar-me.

–Martí Montmeló.

–Per exemple.

–Càndida, no en trobo cap més.

La Càndida li va donar un cop de mà.

–Curset d’esquí.

–D’acord..., i quina més?

–No m’ho posis tan difícil, Sònia. De moment tenim dos motius per no fer com la Marilyn.

–Quina Marilyn?

–La Monroe, tòtila!

–També va anar a uns barracons a fer primer de BUP?

–Sòniaaaa!

–Què?

–Que demà ens veurem al semàfor.

–És que t’havia d’explicar una cosa.

–Doncs explica-me-la.

–Que aquest estiu m’he enrotllat, però no et pensis que només he fet manetes, ens hem morrejat i tot.

La Càndida no volia saber-ne detalls, però la Sònia els hi volia donar petés qui petés.

–Tenia uns llavis massa, però viu a Sant Sebastià i no ens podrem veure en tot l’hivern.

–Ja.

–No t’interessa?

–És que ara no em concentro. Demà ja m’ho explicaràs.

–Oh, i tant, tinc tantes coses per explicar-te.

Va tornar al menjador per menjar-se les postres abans que algun germà espavilat considerés que dimitia.

Com eren les coses! L’institut s’havia esfumat; la moto, volatilitzat; la Sònia s’havia espavilat i ella..., ella només tenia un any més. Un any que no li servia absolutament per a res. Un any d’afegir, protocolari... O potser sí que servia per a alguna cosa?

El sucre del préssec en almívar li va arribar al cervell i la va ajudar a veure les coses d’una altra ma-nera.

Ja no se sentia una nena. Mentre escurava el plat repassava els microbis que s’asseien al seu voltant: la Lucil·la dissecaaranyes amb cues de bollicao, en Gaudenci empassatotxos amb ulleres de Woody Allen i el petit cuc bavós de mig metre que ignorava el seu propi nom. Ella era diferent, ella era gran.

Es va eixugar delicadament els llavis com una senyora i va enretirar suaument la cadira en aixecar-se de la taula.

Va talonejar cap a la seva habitació.

La vida, amb institut o sense, amb moto o a poteta continuava tenint algun al·licient. O potser quinze al·licients? Tenia l’edat de morrejar-se, d’embadalir-se mirant uns ulls de color de cel menorquí, de deixar-se convidar a gelat de xocolata, de...

Aquell curs havia de ser molt especial.

Amb la camisa groga de batista en una mà i els fusó blau marí en l’altra es va acostar a la cuina. Ja ho tenia decidit.

–Mama, he triat aquesta roba per a demà.

–Em sembla molt bé.

–I, escolta, crec que tinc dret a una assignació digna i no pas a una pensió de jubilat del quart món. I com que ja no penso arribar abans de les deu, peti qui peti, també vull la clau de casa i, és clar, no em penso perdre cap festa del calendari: ni la de Cap d’Any, ni la de Carnestoltes, ni la revetlla. I he decidit que no aniré de compres amb tu perquè em vesteixes com una Lucil·la de la quaranta i també vull un compacte per a mi sola i penso posar la meva música a l’hora que vulgui i...

La mare va fer un pas enrere.

–Frena, Càndida, frena!

Però la Càndida intuïa que ja no podria frenar. Als quinze anys, és demanar impossibles.