Per a en Roger, la Georgie, la Bethany i la Jemma
Duu aquest paisatge gravat molt endins de la memòria. Cavalca els corrents d’aire que es recargolen al voltant de les muntanyes. Sota seu, els llacs reflecteixen els núvols i els rajos de sol. Esquitxen les valls com trossets de cel escampats per terra. El vent fred del nord li porta l’olor coneguda dels pins i dels bruguerars. Les valls esculpides pel glaç la guien.
Ja ve.
JO LA VAIG VEURE PRIMER, la noia pàl·lida i escardalenca que hi havia a la pedra plana de després dels ràpids. Hi estava ajaguda a sobre amb un braç dins l’aigua estancada i profunda del gorg. A les vores de les mànigues arromangades i a les puntes de la llarga cabellera pèl-roja se li arrombollaven miques d’escuma de riu. La noia observava atentament alguna cosa en les ombres fosques que es projectaven sobre el torrent.
En Rob i l’Euan es van aturar al meu costat, a la clariana, fent derrapar les rodes de la bici amb el fang del camí.
–Què mires, Callum? –va preguntar en Rob.
–Allà baix hi ha algú –vaig dir–. Una noia.
L’Euan va apartar una branca de pi per veure millor el riu.
–Qui és? –va demanar.
–No ho sé –vaig dir–. Però no hi toca. L’aigua deu ser glaçada!
Amb la mirada vaig resseguir el riu un tros amunt i un tros avall per veure si la noia estava acompanyada, però no vaig veure ningú. Havia vingut tota sola.
Els últims dies havia plogut molt i el riu baixava crescut i amb força. Naixia al llac que hi havia a la vall de més amunt. La neu de finals de març encara estava ben agafada a les canals de la muntanya. L’aigua, tant del llac com del riu, era freda com el gel.
–S’ha vingut a ficar al nostre riu –va dir en Rob arrufant les celles.
La noia va enfonsar encara més els braços a l’aigua, i l’aigua li va començar a amarar les mànigues i li va pujar cap a les espatlles.
–Què fa? –vaig preguntar.
–Pescar, ves què deu fer –va dir l’Euan mentre deixava la bici a terra.
Aleshores la noia es va llançar endavant enmig d’un núvol de vapor d’aigua. Quan va tornar a sortir, tenia una truita marró enorme a les mans que no parava de bellugar-se. Llavors es va tirar els cabells enrere i finalment li vam poder veure bé la cara per primera vegada.
–La conec –va dir en Rob.
Em vaig girar cap a ell i el vaig veure profundament contrariat.
–Qui és? –li vaig preguntar.
Però en Rob ja havia deixat estar la bici i baixava decidit pel marge del riu per anar a trobar la noia.
–Rob! –el vaig cridar.
La noia va aixecar el cap i ens va veure, i va provar d’amagar-se el peix entre els braços. L’Euan i jo vam sortir disparats cap a la vora del riu darrere d’en Rob. Un canal estret d’aigua que baixava amb força ens separava d’ella.
–Iona McNair! –la va cridar en Rob.
La noia es va aixecar de cop.
D’un salt, en Rob es va plantar a la pedra plana on era ella.
–Ets una lladregota, Iona McNair, com la teva mare –li va etzibar agafant-la pel braç.
–Jo no he robat res! –es va defensar la noia mirant que el peix no se li esmunyís de les mans.
En Rob l’hi va prendre i se’n va tornar a la riba del riu.
–I això què és, doncs? –va dir tot aixecant el peix enlaire–. Aquest riu és d’en Callum, i li estaves robant el peix.
Totes les mirades es van dirigir cap a mi.
–Què hi dius, Callum? –va fer en Rob–. Quin és el càstig per pescar al teu riu sense permís?
Vaig obrir la boca però no em va sortir ni una paraula.
–No en necessito, de permís! –va dir la Iona, enfurismada–. No feia servir canya!
–Ets una lladregota! –va insistir en Rob a crits–. I aquí no t’hi volem!
Vaig mirar la Iona i ella em va tornar la mirada arrufant les celles.
En Rob va tirar el peix a terra i va agafar una bossa de plàstic que hi havia al costat de la jaqueta de la Iona, al marge del riu.
–Què més hi tens, aquí dins?
–No ho toquis, són coses meves! –va cridar la Iona.
En Rob va buidar el contingut de la bossa a terra: hi havia unes vambes velles i un quadern tronat. Va agafar el quadern i en va espolsar el fang.
La Iona va tornar d’un salt al marge del riu per prendre el quadern a en Rob.
–Torna-me’l! –li va exigir–. És secret! –I a l’acte es va mossegar el llavi, com si hagués parlat massa. Les mans li tremolaven i tenia els braços i els peus morats del fred.
–Torna-l’hi, Rob –vaig dir.
–Sí –va fer l’Euan–. Va, Rob, anem-nos-en.
–Un moment –va dir ell, i va començar a fullejar el quadern–, que descobrirem quin secret vol amagar...
La Iona va provar de prendre-l’hi, però en Rob va estirar el braç ben estirat perquè ella no hi pogués arribar, i es va posar a riure.
–Quin secret amagues, Iona McNair? –se’n va burlar.
La brisa feia voleiar les pàgines del quadern. Vaig veure que hi havia dibuixos d’animals i ocells fets amb llapis, i un munt de notes escrites de pressa i corrents. Durant un instant, el quadern va quedar obert en una pàgina amb un dibuix del llac pintat d’uns grisos i uns liles molt intensos.
La Iona va fer un salt i va prendre el quadern a en Rob. Llavors se’n va tornar a la pedra plana del riu i es va quedar aguantant el quadern sobre l’aigua.
–No te’l diré mai, el meu secret –va cridar–, mai!
–Això ja ho veurem –va dir en Rob fent una passa cap a ella.
La Iona tenia una expressió de resolució absoluta a la cara.
–Deixa-ho estar, Rob! –vaig cridar.
L’Euan va provar d’aturar-lo, però en Rob es va desfer d’ell d’una estrebada.
–Vejam, quin és aquest secret tan gros, Iona? –va cridar en Rob anant cap a ella.
La Iona va voler arribar a l’altra banda saltant per les pedres. Però era un salt impossible. Va relliscar per culpa d’una pedra molla i va caure en un gorg profund prop de l’altra riba. El quadern li va marxar disparat de les mans i va fer unes quantes voltes suspès en l’aire abans d’anar a parar a l’aigua. En un tancar i obrir d’ulls havia desaparegut. La Iona va sortir del riu com va poder, va grimpar pel marge costerut i va desaparèixer entre els pins del bosc. El corrent d’aigua, que baixava enrabiat per la vall que ens separava de la Iona, s’havia empassat el quadern i el secret que contenia.
–PER QUÈ HO HAS FET? –va preguntar l’Euan a en Rob–. Érem tres contra un. Ella anava sola.
En Rob va clavar una puntada de peu a un bruc i es va quedar mirant fixament l’altra banda del riu.
–El meu pare es va arruïnar per culpa de la seva mare –va dir. Llavors es va girar cap a l’Euan i, molt seriós, va afegir:– La va plomar fins a l’últim penic i després va tocar el dos. No tingueu por, que no s’atrevirà a tornar a posar els peus a Escòcia, després d’allò.
–Però d’això ja fa molts anys –vaig dir–. Què hi deu fer, la Iona, una altra vegada per aquí?
–Robar per a la seva mare, segur –va dir en Rob secament–. Els McNair són mala gent. El meu pare no els perdonarà mai el que li va fer aquella dona.
L’Euan va escopir a terra i va fer-li una mala mirada.
–Què en penses fer, del peix?
En Rob va collir la truita. Era morta. El cos del peix havia perdut aquella pàtina brillant, i els ulls li havien quedat apagats i vidriosos.
–El riu és teu, per tant el peix també –va dir girant-se cap a mi i entaforant-me el peix a la butxaca de l’anorac.
–No el vull –vaig dir.
Però en Rob es va limitar a mirar-me amb mala cara i se’n va anar a buscar la bici.
–La noia s’ha descuidat la jaqueta i les vambes –vaig dir a l’Euan.
–Deixem-ho estar aquí –va dir ell seguint en Rob cap a les bicis–. Ja ho trobarà quan torni.
L’Euan va pujar a la bici i va marxar darrere d’en Rob. Em vaig quedar mirant com s’allunyaven derrapant i botant pel camí enfangat.
Em vaig aixecar la caputxa, em vaig col·locar el casc bé per sobre, me’l vaig lligar i em vaig posar els guants. Vaig resseguir amb la vista l’altra riba del riu per si veia la noia. La vaig descobrir un tros amunt: una figureta petita a la llunyania que pujava cap al llac. Un vent gèlid s’escolava entre els arbres. Venia pluja, ho notava a l’ambient. Vaig començar a baixar pel camí costerut de costat del riu, seguint les traces d’en Rob i l’Euan, però vaig estar tota l’estona pensant que hauríem d’haver esperat la noia.
Quan vaig arribar a l’antiga pedrera, l’Euan i en Rob m’hi esperaven.
L’Euan m’aguantava la portella del camí. D’allà en sortia un camí de carro que baixava cap al poble, situat al fons de la vall.
–Vens amb nosaltres? –em va preguntar.
Vaig fer que no amb el cap.
–Aniré camps a través. És més ràpid.
Els vaig observar allunyar-se per la pista pedregosa, en direcció a la llum ataronjada i somorta dels fanals dels carrers del poble. La claror de dia s’apagava per moments.
Aviat seria fosc.
Va començar a ploure. Queien unes gotes fredes que punyien com agulles de gel. Vaig girar el cap esperant veure la Iona, però no la vaig saber descobrir enlloc. No tenia ni jaqueta ni sabates, i duia la roba ben xopa d’abans, de quan havia caigut al riu. Si es quedava allà dalt, es glaçaria. Cada any s’hi moria algú, en aquelles muntanyes, per culpa del temps. Si t’agafava desprevingut, havies begut oli.
Vaig girar la bici de cara amunt i vaig desfer el trajecte per anar-la a buscar. L’aigua s’escolava pels solcs profunds del camí. Pujant, vaig recollir la jaqueta i les vambes de la Iona, i quan vaig arribar a dalt em vaig aturar per recuperar l’alè. La pluja amagava les ribes costerudes del llac, poblades de bosc. La Iona podia ser a qualsevol lloc.
Vaig anar fins a l’altra punta del llac pel camí del voltant, cridant-la. Els núvols eren baixos i densos, i l’aigua del llac feia ones fosques que anaven a picar contra les pedres.
–Iona! –la cridava, però el vent m’ofegava la veu.
Potser ens havíem creuat i no l’havia vista. Potser la Iona ja tornava cap al poble. Fos com fos, jo no em podia quedar tota la nit allà dalt.
Quan ja girava per anar-me’n cap a casa, la roda de la bici em va relliscar amb una pedra. Vaig mirar un moment a terra i aleshores vaig veure una petjada al fang, una petjada d’un peu descalç. L’aigua de la pluja ja havia omplert el sot del taló i els dels dits.
La Iona havia passat per allà.
Vaig baixar de la bici i em vaig posar a seguir les petjades. Desapareixien del camí al cap de poc. Vaig suposar que la Iona s’havia endinsat al bosc. El terra estava recobert d’una capa de molsa i hi havia agulles de pi pertot arreu.
–Iona! –la vaig cridar–. Tinc la teva jaqueta!
Em vaig endinsar més al bosc. Sota el brancam dels arbres era tot fosc, tan fosc que gairebé no m’hi veia. Sabia que el pare i la mare patirien pensant on m’havia ficat.
–Iona! –la vaig tornar a cridar. Però no hi va haver resposta.
I llavors, quan girava cua per tornar cap a la bici, em vaig trobar la Iona plantada davant meu i no vaig poder evitar fer un bot de l’ensurt. Portava un jersei que li anava tres canes gran, uns pantalons de xandall i una gorra de llana que li tapava les orelles. Però encara anava descalça i tremolava de fred.
–Té, la jaqueta i les vambes –vaig dir entaforant-li el farcell a les mans–. Posa-t’ho i ves-te’n cap a casa. Aviat serà fosc.
Vaig fer un cop d’ull al voltant, però no vaig saber veure d’on havia tret la roba eixuta.
La Iona es va posar la jaqueta, es va asseure en una pedra i es va posar també les vambes. Li tremolaven les mans i tenia els dits morats del fred. Es va estar una estona barallant-se amb els cordons sense aconseguir lligar-se’ls.
Em vaig ajupir i li vaig cordar les sabates.
–No em podeu impedir venir aquí –em va dir amb una mirada fulminant quan em vaig aixecar.
–Ja has sentit en Rob –vaig dir–. Aquí no hi ets benvinguda. Ara ja sabem que has tornat. Et trobarem.
–Però és que he de venir... –va dir amb un fil de veu, com si les paraules se li haguessin escapat sense voler.
Jo vaig fer que no amb el cap.
–I, a més, no robava! –es va defensar. Les dents li petaven de fred.– No feia servir canya.
Vaig ficar la mà a la butxaca de l’anorac.
–Té, agafa el peix i ves-te’n –vaig dir, i el vaig tirar a terra, al seu costat. El peix va rodolar fins als seus peus.
Ella em va mirar i va començar a passar els dits per les agulles de pi de terra, traçant cercles i més cercles, fent voltes i més voltes.
–Si em deixes tornar, t’explicaré el secret –va dir.
La vaig mirar.
Ella es va aixecar.
–El secret és aquí, a les vostres terres –va dir mirant-me de fit a fit.
–Ho sé tot, d’aquesta finca –vaig dir.
La Iona va fer que no amb el cap.
–No, no és cert. No en saps res. Ningú no en sap res.
–I com és que n’estàs tan segura? –vaig preguntar.
Ella em va tornar a fulminar amb la mirada.
–Ho sé i ja està.
Com podia saber una cosa de la finca que jo no sabés, la Iona? Potser la sabia pel seu avi. El senyor McNair era vell com els mateixos turons. Abans d’anar-se’n a viure al poble, cultivava les terres del costat de les nostres. Però d’això ja feia molt temps, jo encara no havia ni nascut.
–Què és? Va, digue-m’ho –li vaig demanar.
–Si t’ho dic –va fer ella en un xiuxiueig–, m’has de prometre que no ho explicaràs a ningú. Ni als teus amics. Absolutament a ningú.
Ens vam quedar allà plantats, mirant-nos fixament l’un a l’altra en la penombra. Damunt nostre, el vent s’escolava entre les branques dels pins. Dels arbres en queien gotes de pluja que repicaven al terra del bosc.
–D’acord –vaig accedir.
–I em deixaràs tornar a la teva finca? –La Iona es va tirar una escopinada a la mà i me la va estendre.
Jo em vaig treure el guant, em vaig escopir a la mà i vam fer l’encaixada.
–Fet.
–Molt bé –va fer ella apartant-se els cabells esbullats de davant dels ulls–. Ens veiem demà al matí aquí al llac.
I va agafar el peix i es va endinsar en la foscor del bosc. Al cap de no res ja havia desaparegut.
QUAN VAIG COMENÇAR A PEDALAR camps a través per anar cap a casa, ja era fosc. La pluja havia amainat, però jo anava xop de cap a peus. Em costava avançar, perquè amb el fang les rodes em quedaven clavades i patinaven. A casa, el llum de la cuina estava encès i vaig veure la mare que parlava per telèfon. Vaig passar per davant del corral dels xais empenyent la bici i amb el peu vaig obrir la portella que donava al pati.
Aleshores es va obrir la porta del corral, i vaig distingir la silueta del pare retallada a l’entrada.
–Callum, ets tu?
–Sí, pare.
–On t’havies ficat? –em va preguntar–. Fa hores que hauries d’haver tornat.
–M’ha sortit la cadena de la bici –vaig mentir–. Em sap greu.
–Ves a dir a la teva mare que ja has arribat –va fer el pare–. Ha telefonat a mig poble demanant si t’havien vist. Fins i tot ha enviat en Graham a buscar-te. El teu germà s’ha empipat com una mona. Es veu que aquesta nit havia quedat per anar a un concert. Ara li enviaré un missatge.
Vaig repenjar la bici a la paret, em vaig treure les sabates d’una revolada i vaig entrar a la cuina. Duia els peus molls i vaig deixar el terra enllosat ple de petjades.
–Mira com vas! –va exclamar la mare en veure’m–. No t’imagines com m’has fet patir. Havíem quedat que tornaries abans que es fes fosc. En Rob i l’Euan han dit que havíeu pujat tots tres al riu. Ara hi he fet anar en Graham a buscar-te.
–El pare ja li ha enviat un missatge –vaig dir.
–Au, va, ves a canviar-te. Posa’t roba eixuta i sopa –va fer la mare–. Ah, i jo de tu miraria d’esquivar en Graham.
Vaig pujar a la meva habitació i em vaig treure la roba molla. No em sentia ni els dits de les mans de freds que els tenia. Em vaig posar un jersei i un folre polar, els pantalons apelfats i dos parells de mitjons, però continuava estant glaçat. Vaig pensar en la Iona. Fos on fos que s’estigués, esperava que a hores d’ara ja hi hagués arribat. Però..., i si no era així? Sabia que el seu avi vivia en una de les últimes cases del poble. Però el vell McNair estava guillat, i jo no tenia cap intenció d’anar a comprovar res.
Vaig baixar cap a la cuina i vaig seure a taula. Hi vaig trobar el pare, menjant-se una empanada de carn amb patates rosses.
Tot d’una, es va sentir un cop de porta i en Graham va passar esperitat, sense ni dignar-se a dirigir-me la mirada.
La mare em va acostar un plat amb menjar. Jo tenia una gana que m’alçava.
Aleshores es va sentir el soroll d’unes passes decidides al camí de fora, i tot seguit un truc enèrgic a la porta.
–Endavant, Flint –va dir la mare.
En Flint, el cosí gran d’en Rob, va entrar vestit amb la granota de pell d’anar amb moto i el casc a la mà. Era divendres al vespre. Ell i en Graham anaven a un concert al poble del costat.
–En Graham no trigarà –va dir la mare–. Mentrestant, menjaràs una mica d’empanada, oi que sí?
–Ja sap que no dic mai que no a un tallet de la seva empanada, senyora McGregor –va fer en Flint amb un somriure. Llavors va seure a taula, es va inclinar cap a mi i em va xiuxiuejar:– M’han dit que l’has feta bona, nano.
Vaig punxar una patata fregida amb la forquilla.
–Si et serveix de consol –va continuar en Flint en veu més alta perquè el pare i la mare el sentissin–, a en Rob la tieta Sal li ha clavat una bona esbroncada. Ha arribat a casa moll com un ànec. L’han enviat al llit sense sopar.
Em vaig acabar l’empanada. Li havia parlat de la Iona, en Rob, a la seva mare? Segurament no.
Per si de cas, però, vaig provar de canviar de tema.
–La nostra família fa més de cent anys que treballa aquestes terres, oi? –vaig demanar.
–Sí, més o menys –va respondre el pare aixecant la vista del plat–. Per què?
–Hi ha cap secret, aquí?
–Secret? –va fer el pare–. Quina mena de secret?
Just llavors en Graham va entrar a la cuina. S’havia dutxat i també s’havia posat la granota de pell d’anar amb moto. Feia molta olor de xampú i de loció de massatge.
–Jo només en sé un, de secret –va dir mirant-me de fit a fit–: la tomba on et ficaré si em tornes a fer anar tard com avui.
–Graham! –el va renyar la mare. Però en Graham ja sortia per la porta.
–Gràcies, senyora McGregor –va dir en Flint i va seguir en Graham cap a fora al pati.
Es van sentir els motors de les motos que s’engegaven, i jo em vaig quedar una estona mirant com els llums s’allunyaven pel camí fent ziga-zagues.
–No se m’acut que n’hi hagi cap, de secret, aquí –va dir el pare–. Per què ho preguntes?
–Per res, és igual –vaig dir tot arronsant les espatlles, però alguna cosa molt endins em deia que hi havia un secret que cap de nosaltres sabia, un secret amagat en algun racó dels turons i les valls de la nostra finca.
I l’endemà descobriria què era.
L’ENDEMÀ AL MATÍ, vaig baixar amb el polar i la motxilla i me’ls vaig deixar al costat mentre esmorzava.
–On et penses que vas? –va dir la mare.
–A fer una volta –vaig dir.
–Ah no, de cap manera –va fer la mare arquejant les celles–. I menys, després del que vas fer ahir.
–Però, mare...!
–Aquest matí hem d’anar al poble –va dir la mare servint-se una tassa de te–. El pare ha d’anar a buscar pinso per als xais i jo tinc coses per comprar.
–Jo em quedo aquí –vaig dir–. Hi ha en Graham.
–En Graham encara dorm –va dir la mare–. Vindràs amb nosaltres.
–No és just! –vaig protestar rebatent la cullera contra el bol.
El pare em va mirar per sobre del diari i va deixar anar un sospir.
–Necessito que algú s’ocupi dels dos xais nous –va dir–. Ahir, l’ovella que els havia d’alletar no en va voler saber res. Els haurem de donar el biberó fins que trobem una altra ovella.
–Ja ho faig jo! –em vaig oferir–. No vull venir al poble.
La mare va llançar una mala mirada al pare i després es va girar cap a mi.
–Bé, suposo que fet i fet encara em destorbaries. Et pots quedar, si vols, però m’has de prometre que no marxaràs lluny de la casa.
–T’ho prometo! –vaig dir, però per sota la taula vaig encreuar els dits.
DES DE LA PICA, mentre desfeia llet en pols per als xais en una gerra d’aigua calenta, vaig observar com el pare i la mare s’allunyaven amb el cotxe pel camí. Llavors vaig abocar la llet en dos biberons nets, me’ls vaig ficar sota el polar, vaig agafar la motxilla i vaig anar cap al corral. Quan hi vaig entrar, els dos xaiets ja belaven afamats. Es van acabar tota la llet en un tancar i obrir d’ulls, i al cap de poc ja provaven de xumar-me els caps dels cordons del polar. Vaig sentir el soroll del motor del tractor al pati. Si en Graham em veia, em faria quedar tot el dia a ajudar-lo. Em vaig afanyar a deixar els biberons en una galleda al costat de la porta i vaig marxar d’esquitllentes pels plafons trencats del fons del corral.
A fora, l’aire era pur i tallava la pell. Durant la nit havia plogut fort, i ara els bassals resplendien amb el sol.
VAIG ENFILAR el camí que portava al llac de la vall del costat passant per darrere el turó.
La Iona ja m’esperava.
–Veig que al final has vingut –va dir.
Érem just al lloc on el dia abans les seves petjades començaven a endinsar-se al bosc.
Vaig fer que sí amb el cap.
–I doncs, quin és aquest secret?
–De seguida ho sabràs –va dir la Iona.
–Espero que valgui la pena –vaig dir.
Ella es va girar i es va endinsar al bosc.
Els pins van donar pas a roures, bedolls i cirerers silvestres. Jo em pensava que coneixia tots els racons d’aquelles terres. Fet i fet, havia crescut allà. Amb en Rob i l’Euan havíem construït cabanes pertot arreu. Però aquell camí entre els arbres em semblava un lloc diferent.
La Iona es va aturar en arribar a una clariana. Al tros on tocava el sol hi havia tota una colla de pedres molt grosses disposades en forma de cercle. Em vaig quedar repenjat en una de les pedres i en vaig arrencar una mica de molsa humida amb els dits. La roca de sota era pàl·lida i brillava amb el sol de primavera. Vaig pensar que en el passat allò potser havia estat un lloc de reunió dels reis guerrers escocesos.
La Iona es va posar un dit als llavis per indicar-me que fes silenci.
–Són pedres de les fades –va dir en un xiuxiueig.
–Pedres de les fades! –vaig repetir–. M’has fet venir fins aquí només per ensenyar-me aquestes quatre pedrotes?
–Xsst! Que no hi creus, en les fades, Callum? –va fer la Iona amb una rialleta.
–Me’n torno a casa! –li vaig contestar mirant-la amb mala cara.
La Iona es va repenjar al tronc d’un arbre. Feia la impressió que s’estava aguantant el riure.
–Saps enfilar-te als arbres? –em va preguntar fent repicar els dits a l’escorça.
Vaig alçar la vista per mirar-me bé l’arbre. Era un roure vell, i li devia haver caigut un llamp feia uns quants anys. El tronc partit semblava una cicatriu irregular retallada contra el cel. Les primeres branques començaven tan amunt que era impossible arribar-hi estirant els braços, i l’escorça estava humida i tota recoberta de fils de molsa.
–Vols dir si em podré enfilar en aquest? –vaig fer en un to brusc–. És clar que sí!
La Iona es va treure les vambes i va començar a grimpar per l’escorça ficant els dits de les mans i dels peus a les esquerdes minúscules del tronc. Al cap de no res ja havia arribat a l’enforcadura de l’arbre.
–Què, puges o no?
Vaig provar d’agafar-me fort al tronc i de col·locar els peus als trossets d’escorça que en sobresortien, però relliscava cada vegada. Vaig alçar la vista, però la Iona ja havia desaparegut entre el brancatge de l’arbre.
–Iona! –la vaig cridar.
I aleshores em va caure una cosa als peus: el cap d’una corda de nusos molt gruixuda. Amb l’ajuda de la corda vaig aconseguir enfilar-me a l’arbre, i llavors vaig grimpar fins a una mena de plataforma formada per un munt de branques que s’obrien en totes direccions. Era com una fortalesa amagada. Des de terra no es veia. La Iona havia agafat caixes velles i n’havia fet seients. Hi havia pots i capses, i fins i tot un quinqué vell, penjat en una branca. Des d’allà, abastava amb la vista l’estreta franja d’aigua del llac i les muntanyes de darrere. I després, el cel blau immens.
–És genial –vaig dir–, genial.
–Xsst!, ara has de tenir la boca tancada –va fer ella, i va treure una bossa de roba del tronc foradat i en va abocar el contingut. A dins hi havia una manteta, un maletí vell de pell i un paquet de galetes.
–Et prometo que no ho explicaré a ningú –vaig dir amb un fil de veu.
La Iona em va tirar una galeta i va reprimir una rialla.
–Això no és el secret, burro! És millor que això, mil vegades millor.
–I què és, doncs? –vaig preguntar després de ficar-me la galeta a la boca tota sencera.
Ella va assenyalar amb el dit el massís de pi roig que hi havia a l’illot del llac, no gaire lluny de la riba. Els troncs nus, altíssims, quedaven coronats per una munió de branques carregades d’agulles de pi verdes. Des de la nostra plataforma feta de caixes, teníem les capçades aplatades dels arbres al nivell dels ulls.
–No veig què té d’especial...
–Obre els ulls, Callum –va dir la Iona–. I mira!
Encara no veia què m’assenyalava. A les branques de dalt de tot d’un dels pins hi havia una pila de bastonets deixats de qualsevol manera, com un munt de trossos de llenya arrossegats per la marea.
Però a dins es movia alguna cosa. I aquesta cosa es dedicava a col·locar cada bastonet al seu lloc. No es tractava d’un feix de branquillons que hagués anat a parar allà a l’atzar, sinó d’un projecte en construcció.
I llavors ho vaig veure.
Vaig veure el secret que amagava la nostra vall i que no sabia ningú més. Ni la mare, ni el pare, ni en Graham, ni en Rob ni l’Euan.
Només jo. I la Iona.
–Eh que és increïble? –va dir ella amb un fil de veu.
Jo només vaig poder fer que sí amb el cap.
M’havia quedat sense paraules.
