«Els grans temes ressonen dins teu molt després que els superficials s’hagin resolt. El secret de l’om consolida French en la primera fila dels novel·listes literaris.» — The Guardian

«Fantàstic, terrorífic, increïble, la prosa és incandescent. (...) Una gran obra d’una gran escriptora. Quina sort, per als lectors!» — Stephen King

«La novel·la més aconseguida de Tana French.»
— The New York Times

«Hipnotitzant.» — Gillian Flynn

«El secret de l’om consolida French com una de les grans novel·listes de la nostra època.» — Observer

«Un dels misteris psicològics més compulsius des de The Secret History de Donna Tartt.» — The Times

«Aquesta mestra de la complexitat psicològica juga amb la ment tant dels seus personatges com dels seus lectors.» — Vogue

«Lírica, plena de suspens, imprevisible.» — Harlan Coben

«Fosc i recargolat.» — Sunday Times

«L’autora de literatura policíaca més rellevant que ha sorgit en l’última dècada.» — The Washington Post

EL SECRET DE L’OM

Capital Books
15

Amb el suport de

Títol original:
The Wych Elm

Capital Books

c. Mallorca, 314, 1r 2a B • 08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

info@capitalbooks.cat

www.capitalbooks.cat

Disseny gràfic: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: setembre de 2019

ISBN: 978-84-121479-0-2

Producció de l'ebook: booqlab.com

Tots els drets reservats.

EL SECRET DE L’OM

TANA FRENCH

Traducció d’Alexandre Gombau i Arnau

Tana French

És autora de In the Woods, The Likeness, Faithful Place, Broken Harbor, The Secret Place i The Trespasser. Els seus llibres han estat guardonats, entre d’altres, amb els premis Edgar, Anthony, Macavity i Barry, el Premi Los Angeles Times al millor thriller i el Premi Irish Book for Crime Fiction.

Va créixer a Irlanda, Itàlia, els Estats Units i Malawi, i es va formar com a actriu al Trinity College de Dublín abans de convertir-se en escriptora. Viu a Dublín amb la seva família.

El secret de l’om és el primer llibre seu que es tradueix al català.

En Toby Hennessy ha viscut una vida tranquil·la i afortunada fins que una nit, quan torna a casa, sorprèn uns lladres que, després de barallar-s’hi, el deixaran per mort. Per recuperar-se de les ferides —intueix que mai no tornarà a ser el que era—, es refugia a la seva casa familiar al sud de Dublín, la Casa de l’Heura, plena de records feliços de la seva infància i la seva joventut. Però poc després d’arribar-hi, es produeix un descobriment al jardí de la casa: apareix un crani humà, amagat al tronc d’un vell om. Mentre la policia avança en la investigació, en Toby començarà a dubtar sobre alguns fets de la seva família i del seu passat.

El secret de l’om ens interroga sobre qui som i qui érem, en què ens hem convertit, i què som capaços de fer quan no sabem qui som realment.

A la Kristina

«Senyor, sabem què som, però no pas què podem ser.»

WILLIAM SHAKESPEARE, Hamlet

1

Sempre m’he considerat, bàsicament, una persona afortunada. No vull dir que sigui una d’aquelles persones que trien un número multimilionari de la loteria per impuls, o que es presenten uns quants segons tard a un vol que s’estavellarà sense supervivents. Simplement vull dir que he aconseguit dur una vida sense les típiques desgràcies que se solen sentir explicar. No em van maltractar de petit, ni em van assetjar a l’escola; els pares no s’han separat, ni s’han mort, ni han tingut problemes d’addiccions, ni tan sols s’han discutit seriosament; cap de les meves xicotes m’ha enganyat mai, almenys que jo sàpiga, ni m’ha deixat de manera traumàtica; mai no m’ha atropellat cap cotxe, ni he enxampat res més greu que la varicel·la ni tampoc he hagut de dur ferros a les dents. Tampoc és que hagi passat gaire temps rumiant en aquestes coses, però quan m’han vingut al cap ha estat amb l’agradable sensació que tot ha anat exactament com havia d’anar.

I, naturalment, hi va haver la Casa de l’Heura. Em penso que ningú em podria convèncer, ni tan sols ara, que vaig ser altra cosa que afortunat de tenir la Casa de l’Heura. Sé que no va ser tan senzill, en conec els detalls en tota l’extensió i profunditat; els puc exposar en una línia clara, pura i rúnica com branquillons negres sobre la neu, i contemplar-los fins a pràcticament convence’m, però n’hi ha prou amb la mínima flaire, si és l’adient (gessamí, Lapsang Souchong, un sabó antic en concret que mai no he estat capaç d’identificar del tot), o amb un raig oblic de sol de la tarda en un angle determinat, i estic perdut, captivat de nou.

En realitat, fa poc vaig trucar als meus cosins per parlar-ne... Gairebé era Nadal, jo anava una mica begut a causa del vi calent amb espècies de no sé quina refotuda festa de la feina, o no hauria trucat mai, o, si de cas, no pas per demanar-los la seva opinió, ni el seu consell, ni el que carai sigui que estigués buscant. A la Susanna li va semblar que sens dubte era una ximpleria: «Home, sí, és clar que vam tenir sort. Era un lloc increïble.» I davant el meu silenci: «Si t’estàs obsessionant amb tota la resta, llavors, personalment —tall de paper llarg i destre amb tisores, cor tendre i alegre d’escolanets de fons, embolicava regals—, jo ho deixaria córrer. Sé que és molt fàcil dir-ho, però de debò, Toby, remenar les coses després de tants anys, de què serveix? Però tu ets tu.» En Leon, que al principi semblava sincerament complagut de sentir-me, es va encarcarar de seguida: «Com figura que ho he de saber, jo? Au, escolta, ara que et tinc al telèfon, tenia intenció d’escriure’t un correu, em penso que vindré a casa alguns dies per Setmana Santa, hi seràs...?» Em vaig sulfurar una mica i vaig exigir una resposta, quan sabia perfectament que és la pitjor manera de fer amb en Leon, llavors va fingir que perdia la connexió i em va penjar.

I tanmateix... tanmateix... importa; importa, pel que veig —ja que val la pena, ara com ara—, més que res. M’ha costat tot aquest preàmbul començar a intuir el caràcter de la sort, com de deliciosament esquiva pot ser, amb quin recargolament despietat se’t pot arribar a resistir, i amb quina letalitat.

Aquella nit. Sé que tota història pot començar en un nombre de llocs infinit, i soc molt conscient que tots els implicats em portarien la contrària per la meva elecció (ja m’imagino la boca torçada de la Susanna o el ruflet sorneguer d’en Leon). Però no me’n puc estar: per mi tot es remunta a aquella nit, la frontissa fosca i corroïda entre l’abans i el després, el vidre trucat que ho tenyeix tot de colors obscurs per una banda i que per l’altra ho torna tot lluminós, dolorosament proper, intacte i inalterable. Tot i que són bajanades demostrables —aleshores, de fet, la calavera ja feia anys que estava amagada a la cavitat, i em penso que està molt clar que hauria reaparegut aquell estiu igualment—, no em puc estar de creure que, en un nivell més profund que la lògica, res d’això hauria passat fora d’aquella nit.

Quan va començar, tot apuntava que seria una bona nit; una gran nit, ben mirat. Era un divendres d’abril, el primer dia que semblava realment de primavera, i jo havia sortit amb dos dels meus millors amics de l’escola. Hogan’s estava de gom a gom, feia tanta calor que a totes les noies se’ls cargolaven els cabells i els nois s’arromangaven les mànigues, converses i riallades omplien l’ambient fins a relegar la música a un animat rebombori subliminar que et pujava pels peus des del terra. Jo era en un altre planeta... no pas per la coca ni res d’això; aquella setmana m’havien fet una mica la punyeta a la feina, però aquell dia ho havia arreglat tot i la sensació de victòria m’havia pujat un xic al cap, no parava de sorprendre’m a mi mateix parlant massa ràpid o empassant-me la pinta amb glops desvergonyits. Una morena extraordinàriament bonica de la taula del costat m’adreçava miradetes, dedicant-me somriures un segon massa llargs quan els nostres ulls coincidien; no pensava fer-hi res —la meva xicota era genial i no tenia intenció de posar-li les banyes—, però era divertit saber que no havia perdut la pràctica.

—Li agrades —va comentar en Declan indicant de reüll la morena, que tirava el cap exageradament enrere en riure amb l’acudit del seu amic.

—Té bon gust.

—Com està la Melissa? —va preguntar en Sean, cosa que vaig trobar innecessària. Encara que jo no hagués tingut la Melissa, la morena no era el meu tipus; tenia unes corbes desmesurades que el vestit vermell, ajustat i d’estil retro, amb prou feines aconseguia contenir al seu lloc, i feia l’efecte que hauria encaixat més en un cabaret gavatxo mirant com els paios es barallaven per ella navalla en mà.

—Fantàstica —vaig respondre, i era cert—. Com sempre. —La Melissa era el contrari de la morena: menuda, cara dolça, amb els cabells rossos esborrifats i moltes pigues, atreta de mena per tot allò que la tornés feliç a ella i els que l’envoltaven (dur vestits de cotó amb alegres estampats florals, fer-se ella mateixa el pa, ballar amb allò que sonés a la ràdio, anar de pícnic amb tovallons de roba i formatges extravagants). Feia dies que no la veia i el simple fet de pensar-hi va fer que la desitgés intensament, el seu riure, el seu nasset acariciant-me el coll, l’olor de xuclamel dels seus cabells.

—És fantàstica —em va dir en Sean, amb una mica massa d’intenció.

—Ho és, sí. Soc jo qui acaba de dir que és fantàstica. I soc jo qui surt amb ella; sé prou que és fantàstica. I tant.

—T’has pres res? —va voler saber en Dec.

—És la vostra companyia el que em posa així. Tu, tio, ets l’equivalent humà del material colombià més pur i blanc...

—N’has pres. Comparteix. Garrepa malparit.

—Estic net com el culet d’un nadó. Mocós aprofitat.

—Doncs què fas mirant una altra dona?

—Està molt bona. Un home pot apreciar la bellesa sense...

—Massa cafè —va deixar anar en Sean—. Pren més d’això, veuràs com et prova.

Assenyalava la meva pinta.

—Per tu, el que sigui —vaig dir, i em vaig empassar pràcticament el que quedava al got—. Aaaah.

—Sí que està bona —va apuntar en Dec, observant la morena amb tristesa—. Quin desaprofitament.

—Ataca-la —vaig dir. No ho faria; no ho feia mai.

—Sí.

—Vinga. Ara que mira cap aquí.

—No em mira pas a mi. Et mira a tu. Com de costum. —En Dec era rabassut i nerviüt, amb ulleres i una tofa de cabells pèl-rojos rebels; en el fons tampoc no estava malament, però ell estava convençut que no era així, amb les conseqüències previsibles.

—Ei —va dir en Sean, fent-se l’ofès—. Em xiulen les orelles.

—És clar que sí. Es pregunten si ets cec, o si duus aquesta camisa per una aposta.

—N’estàs gelós —va replicar en Sean, abatut, remenant el cap. En Sean era un paio gros, més de dos metres, de cara ampla i musculatura de jugador de rugbi que tot just li començava a afluixar; en realitat, rebia atenció femenina de sobres, però també era un desaprofitament, ja que estava feliç amb la mateixa noia des de l’escola—. I és lleig que n’estiguis.

—No t’hi amoïnis —vaig tranquil·litzar en Dec—. Per a tu, tot està a punt de canviar. Amb els... —vaig indicar subtilment en direcció al seu cap.

—Els què?

—Ja m’entens. Això. —Apuntant-me dissimuladament el naixement dels cabells.

—De què parles?

Tot abocant-me discretament sobre la taula i abaixant la veu:

—Els empelts. Bona jugada, xaval.

—Jo no m’he fet empelts de cabells!

—No te n’has d’avergonyir pas. Totes les grans estrelles se’n fan, darrerament. En Robbie Williams. En Bono.

Això encara va enrabiar més en Dec.

—No passa res, si se’m destenyeixen els cabells!

—Això és el que deia. Et queden genials.

—Tampoc es veu tant —li va assegurar en Sean—. No és que salti a la vista. Ni tant ni tan poc, entesos?

—No salta a la vista perquè no hi ha cap empelt. No m’he fet...

—Au, vinga —vaig dir—. T’ho veig. Aquí, i...

—No em toquis!

—Ja ho sé. Preguntem a la teva admiradora què en pensa. —Em vaig posar a cridar la morena amb les mans.

—No. No, no, no. Toby, de debò, et mataré... —En Dec provava d’engrapar-me la mà. Vaig esquivar-lo.

—És l’excusa perfecta per iniciar una conversa —va observar en Sean—. No saps com abordar-la, oi? Aquí tens la teva oportunitat.

—Que us follin —ens va etzibar en Dec, renunciant a retenir-me la mà i aixecant-se—. Sou un parell de dats pel cul. Ho sabíeu?

—Au, Dec —vaig demanar—. No ens deixis.

—Me’n vaig als lavabos. Per donar-vos a tots dos l’oportunitat de recuperar les maneres. Tu, Rialletes —a en Sean—, et toca pagar ronda.

—Per comprovar que són tots al seu lloc —em diu en Sean, discretament, indicant-se el naixement dels cabells—. Els hi has remenat. Veus aquell d’allà? Se li ha desprès... —En Dec ens va ensenyar el dit i es va allunyar entre la gentada cap als lavabos, tractant de conservar la dignitat mentre s’esmunyia entre natges i pintes que brindaven, i es concentrava a fer cas omís de les nostres riallades i de la morena.

—Per un moment, hi ha caigut de quatre potes —va comentar en Sean—. Carallot. Del mateix? —i va enfilar cap al taulell.

Aprofitant que tenia un moment per a mi sol, vaig enviar un missatge a la Melissa: «Estic prenent unes cerveses amb els nois. Et truco més tard. T’estimo.» I ella em va contestar de seguida: «He venut aquella estrafolària butaca steampunk!!!» i un grapat d’emojis de focs d’artifici. «La dissenyadora estava tan contenta que m’ha plorat per telèfon, i jo m’he posat tan contenta per ella que gairebé també :-) Saluda els nois de part meva. Jo també t’estimo, petons.» La Melissa tenia una botigueta a Temple Bar on venia peces rares de disseny irlandès; petits i curiosos gerros de porcellana enganxats l’un amb l’altre; flassades de caixmir de colors fluorescents, ben llampants; tiradors de calaix fets a mà amb forma d’esquirols adormits o de capçades d’arbre. Feia anys que provava de vendre aquesta butaca de braços. Li vaig contestar: «Felicitats! Venent ets un crac.»

En Sean va tornar amb les pintes, i en Dec, dels lavabos; semblava més refet però eludia encara la mirada de la morena.

—Hem preguntat a la teva admiradora què en pensa —li va dir en Sean—. Diu que els empelts són encisadors.

—I que se’ls ha estat menjant amb els ulls tota la nit —vaig afegir.

—Vol saber si els pot tocar.

—Vol saber si els pot llepar.

—Foteu-vos la llengua on us càpiga. Et diré per què no para de mirar-te, dat pel cul —em va etzibar en Dec, arrambant el tamboret—. No és perquè li facis gràcia. Només és perquè va veure el teu careto al diari i prova de recordar si és perquè vas escurar els estalvis d’una vella o perquè et vas passar per la pedra una nena de quinze anys.

—Cosa que tampoc no li deu importar, si li faig gràcia.

—Tu somies. La fama t’ha pujat al cap.

La meva foto havia sortit al diari feia un parell de setmanes —a les pàgines de societat, i això havia propiciat tota mena de comentaris— perquè resulta que havia estat xerrant amb una veterana actriu de culebrots per un compromís de la feina, una inauguració. Jo feia de relacions públiques i encarregat de màrqueting d’una galeria d’art de mida mitjana, tot i que força prestigiosa, al centre de la ciutat, a pocs carrers de Grafton Street. No era el que tenia al cap quan vaig acabar la universitat; el meu pla era treballar de relacions públiques per a una gran firma, només m’havia presentat a l’entrevista per practicar. Així que m’hi van agafar, però, vaig veure que m’agradava el lloc, l’alt edifici georgià a penes reformat amb tots els terres de parquet en angles complicats, en Richard, el propietari, fitant-me a través de les ulleres torçades i fent-me preguntes sobre els meus artistes irlandesos preferits (afortunadament, m’havia preparat per a l’entrevista, i per tant vaig poder donar respostes mitjanament assenyades i vam sostenir una llarga i amena conversa sobre Le Brocquy i Pauline Bewick i altra gent que la setmana anterior amb prou feines em sonaven de res). M’agradava la idea de tenir una certa llibertat, també. En una firma gran, m’hauria passat els dos primers anys encorbat al davant d’un ordinador, aigualint i amputant diligentment les idees d’altres persones sobre enginyoses campanyes a les xarxes socials, o dubtant si esborrar els comentaris racistes dels trols sobre algun nou gust horrible de patates xips o bé deixar-los per generar polèmica; a la galeria podia provar de fer el que volia i corregir els meus errors de principiant sobre la marxa, sense que ningú tafanegés per damunt la meva espatlla (en Richard no estava gaire segur de saber què era Twitter, tot i que era conscient que s’hi hauria d’obrir un compte, i saltava a la vista que no tenia mà amb la microgestió de l’empresa). Quan, per a la meva lleu sorpresa, em va oferir la feina, pràcticament no vaig dubtar. Uns quants anyets, em vaig figurar, uns quants èxits publicitaris per enllustrar el meu currículum, i podria fer el salt a una de les grans firmes amb un nivell que em fes gaudir de debò.

En feia cinc anys, d’això, i començava a ensenyar la poteta, a assumir un nivell de responsabilitat gratificant. Trobaria a faltar la galeria; havia acabat gaudint no pas de la llibertat, sinó de la feina en si, els artistes amb els seus ridículs nivells de perfeccionisme, la satisfacció de comprendre cada dia més per què en Richard saltava al damunt d’un artista i en deixava penjat un altre. Però jo tenia vint-i-vuit anys, la Melissa i jo parlàvem de buscar-nos un pis, la galeria pagava bé però ni de bon tros tant com les grans firmes; tenia la sensació que era el moment de posar seny.

Tot plegat havia estat a punt d’anar-se’n en orris la setmana passada, però la sort no m’havia abandonat. La meva ment saltava i feia cabrioles com un border collie, i era encomanadís, en Sean i en Dec es cargolaven de riure a la taula; fèiem plans per a unes vacances d’estiu sense xicotes, però no acabàvem de decidir on: «Tailàndia? Un moment, en plena temporada de monsons?», els telèfons treien fum: «Quan és la temporada dels cops d’estat?»; en Dec no parava d’insistir sobre Fiji per alguna raó: «Ha de ser a Fiji, no se’ns presentarà mai cap altra oportunitat, no després...», i decantava el cap amb falsa dissimulació en direcció a en Sean. En Sean es casava al Nadal, i per bé que al cap de dotze anys ja ens ho ensumàvem, no deixava de sorprendre’ns; la simple menció de la boda feia que ens en riguéssim: «Així que diguis “sí, ho vull”, començarà el compte enrere, xaval, i abans que te n’adonis tindràs un marrec i llavors ja està, la teva vida a fer punyetes... Aquestes són les últimes vacances d’en Sean! Aquesta és l’última nit de festa d’en Sean! Aquesta és l’última mamadeta que li fan a en Sean!» De fet, a en Dec i a mi l’Audrey ens queia molt bé, i el somrís torçat d’en Sean (que feia veure que estava picat i en el fons era feliç com un tornavís) em va fer pensar en la Melissa i que ara feia tres anys que estàvem junts i que potser hauria de pensar de demanar-li matrimoni, i tota aquesta xerrera sobre les últimes oportunitats em va fer mirar la morena, que explicava alguna anècdota fent servir molt les mans, amb les ungles vermelles, i alguna cosa en l’angle del seu coll em va dir que sabia perfectament que jo la mirava i que no tenia res a veure amb la foto del diari... «Ja ens n’encarregarem a Tailàndia, Sean, no t’hi amoïnis... Aquest és el primer travesti d’en Sean!»

Després els meus records d’aquell vespre es tornen fragmentaris. Per descomptat, a posteriori el vaig repassar un milió de vegades, obsessivament, pentinant cada fil per trobar el nus que alterava la pauta més enllà de tota esperança de reconstrucció, confiant que tan sols hi havia un detall important que se m’havia escapat, la petita pedra angular al voltant de la qual encaixaven la resta de peces i el conjunt resplendia amb llums multicolors de primer premi mentre jo feia bots d’alegria. Els trossos que faltaven no milloraven les coses (molt comú, deien els metges per tranquil·litzar-te, completament normal, ah, no va passar absolutament res): bona part em va venir a poc a poc i vaig repescar el que vaig poder de la memòria d’en Sean i d’en Dec, per refer laboriosament el vespre plegats com un fresc antic de bocins dosificats i inferències intuïdes, però com podia saber del cert què hi havia als espais buits? Vaig clavar un cop d’espatlla a algú al bar? Vaig parlar massa fort, enfilant-me en el meu globus d’eufòria, o vaig fer un gest brusc amb el braç i vaig vessar la pinta d’algú? L’ex de la morena, farcit d’esteroides, ens assetjava d’amagatotis des d’un racó? No m’he considerat mai el típic paio que busca bregues, però no es podia descartar, ja no.

Llargues franges de llum oliosa sobre fusta fosca. Una noia amb un barret desmanegat de vellut vermell inclinant-se sobre el taulell quan vaig anar a buscar la meva ronda, xerradeta amb el bàrman sobre un concert, accent de l’Europa oriental, canells plegant-se com els d’una ballarina. Un pamflet trepitjat a terra, verd i groc, amb el dibuix fingidament naïf d’una sargantana mossegant-se la cua. Rentar-me les mans als lavabos, pudor de lleixiu, aire fred.

Recordo el mòbil sonant enmig d’una discussió eixordadora sobre si la pròxima pel·li de La guerra de les galàxies seria inevitablement pitjor que l’última, segons un complicat algoritme que en Dec s’havia empescat. El vaig agafar (pensant-me que potser tenia a veure amb la situació a la feina, que en Richard volia posar-se al dia o que potser en Tiernan per fi em tornava les trucades), però simplement era una invitació de Facebook a una festa d’aniversari.

—Què passa? —volia saber en Sean, enarcant les celles cap al meu telèfon, i em vaig adonar que l’havia agafat una mica massa emocionat.

—Res —vaig dir, guardant el mòbil—. I, per cert, la sèrie Taken què? La filla comença com la víctima i tot d’una passa a ser la companya... —i vam tornar a la discussió sobre cinema, que ara com ara s’havia desviat tantes vegades que ningú de nosaltres recordava quin havia estat el punt de partida de cadascun. Això era el que li havia demanat a la nit, això mateix, en Dec abocant-se sobre la taula i gesticulant, en Sean fent escarafalls d’incredulitat, tots tractant d’imposar a força de veu el nostre criteri sobre Hagrid... Vaig treure de nou el mòbil i el vaig posar en mode silenci.

El problema a la feina no havia estat culpa meva, en realitat, ni tan sols molt de rebot. Venia d’en Tiernan, el paio que s’encarregava de les exposicions, un hipster alt i prim amb barbeta llarga, ulleres vintage de muntura de carei i dos temes principals de conversa: grups de folk canadenc antics i poc coneguts, i la injustícia del poc ressò que havia tingut el seu meritori art (meticulosos retrats a l’oli de gent desfasada, en plena festa salvatge, disfressada amb absurds caps de colom brillants, aquesta mena de coses, realitzats a l’estudi pagat pel pare). L’any anterior a tot això, en Tiernan ens havia sortit amb la idea d’organitzar una mostra col·lectiva sobre espais urbans a càrrec de joves marginals. En Richard i jo ens hi havíem apuntat; l’única manera de promocionar-ho millor hauria estat que part dels joves marginals també fossin refugiats sirians, i hauria estat ideal si a més haguessin sigut transsexuals, perquè en Richard, malgrat el seu posat habitual d’home amb poc món, mitges tintes i xeviot tronat, també era conscient que la galeria necessitava tant categoria com finançament per continuar oberta. Pocs dies després que en Tiernan suggerís la idea (de manera informal, durant la reunió mensual, mentre pessigava molles de dònut ensucrat del tovalló), en Richard li va dir que endavant.

Tot plegat va anar com en un somni. En Tiernan va rastrejar les escoles públiques i els edificis de protecció oficial més sòrdids que va poder trobar (en un, un grapat de nanos de vuit anys li van trinxar la bici de pinyó fix amb un mall i la van convertir en una obra daliniana davant dels seus ulls) i va tornar amb una col·lecció de joves satisfactòriament miserables amb unes fitxes criminals no gaire alarmants i uns dibuixos prou inquietants en què sortien xeringues, blocs de pisos atrotinats i l’inevitable cavall. Per ser justos, no tot era previsible: hi havia una noia que feia petites maquetes sinistres de les diverses cases d’acollida on havia estat amb materials que recuperava d’abocadors (un nino de tela encerada que representava un home arrepapat en un sofà, fet amb un tros de formigó, tot envoltant amb el braç les espatlles d’una nena de tela encerada en una posició que em resultava una mica pertorbadora); un altre xaval feia motlles de guix de caire pompeiesc amb objectes que trobava a les escales del seu bloc de pisos, un encenedor aixafat, unes ulleres infantils amb una pota torçada, una bossa de plàstic entortolligada intricadament. Jo havia donat per fet que aquesta mostra faria negoci fonamentalment gràcies a la seva superioritat moral, però algunes coses en realitat eren molt bones.

En Tiernan estava particularment orgullós d’una troballa, un xitxarel·lo de divuit anys que anomenaven Gouger. En Gouger es negava a parlar amb ningú llevat d’en Tiernan, a donar-nos el seu nom autèntic o, amb gran frustració per part nostra, a concedir entrevistes; la major part de la seva vida se l’havia passada entrant i sortint de reformatoris, i havia contret una complicada xarxa d’enemics que li feia por que l’empaitessin si el veien fer-se ric i famós (però era bo). Revestia coses, pintures amb esprai, fotografies, dibuixos a llapis i tinta, amb una matusseria ferotge que els donava una impressió d’urgència, un aspecte precipitat i dur abans que alguna cosa l’envestís de costat i fes miques el quadre amb tot d’esberles de color i gargots. La seva peça més destacada (un remolí enorme d’adolescents al carbonet al voltant d’una foguera de pintura d’esprai, amb els caps endarrere i uns arcs de neó de beguda que sortien de llaunes de cervesa sacsejades) es titulava BoHeroin Rhapsody i ja havia despertat l’interès d’uns quants col·leccionistes després que jo mateix la pengés a la nostra pàgina de Facebook.

El Consell de les Arts i l’Ajuntament de Dublín gairebé ens van sepultar amb diners. Els mitjans de comunicació ens van donar més cobertura del que m’esperava. En Tiernan va portar els seus joves a visitar la galeria, mentre es clavaven cops de colze, criticaven a mitja veu i adreçaven llargues mirades indesxifrables a la mostra «Divergències», d’obres abstractes de tècniques mixtes. Convidats destacats van respondre a la nostra invitació dient que els encantaria venir a la inauguració. En Richard va repartir somriures per la galeria, taral·lejant fragments d’òpera còmica barrejats amb rareses que havia après d’alguna banda (Kraftwerk??). Però aleshores vaig entrar al despatx d’en Tiernan sense trucar, una tarda, i me’l vaig trobar ajupit a terra retocant un detall de l’última obra mestra d’en Gouger.

Després del primer instant de sorpresa, vaig esclafir a riure. En part va ser per l’expressió del seu rostre, la barreja d’enrojolament culpable i d’indignació a la defensiva mentre provava de trobar una excusa creïble, i en part va ser per mi mateix, per haver-me empassat alegrement tot allò sense ni una sola sospita, quan era evident que ho hauria d’haver vist venir des de feia mesos (des de quan el jovent desvalgut formava part dels horitzons d’en Tiernan?).

—Vaja, vaja, vaja —vaig deixar anar, encara rient—. Mi-te’l.

—Xxxxt —em va demanar, enlairant les mans i desviant els ulls cap a la porta.

—Vet aquí en Gouger. En carn i ossos.

—Collons, calla, sisplau. En Richard...

—Fas més bona fila del que m’esperava.

—Toby. Escolta. No, no, escolta... —Tenia els braços mig oberts al davant de la pintura, de manera que estava ridícul, com si provés d’ocultar-la; «pintura?, quina pintura?»—. Si això surt d’aquí, soc mort, ho soc, mai ningú es...

—Hòstia, Tiernan —el vaig tallar—. Calma’t.

—Els quadres són bons, Toby. Ho són. Però aquesta és l’única manera, ningú se’ls miraria dues vegades si sabessin que són meus, vaig fer belles arts...

—Només són els d’en Gouger? O n’hi ha més?

—Només els d’en Gouger. Ho juro.

—Ja —vaig dir, mirant per damunt de la seva espatlla. L’obra era la típica d’en Gouger: una capa gruixuda de pintura negra, amb dos nois esgrafiats a sobre abraonant-se salvatgement l’un sobre l’altre; més enllà, un mur de terrats minuciosament dibuixats amb una escena diminuta i vívida desenvolupant-se en cadascun. Se li devia haver fet etern—. Quant de temps ho portaves planejant?

—Fa temps, jo no... —En Tiernan em va mirar parpellejant. Estava molt alterat—. Què penses fer? Tens...?

Probablement hauria d’haver acudit directament a en Richard i explicar-l’hi tot, o com a mínim m’hauria d’haver empescat una excusa per prescindir de l’obra d’en Gouger a l’exposició (que els seus enemics li venien al darrere, alguna cosa per l’estil..., que s’hagués pres una sobredosi encara n’hauria augmentat l’atractiu). Per ser sincers, ni tan sols hi vaig pensar. Tot anava meravellosament, tots els implicats estaven més contents que un gínjol; tallar-ho tot hauria destrossat els somnis de molta gent, al meu parer, cap bon motiu. Encara que volgués entrar en l’ètica de tot plegat, bàsicament jo feia costat a en Tiernan: mai no havia tingut aquella tendència tan pròpia de la classe mitjana a autoflagel·lar-se i creure que ser pobre i tenir un historial de petit delinqüent et convertia per art de màgia en una persona més valuosa, més profundament lligada a un pou d’autenticitat artística, fins i tot més original. Per la meva part, l’exposició estava exactament igual que deu minuts abans; si la gent volia ignorar les obres perfectament vàlides que tenia al davant dels nassos i, per contra, centrar-se en la grata il·lusió del que s’amagava al darrere, era el seu problema, no pas el meu.

—Tranquil —vaig dir (en Tiernan estava tan trasbalsat que deixar-lo així gaire estona més hauria estat una crueltat)—. No penso fer res.

—No?

—T’ho ben juro.

En Tiernan va deixar escapar un llarg i tremolós sospir.

—D’acord. D’acord. M’he espantat. —Es va redreçar i va estudiar la pintura, acariciant-ne el marge superior com si amanyagués un animal esporuguit—. Són bones —va dir—. I tant que ho són, oi?

—Ja saps què hauries de fer —vaig observar—. Pintar més fogueres d’aquestes. Convertir-ho en una sèrie.

A en Tiernan se li va il·luminar la mirada.

—Potser sí —va dir—. No és una mala idea, saps? De l’edifici de la foguera directe cap a, quan es torna cendres, cap a l’alba... —i es va girar cap a l’escriptori, buscant llapis i paper, ja esbossant mentalment tot l’episodi. El vaig deixar sol.

Després d’aquest petit embolic, la mostra va tornar a avançar com una seda cap a la inauguració. En Tiernan va treballar molt en la sèrie de fogueres d’en Gouger, fins al punt que hauria dit que no dormia més d’un parell d’hores cada nit, però si algú es va fixar en els seus ulls endormiscats i lleganyosos, i en els seus badalls constants, no va trobar cap raó per relacionar-ho amb els quadres, que aportava amb una regularitat triomfal. Jo, al meu torn, vaig convertir l’anonimat d’en Gouger en un enigma inspirat en Banksy, amb múltiples comptes falsos de Twitter en els quals es discutia amb escrits d’allò més analfabets si es tractava d’aquell paio que coneixies dels pisos de protecció oficial que havia apunyalat en Mixie, perquè, en aquest cas, en Mixie el buscava; els mitjans s’hi van interessar i els nostres seguidors van catapultar la polèmica. En Tiernan i jo vam discutir, mig seriosament, sobre buscar algun autèntic quinqui garruletis perquè fos la cara del producte, a canvi de prou pasta per pagar-li l’hàbit (òbviament, ens caldria algú que hi estigués enganxat, per donar-li màxima autenticitat i sordidesa), però vam decidir que no perquè un ionqui seria massa curt per resultar creïble: tard o d’hora començaria a fer-nos xantatge o a voler ser creatiu, i l’assumpte es complicaria.

Suposo que m’hauria d’haver preocupat la possibilitat que tot sortís malament (podia passar de tantes maneres... que a un periodista li agafés per indagar a fons, que jo la cagués amb l’argot d’en Gouger a Twitter), però no ho vaig fer. Preocupar-se sempre m’ha semblat una pèrdua de temps i energia absurda; era molt més senzill tirar pel dret alegrement i afrontar el problema quan sorgís, si és que ho feia, cosa que normalment no solia passar. Per tant, em va enxampar completament desprevingut quan, un mes abans de la data d’inauguració de l’exposició i tan sols quatre dies abans d’aquella nit, en Richard ho va esbrinar tot.

Encara no estic segur de com va anar, exactament. Alguna trucada de telèfon, pel poc que vaig poder deduir (parant l’orella a la porta del meu despatx mentre clavava la vista a la pintura blanca escrostonada, amb el ritme cardíac alentit fins a convertir-se en un incòmode batec al fons de la gola), però en Richard va despatxar en Tiernan tan ràpid i tan expeditivament que ni tan sols ho vam poder parlar. A continuació va venir al meu despatx (em vaig apartar just a temps d’evitar que m’estampés un cop de porta a la cara) i em va dir que marxés i que no tornés fins divendres, quan hagués decidit què fer amb mi.

Amb una mirada (la cara blanca, el coll de la camisa malgirbat, la mandíbula fermament serrada), vaig comprendre que valia més no dir res, encara que se m’acudís alguna excusa coherent abans que tanqués la porta amb un fort cop que va escampar els papers del meu escriptori. Vaig recollir les meves coses i vaig marxar, evitant els ulls àvids de l’Aideen, la comptable, a través de l’escletxa de la porta, i tractant de caminar cap a les escales amb contenció i aplom.

Em vaig passar els tres dies següents ben avorrit, sobretot. Explicant a tothom que el que havia passat era una fotesa, quan era molt probable que tot acabés esclatant. L’emprenyada d’en Richard m’havia deixat parat; m’hauria esperat que s’empipés, per descomptat, però l’abast de la seva ira semblava totalment desproporcionat, i estava del tot segur que simplement havia tingut un mal dia i que quan jo tornés a la feina ja se li hauria passat. Així doncs, em vaig quedar a casa tots els dies, per si de cas algú em veia on no tocava. Ni tan sols vaig gosar trucar a ningú. Tampoc podia passar la nit a casa de la Melissa ni demanar-li que vingués a la meva, per si de cas volia que anéssim plegats a la feina al matí (la seva botiga quedava tan sols a cinc minuts de la galeria, de manera que solíem anar-hi plegats després de passar la nit junts, agafats de la mà i fent-la petar com una parella d’adolescents). Li vaig dir que tenia un refredat i la vaig convèncer que no vingués a cuidar-me per si l’hi encomanava, i vaig donar gràcies a Déu que no fos d’aquelles que decideixen que les estàs enganyant amb una altra. Em vaig fer un tip de jugar amb l’Xbox, i quan sortia a comprar em vestia com per anar a treballar, només per si de cas.

Afortunadament no vivia al típic barri on cada matí intercanvies alegres salutacions amb la mà amb els veïns de camí a la feina, i si algun dia faltes algú passa per casa amb galetes per assegurar-se que tot va bé. El meu pis era als baixos d’un bloc de pisos dels anys setanta amb una sòlida façana de maons vermells, entaforat agressivament a la vista entre boniques mansions victorianes en una zona extraordinàriament bonica de Dublín. El carrer era ample i espaiós, flanquejat per enormes arbres vells amb unes arrels que formaven grans arrugues al paviment, i l’arquitecte almenys havia tingut prou seny per aprofitar-ho; la meva saleta d’estar tenia uns finestrals alts del sostre al terra i portes de vidre en tots dos costats, de manera que a l’estiu tota l’estança era un fantàstic i desconcertant cúmul de llum i ombres vegetals. Llevat d’aquest rampell d’inspiració, però, s’havia lluït poc: l’exterior era rànciament funcional i els passadissos tenien un punt al·lucinogen d’hotel d’aeroport, amb catifes llargues i marrons que es perdien al lluny, papers pintats en textures beix i portes barates de fusta a cada banda, a més de bruts canelobres de cristall tallat que donaven una tèrbola il·luminació groguenca. No veia mai, absolutament mai, els veïns. Alguna vegada sentia un cop sord quan els queia alguna cosa a dalt, i en una ocasió vaig aguantar la porta a un paio amb pinta d’oficinista, acne i un munt de bosses del Marks & Spencer, però llevat d’això podria haver viscut sol a l’edifici. Ningú no es fixaria, ni a ningú li importaria, si en comptes d’anar a la feina em quedava a casa fent saltar pels aires defenses militars i inventant-me boniques anècdotes de la galeria per explicar-les a la Melissa per telèfon aquell vespre.

De tant en tant m’agafaven atacs de pànic. En Tiernan no es posava al telèfon, ni tan sols quan li trucava des del número ocult, i per tant no tenia manera de saber fins a quin punt m’havia delatat, tot i que la manca de contacte no semblava gaire bon senyal. Però jo em repetia que, si en Richard tenia pensat acomiadar-me, ja ho hauria fet directament, igual que amb en Tiernan; la major part del temps això em semblava perfectament lògic i tranquil·litzador, però ara i adés arribava un moment (en plena nit, principalment, quan obria els ulls de sobte, davant la pàl·lida claror que escombrava ominosament el sostre del dormitori mentre un cotxe passava de manera gairebé inadvertida pel carrer) en què les possibles repercussions de tot l’afer m’aclaparaven. Si perdia la feina, com ho ocultaria a la gent (als amics, els pares, ai, Senyor, la Melissa) fins que en trobés una altra? Ben mirat, i si no en trobava cap? Totes les grans firmes que m’havia estat treballant curosament es fixarien en la meva marxa sobtada de la galeria, veurien que l’estrella mediàtica de la mostra estival s’esfumava inesperadament just al mateix temps, i aquí s’acabaria tot: si volia una nova feina, hauria d’abandonar el país i potser ni tan sols així aconseguiria res. I pel que feia a abandonar el país: a en Tiernan i a mi, ens detindrien per estafa? No havíem venut cap obra d’en Gouger, gràcies a Déu, i tampoc és que les haguéssim titllat de Picassos, però havíem aconseguit finançament amb enganys, i això havia de ser constitutiu d’alguna mena de delicte...

Com deia, no estava acostumat a preocupar-me, i el neguit per tot plegat em va agafar desprevingut. Des d’una perspectiva superficial, era temptador veure-ho com un mal auguri, un senyal imprevist que m’arribava peremptòriament i que esclatava, amb poc soroll però de manera funesta, a causa de les limitacions del meu cervell. Aleshores simplement m’ho prenia com un inconvenient, un inconvenient que no permetria pas que em fes sortir de polleguera. Al cap de pocs minuts de deixar-me dominar pel pànic, m’aixecava, treia la ment del bucle amb trenta segons sota una dutxa glacial, em sacsejava com un gos i tornava a fer el que carai hagués estat fent.

Divendres al matí estava una mica nerviós, prou per fer tres intents a l’hora de triar la roba adient que transmetés el missatge encertat (serè, penedit i disposat a reincorporar-me a la feina)... Finalment em vaig decidir pel vestit de xeviot gris fosc, amb camisa blanca i senzilla, i sense corbata. Igualment, quan vaig trucar a la porta d’en Richard em sentia força segur de mi mateix. Ni tan sols el seu sec «Endavant» no em va inquietar.

—Soc jo —vaig dir, traient el cap tímidament per la porta.

—Ja ho sé. Seu.

El despatx d’en Richard era un cau caòtic de talles d’antílops, petjapapers d’equinoderms i reproduccions de Matisse, coses que havia anat arreplegant en els seus viatges, totes precàriament distribuïdes als prestatges i damunt de piles de llibres o les unes damunt les altres. Fullejava desinteressadament un gran feix de papers. I jo vaig apartar una cadira del seu escriptori, una mica de cantó, com si anéssim a repassar plegats un fullet actualitzat.

Després d’esperar que m’hi acomodés, va dir:

—No cal que et digui de què va tot això.

Fer-me l’innocent hauria estat un greu error.

—En Gouger —vaig apuntar.

—En Gouger —va repetir ell—. Sí. —Va agafar un full de la pila, el va mirar inexpressivament un segon i el va deixar de nou—. Quan ho vas esbrinar?

Creuant els dits perquè en Tiernan no hagués obert la boca:

—Fa unes setmanes. Dues. Potser tres. —En feia més.

En Richard va alçar la vista cap a mi.

—I no m’ho vas dir.

Fredor en la seva veu. Estava furiós, i molt, encara; no se li havia passat gens ni mica. Vaig ajustar la intensitat del seu enuig uns quants graus.

—Vaig estar a punt. Però llavors, quan ho vaig esbrinar, ja havia sortit de mare, saps? Les obres d’en Gouger eren allà fora, a la pàgina web, a la invitació... sé del cert que va ser per ell que el Sunday Times va dir que sí, i l’ambaixador... —Parlava massa ràpid, embarbussant-me, i això em feia semblar culpable. Vaig frenar una mica—. L’únic que tenia al cap eren les sospites que despertaria si es volatilitzava quan quedava tan poc per a l’exposició. Podria posar-ho en dubte tot plegat. Tota la galeria. —Els ulls d’en Richard es van tancar un segon en sentir això—. I no volia carregar-te la responsabilitat. Per tant, simplement...

—Ara la responsabilitat és meva. I tens raó, quedarà increïblement sospitós.

—Ho podem arreglar. De debò. Hi he estat rumiant aquests darrers tres dies. Podem tenir-ho solucionat avui mateix. —Insistia a parlar en plural: encara som un equip—. Jo m’ocuparé de tots els convidats i els crítics, els explicaré que hem fet un petit canvi en l’alineació i que hem pensat que ho voldrien saber. Els diré que en Gouger s’ha escagarrinat... que creu que els seus enemics es podrien presentar, que necessita escampar la boira durant un temps. Diré que confiem de totes totes que arregli els seus problemes personals aviat i que torni amb les seves obres... els hem de mantenir esperançats, desengrescar-los de mica en mica. Explicaré que aquest és el risc que corres quan treballes amb individus d’aquest tipus d’entorn, i que tot i que ens sap molt de greu que no hagi sortit bé, no ens penedim d’haver-li donat una oportunitat. Que només un monstre es prendria malament una cosa així.

—Hi tens molta traça, amb això —va deixar anar en Richard en to cansat. Es va treure les ulleres i es va pessigar el pont del nas amb l’índex i el polze.

—N’he de tenir. N’he de tenir per compensar-t’ho. —No va reaccionar—. Perdrem alguns crítics, i potser un parell de convidats, però no prou perquè es noti. Estic segur que som a temps d’aturar la impressió del programa. Podem refer la portada, posar-hi el muntatge del sofà de la Chantelle...

—Tot això hauria estat molt més fàcil de fer fa tres setmanes.

—Ja ho sé. Ho sé. Però no és massa tard. Parlaré amb els mitjans, m’asseguraré que no en facin un gra massa, els explicaré que no volem espantar-lo definitivament...

—O —va intervenir en Richard. Es va tornar a posar les ulleres—. Podem enviar un comunicat de premsa explicant que hem descobert que en Gouger era un impostor.

Em va mirar fixament amb els seus ulls blau clar, que ara es veien més grossos.

—Bé —vaig replicar amb compte. Que parlés en plural m’havia animat, però era una idea dolentíssima i havia de procurar que ho entengués—. Podríem, sí. Però això, si fa no fa, seria com cancel·lar tota l’exposició. Vull dir que m’imagino que podríem intentar trobar la manera d’enfocar-ho, potser destacant el fet que hem retirat la seva obra tan aviat com ho hem sabut, però així i tot ens farà quedar com uns babaus, i això suscitarà preguntes sobre la resta de l’...

—Entesos —va dir en Richard, girant la cara i enlairant la mà per fer-me callar—. Tot això ja ho sé. I no ho farem pas. Déu sap quant m’agradaria fer-ho, però no ho farem. Fem això altre, tot això que t’empatollaves. I enllestim-ho ja.

—Richard —vaig dir amb franquesa. Me’l mirava, amb el pes feixuc de la fatiga ensorrant-lo, i em sentia fatal. En Richard sempre s’havia portat bé amb mi, havia apostat decididament per mi quan l’altra dona de l’entrevista final tenia anys d’experiència; si jo hagués sabut que l’afectaria tant, mai no hauria deixat que les coses anessin tan lluny, mai...—. Em sap molt de greu.

—Ah, sí?

—Coi, és clar. L’he ben espifiada. És que... les pintures són molt bones, m’entens? Volia que la gent les veiés. Volia que fóssim nosaltres els qui les donéssim a conèixer. Em vaig deixar portar. No tornaré a cometre aquest error mai més.

—D’acord. Això està bé. —Encara no em volia mirar—. Ves a fer les trucades que calguin.

—Ho arreglaré tot. T’ho prometo.

—Estic segur que ho faràs —va respondre en Richard abatut—. Au, ves-hi. —I es va posar a endreçar altra vegada els papers.

Vaig baixar corrents les escales cap al meu despatx, content, tramant ja la tempesta d’especulacions i rumors dels seguidors d’en Gouger a Twitter. Evidentment, en Richard encara estava emprenyat amb mi, però se li passaria així que ho veiés tot solucionat i encarrilat, o si més no quan l’exposició sortís meravellosament bé. Era una llàstima allò de les pintures d’en Tiernan (no veia la manera de fer-hi res llevat de deixar que es florissin al seu estudi, després de tot això, tot i que no descartava la possibilitat que se m’acudís alguna cosa sobre la marxa), però sempre en podia fer més.

Necessitava una pinta, de fet en necessitava unes quantes; ben mirat, necessitava una intensa nit de gresca. Trobava a faltar la Melissa (normalment passàvem com a mínim tres nits a la setmana junts), però el que ara necessitava eren els col·legues. Les burles i els ridículs debats apassionats, i una d’aquelles sessions interminables que no abundaven gaire darrerament en què tothom s’escarxofa al sofà d’algú, prop de trenc d’alba, després de cruspir-se-li tot el que tenia a la nevera. A casa tenia haixix del bo... havia estat temptat d’obrir-lo uns quants cops al llarg de la setmana, però en el fons no estava d’humor per emborratxar-me ni col·locar-me quan les coses no anaven bé, per si de cas em feia sentir pitjor; per això m’havia guardat aquesta reserva per celebrar que tot havia acabat bé, com a prova de fe que seria així i que l’havia encertada des del principi.

I així va anar: a Hogan’s, donant una ullada a les platges de Fiji pel mòbil, allargant la mà ara i adés per estirar un dels empelts d’en Dec («Fica’t la mà al cul!»). No tenia pensat comentar els esdeveniments de la setmana, però, mig atordit mig eufòric per l’alleujament, després de la cinquena pinta em vaig trobar xerrant-los tota la història, saltant-me únicament els atacs de pànic a altes hores de la nit (que, en retrospectiva, encara havien estat més poca-soltes del que m’havien semblat) i afegint més salsa que teca perquè quedés graciós.

—Idiota —va dir en Sean al final, però remenava el cap i somreia amb murrieria. Em vaig tranquil·litzar una mica; sempre m’ha importat l’opinió d’en Sean, i la reacció d’en Richard m’havia deixat un punt d’inquietud al fons del cor.

—Ets un idiota —em va etzibar en Dec amb menys contemplacions—. T’hauria pogut esclatar als nassos.

—És que m’hi ha esclatat.

—No. No ben bé. Com per perdre la feina. O fins i tot perquè et detinguin.

—Home, això no —vaig replicar, picat (això era l’últim en què volia pensar, ara mateix, i en Dec ho hauria d’haver sabut)—. En quin món vius, tu, de tota manera, si a la poli li ha d’importar que un quadre sigui d’un no-ningú qualsevol amb xandall o d’un no-ningú amb barret elegant?

—Haurien pogut clausurar l’exposició. El teu cap ho hauria pogut suspendre tot.

—I no ho ha fet.

—A tu no t’ha afectat, potser. I els xavals que fan art? Allà els tens, posant-hi el coll, i tu te’n fums com si fossin imbècils...

—Que jo me’n fumo?

—... els arriba per fi la seva gran oportunitat, i tu ho poses tot en perill per riure una mica...

—Au, per l’amor de Déu.

—Si l’haguessis cagat, haurien quedat atrapats en la merda la resta de la seva...