reading

És autor de llibres sobre la natura amb gran èxit de vendes i premiats internacionalment, entre els quals Las montañas de la mente, Naturaleza virgen, Las viejas sendas, Landmarks i The lost words (amb Jackie Morris). Els seus treballs s’han traduït a moltes llengües i se n’han fet nombroses adaptacions a cine, televisió, ràdio i teatre. El 2017 va ser guardonat amb el Premi E. M. Forster per l’American Academy of Arts and Letters. És professor a l’Emmanuel College de Cambridge.

De Robert Macfarlane s’ha dit que és el millor escriptor de natura d’aquesta generació. A Sota terra, considerada ja la seva obra culminant, narra els seus descensos cap a les fosques profunditats de la terra i del temps: des de cambres funeràries prehistòriques fi ns a recents cementiris nuclears, passant per coves marines amb pintures rupestres a l’Àrtic, laberíntiques catacumbes a París, mines de sal sota el mar o grutes gairebé infinites.

Aquest és un viatge èpic, d’una magnitud extraordinària, per revelar-nos tot allò que s’amaga sota terra. Macfarlane hi fa seves les vivències de viatgers, artistes, exploradors o somiadors que al llarg de la història han sentit l’atracció dels espais subterranis.

La sensació fascinant de descobrir mons inexplorats acompanya el lector en cada pàgina i transforma la manera com observem el nostre món fràgil i amenaçat.

«Meravellós. Curiositat sense fi, generositat d’esperit, erudició, valentia i claredat. Aquest és un llibre que val la pena llegir.» — The Times

«Exquisit. Vaig acabar Sota terra meravellada amb la seva habilitat per evocar tan vivament llocs als quals jo —i probablement tu— mai no anirem, i amb una renovada sensació d’immensitat, en un temps en què podem sentir com el món s’ha encongit al nostre voltant.» — Rebecca Solnit

«Macfarlane ens ensenya a veure-hi en la foscor. La seva escriptura és com un vòrtex, una vegada t’atrapa, t’enfonsa més i més amb cada pàgina.» — Andrea Wulf

«És el millor escriptor de natura —i poeta de natura— d’aquesta generació.» — Wall Street Journal

«Tots els llibres de Macfarlane animen a contemplar l’entorn en què vivim, especialment el món natural. [...] Amb la seva forma enigmàtica d’aprofundir en el tema fent de contrapès al lirisme, Sota terra és una gran fita de l’escriptura, el viatge i el pensament. És un llibre genuïnament exploratori, que amplia les fronteres i desconcerta.» — Evening Standard

«Una anàlisi de la foscor invisible sota els nostres peus. El gran poder del llibre prové del fet que Macfarlane s’allunya deliberadament de la desesperança, i es gira cap a una encantada i lluminosa sensació de fascinació.» — Lauren Groff

«L’escriptura de Robert Macfarlane ens recorda l’extraordinària varietat de coses que podem veure quan caminem sense pressa, i com d’estrany i ric és el món.» — Philip Pullman

«Activa el formigueig de la imaginació. És com llegir l’Odissea en prosa, esquitxada amb poesia imaginista.» — The Sunday Times

«Bellament escrit i ple de saviesa, aquest llibre inoblidable és un tresor creat per un dels més fervents entusiastes de la Terra. El seu encanteri és irresistible i únic.» — Diane Ackerman

Els permisos de les pàgines 521-522 representen una extensió d’aquesta pàgina de drets d’autor.

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

SOTA TERRA

TAULA

PRIMERA CAMBRA

L’accés al món subterrani és a través del tronc esberlat d’un vell freixe.

Onada de calor de les acaballes de l’estiu, ambient xafogós. Bonior d’abelles mandroses sobre l’herbassar dels prats. Grogor de cereals, verdor del fenc acabat de segar, negror de gralles sobre els camps de rostolls. Allà baix, en alguna banda d’aquelles depressions del terreny, hi ha encesa una foguera fora de la vista, es veu una columna de fum. Un marrec deixa caure pedres, una a una, dins una galleda de metall, clanc, clanc, clanc.

Se segueix un sender que travessa els camps, enllà d’un turó a l’est, marcat per una filera de nou túmuls rodons que destaquen al terreny com els ossos d’una espinada. Tres cavalls envoltats per un núvol centellejant de mosques, bestiar absolutament quiet si no fos per les remenades de cua i les sacsejades de cap.

Es pugen els esglaons d’un mur de pedra calcària i es ressegueix un rierol fins a una fondalada plena d’esbarzers on creix el freixe centenari. La capçada s’encimbella cap al cel a mercè de l’aire. Les llargues branques es vinclen ben avall. Les arrels s’enfonsen terra endins.

Orenetes que fan giragonses i es precipiten en un esclat de plomes brillants. Martinets zigzaguejant a mitja alçada. Un cigne vola molt amunt en direcció sud fent petar les ales. Aquest món de dalt és molt bonic.

Prop del peu del freixe, la soca s’ha esquerdat toscament i ha deixat una cavitat prou ampla perquè una persona es pugui esmunyir dins l’arbre (i d’allà baixar a l’esvoranc que s’obre a sota). Tots els que han passat per aquí abans han anat allisant les vores de l’escletxa en accedir al món subterrani a través d’aquest vell freixe.

A sota de l’arbre s’estén un laberint.

Es davalla entre les arrels fins a un passadís de pedra que s’enfonsa profundament al terreny. Els colors es redueixen a grisos, marrons, negre. Arriba un aire fred. Una volta de roca sòlida i res més. La superfície amb prou feines s’intueix.

Es tira pel passadís; el laberint creix. Bifurcacions aquí i allà. És difícil mantenir una direcció fixa. L’espai resulta desconcertant (i també la noció del temps). El temps transcorre de diferent manera aquí, al món subterrani. Es condensa, s’espesseix, flueix, s’accelera, s’alenteix.

El passadís gira i torna a girar, s’estreteix... i porta a un lloc sorprenent. S’entra a una cambra. Ara el so provoca ecos i ressona. Les parets de la cambra semblen nues, al principi, però llavors passa una cosa extraordinària. Es comencen a distingir escenes del món subterrani sobre la pedra, allunyades entre si en el transcurs de la història, però unides pels ecos.

En una cova d’un talús càrstic, una figura aspira una glopada de pols d’un ocre vermellós, posa la mà esquerra a la paret de la cova (amb els dits estesos, el polze estirat i el palmell pla sobre la roca) i tot seguit bufa amb força l’ocre contra el dors de la mà. S’aixeca un núvol de pols... i quan aparta la mà, hi queda estampada una impressió fantasmal amb la pedra del voltant tacada per l’ocre rogenc. Canvia la mà, hi bufa més pols i queda marcat un altre perfil. La calcita cobrirà aquestes impressions i les segellarà. Així es conservaran més de trenta-cinc mil anys. Com a senyals de què? D’alegria? D’avís? D’art? De vida en l’obscuritat?

Als terrenys sorrencs i poc fondos del nord d’Europa, fa prop de sis mil anys, el cadàver d’una dona jove (morta durant el part amb el seu fill) s’abaixa a poc a poc a una tomba. Al seu costat es diposita l’ala blanca d’un cigne. A continuació, damunt l’ala, es col·loca el cadàver del seu fill perquè el nadó estigui el doble de bressolat en la mort (per les plomes del cigne i pels braços de la mare). S’aixeca un túmul rodó de terra per marcar la tomba: la dona, la criatura i l’ala de cigne blanc.

En una illa de la Mediterrània, tres-cents anys abans de la fundació de l’imperi romà, un argenter acaba el disseny d’una moneda de plata. La cara de la moneda representa un laberint quadrat amb una única entrada al costat superior i un intricat camí cap al centre. Les parets del laberint (igual que el cèrcol de la moneda) presenten un petit relleu, polit i brillant. Gravada al centre del laberint hi ha la figura d’un ésser amb cap de bou i cames d’home: el minotaure, a l’aguait en la foscor.

Sis-cents anys més tard, una dona jove posa per a un pintor de retrats a Egipte. És d’allò més elegant. Té celles fosques i marcades, i uns ulls grossos i foscos, gairebé negres. Duu els cabells recollits des del front mitjançant una diadema metàl·lica rematada amb una peça d’or, i llueix un mocador daurat i un fermall. El pintor treballa amb cera d’abella calenta, pa d’or i pigments de colors, que aplica sobre una placa de fusta. Representa la imatge mortal de la dona jove. Quan mori, l’embolicaran amb benes per momificar el cadàver i reemplaçar la cara autèntica. A mesura que el cadàver es descompongui sota l’embolcall, el retrat es conservarà intacte. Cal fer aquestes coses aviat, quan s’està a la flor de la vida. El cadàver es posarà en una necròpoli: una ciutat dels difunts construïda a l’entrada d’una depressió pronunciada del desert, dins d’una cambra funerària excavada en pedra calcària, revestida per lloses de quarsita per dissuadir els lladres de tombes i tancada amb una volta que preservarà els cossos momificats de més d’un milió d’ibis.

A sota d’una praderia del sud d’Àfrica, a la darreria del segle XIX, uns miners repten al llarg de quilòmetres per un túnel estret (el més profund del planeta a l’època) per extreure mineral d’un filó d’or ensotat. Alguns d’aquests individus, que han migrat a la regió per milers per treballar, moriran aviat a causa de despreniments i accidents. D’altres moriran lentament per silicosi en respirar pols de roca allà sota, en la foscor letal, any rere any. Aquí, el cos humà té molt poc valor per a les companyies propietàries de la mina i els mercats que la sostenen: una insignificant eina d’extracció que es pot substituir quan es trenca o es desgasta. El mineral que extrauen els homes s’esmicola i es fon, i la riquesa que proporciona omple les butxaques d’accionistes de països llunyans.

En una cova al peu de l’Himàlaia indi, poc després de la fragmentació del país, una dona jove medita setze hores al dia, durant setanta-cinc dies. Seu com una pedra mentre medita, llevat de la boca, que mou en mussitar mantres. Surt sobretot a la nit, quan el cel està serè i es pot veure la Via Làctia estenent-se sobre els cims de les muntanyes. Viu de l’aigua que beu d’un riu sagrat fent cassoleta amb les mans, i de les baies i fruits salvatges que recol·lecta. Els mantres, la solitud i la foscor li proporcionen percepcions que li resulten noves, i experimenta un profund canvi en la seva visió de les coses. Quan per fi conclou el seu retir se sent vasta com el cel, antiga com les muntanyes, informe com la llum dels estels.

Trenta anys enrere, un noi i el seu pare fan palanca amb un martell per arrencar un tauló en una casa de la qual marxaran aviat. Han fet una càpsula del temps amb un pot de melmelada. Dins del pot, el noi ha ficat objectes i missatges. La maqueta de metall d’un avió bombarder. El contorn de la seva mà esquerra traçat amb tinta vermella sobre un full de paper. Una descripció de si mateix per a qui trobi el pot («Força alt per a la meva edat, de cabells molt rossos, gairebé blancs. La meva por més gran, una guerra nuclear») escrita amb llapis en un full de llibreta. Un rellotge aturat, amb quadrant i busques luminescents, que li agrada cobrir amb les mans per veure com brillen els números. Aboca un grapat d’arròs dins el pot perquè absorbeixi la humitat, enrosca la tapa metàl·lica del pot per tancar-la fermament, el fica a l’amagatall i torna a clavar el tauló.

En les profunditats d’un volcà extingit s’ha format una xarxa de galeries sobre una falla de l’escorça terrestre coneguda com a Ghost Dance. Accedint per un pendent de dipòsits, es travessen estrats inclinats fins a una zona anivellada que s’ha organitzat en diversos corredors. La seva finalitat és sepultar-hi residus de les centrals nuclears: pèl·lets d’urani radioactiu recoberts de ferro, seguidament recoberts de coure i finalment enterrats a la falla Ghost Dance perquè perdin la meitat de la seva perillositat en els pròxims milions d’anys. L’exposició a aquest possible perill és tan a llarg termini que ara els responsables d’amagar aquests residus han d’afrontar el repte de com cal avisar-ne en un futur molt llunyà. Es tracta d’un perill que no només superarà l’expectativa de vida dels qui l’han originat, sinó tal vegada la de l’espècie responsable. Com marcar, doncs, aquest jaciment? Com advertir als éssers que s’acostin a aquest indret deshabitat que el que hi ha emmagatzemat en aquest sarcòfag de roca és increïblement nociu, que «no té cap valor» i que «no s’ha de tocar mai»?

I en un sortint fangós, a quatre quilòmetres de l’entrada del complex de coves d’una muntanya en què han quedat atrapats per la pujada del nivell de l’aigua a causa de les inundacions, dotze nois i el seu entrenador de futbol seuen en una obscuritat total, mentre estalvien les bateries dels mòbils i esperen dia rere dia per veure si puja o baixa el nivell de l’aigua (o si per algun miracle algú vindrà a rescatar-los). Amb cada hora que passa, consumeixen l’oxigen de la cambra en respirar i augmenten la quantitat de diòxid de carboni. Sobre la muntanya, creixen els núvols de tempesta del monsó amenaçant amb més pluja. A fora de la muntanya s’apleguen milers de rescatadors de sis països. Al principi no saben si els nois són vius. Llavors troben empremtes de mans al fang de les parets d’una cambra a tres quilòmetres de l’entrada. Es recupera l’esperança. Uns bussos s’endinsen cada cop més als túnels inundats. Al cap de nou dies d’aïllament a l’interior de la muntanya, els nois senten sorolls procedents del riu que flueix vora el sortint. Llavors veuen llums refulgint dins l’aigua. Apareixen tot de bombolles. Els llums pugen. Emergeix un home. Els nois i l’entrenador parpellegen amb la llum de la llanterna frontal que el bus duu al cap. Un dels xavals el saluda amb la mà, i el bus li torna la salutació.

—Quants sou? —pregunta l’home.

—Tretze —respon algú.

—Ja ve més gent —diu el bus.

Així es desenvolupen les escenes del món subterrani al llarg de les parets d’aquesta cambra impossible, al laberint de sota del freixe esberlat. Les mateixes tres tasques es repeteixen en diferents cultures i èpoques: protegir el que és valuós, oferir el que és preat i desempallegar-se d’allò que és perillós.

Protegir (records, coses valuoses, missatges, vides fràgils).

Oferir (informació, riquesa, metàfores, minerals, visions).

Desempallegar-se (de residus, traumes, verins, secrets).

Sota terra hem posat el que temem i volem abandonar, i el que ens estimem i volem conservar.

1 El descens

Sabem ben poc sobre els mons que tenim sota els peus. Alceu els ulls cap a la nit sense núvols i potser veureu la llum d’un estel que es troba a milers de bilions de quilòmetres de distància, o distingireu els cràters que van deixar els asteroides en xocar contra la superfície de la lluna. Abaixeu els ulls i la vista toparà amb la superfície del terreny, l’asfalt, els peus. Poques vegades m’he sentit tan lluny del reialme dels humans com quan he estat a deu metres sota terra, envoltat per la gola resplendent d’un llit de pedra calcària format originàriament al fons d’un antic mar.

El món subterrani serva bé els seus secrets. Tot just en els darrers vint anys els ecologistes han aconseguit detectar les xarxes fúngiques que connecten el terreny del bosc, unint arbres en masses boscoses entrellaçades (com han estat fent els fongs al llarg de centenars de milions d’anys). Al municipi de Chongqing es va descobrir que una xarxa de coves explorada l’any 2013 tenia una meteorologia pròpia: capes de boira que es formen en una immensa sala central, broma freda que s’arrossega en núvols gegants lluny de l’abast del sol. Al nord d’Itàlia, a tres-cents metres sota terra, vaig descendir fent ràpel per una descomunal canonada de pedra, solcada per un riu soterrat i plena de dunes de sorra negra. Travessar a peu aquestes dunes va ser com caminar pel desert sense vent d’un planeta sense llum.

Per què baixar? És un acte contrari a l’instint, al sentit comú i a la lògica. Deixar expressament una cosa al món subterrani gairebé sempre és una estratègia per ocultar-la a la vista. Recuperar a posta una cosa del món subterrani gairebé sempre demana esforç. La dificultat d’accés al món subterrani ha simbolitzat des d’antany el que no es pot al·ludir ni veure directament: pèrdua, pesar, racons amagats de la ment i allò que Elaine Scarry anomena el «profund fet soterrat» del dolor físic.

Hi ha una llarga història cultural de fòbia pels espais subterranis, ja que s’associen amb «l’horrible obscuritat del món interior», segons la frase de Cormac McCarthy. La por i l’aversió són les reaccions habituals a aquest tipus d’entorns; pols, mortalitat i treballs brutals, les connotacions preponderants. La claustrofòbia segurament és la més intensa de totes les fòbies. Sovint m’he fixat que la claustrofòbia (molt més que el vertigen) conserva la seva pertorbadora influència fins i tot quan s’experimenta de manera indirecta en una narració o una descripció. Escoltar relats de confinament sota terra incomoda la gent, fa que els defugin, que busquin la llum (com si les simples paraules els poguessin recloure).

Encara recordo quan als deu anys vaig llegir el relat, a la novel·la d’Alan Garner The Weirdstone of Brisingamen,¹ de dos nens que escapen del perill tot davallant a les galeries mineres d’un aflorament de pedra arenosa d’Alderley Edge, al comtat de Cheshire, a Anglaterra. En les profunditats d’Edge, el pas per la pedra que els envolta es torna tan angost que pràcticament s’hi veuen atrapats:

Es van estirar completament, amb les parets, el terra i el sostre envoltant-los com una segona pell. Havien de girar el cap a un costat, ja que en qualsevol altra posició el sostre els premia la boca contra la sorra i no podien respirar. L’única manera d’avançar era impulsant-se amb les puntes dels dits de les mans i dels peus, perquè era impossible plegar gens les cames, i si flexionaven els colzes podien quedar amb els braços immobilitzats sota el cos. [Llavors] els talons [d’en Colin] van quedar encaixats contra el sostre: no es podia moure ni amunt ni avall, i les arestes de roca se li clavaven als panxells fent-lo cridar de dolor. Però no es podia bellugar...

Aquests fragments em van glaçar el cor i em van buidar els pulmons d’aire. Ara, en rellegir-los, tinc les mateixes sensacions. Tanmateix, la situació també exercia una irresistible força d’atracció sobre mi a través de la narració (i encara ho fa). En Colin no es podia moure i jo no podia parar de llegir.

En el llenguatge hi ha soterrat un cert refús davant el món subterrani. En moltes de les metàfores que fem servir, l’altitud es lloa però la fondària es denigra. Estar «encimbellat» és preferible a estar «deprimit» o «enfonsat». «Catàstrofe» significa literalment «daltabaix»; «cataclisme», un fet que causa la ruïna, que «fa caure i destrueix». Un prejudici contra la fondària també es dona a través dels convencionalismes de l’observació i la representació. Stephen Graham, al seu llibre Vertical, descriu el predomini d’allò que anomena la «tradició plana» de la geografia i la cartografia, i la «visió del món bàsicament horitzontal» que ha donat com a resultat. Se’ns fa difícil fugir de les «perspectives fermament planes» a les quals ens hem acostumat, argumenta Graham; i li fa l’efecte que això és un fracàs polític, a més de perceptiu, ja que ens desengresca de fixar-nos en les fondes xarxes d’extracció, explotació i arraconament que sostenen el món de la superfície.

Sí, per moltes raons solem girar l’esquena a allò que rau a sota. Però ara més que mai cal que entenguem el món subterrani. «Obliga’t a veure de manera més plana», mana Georges Perec a Espècies d’espais. «Obliga’t a veure de manera més profunda», replicaria jo. El món subterrani és tan vital per a les estructures materials de l’existència contemporània, com per als nostres records, mites i metàfores. És un terreny amb el qual calculem diàriament i mitjançant el qual apreciem les formes cada dia. No obstant això, estem poc disposats a reconèixer la presència del món subterrani a la nostra vida, o a admetre les seves formes inquietants en la nostra imaginació. Les «perspectives planes» cada cop ens semblen més inescaients per als insondables mons en què vivim i per als profunds llegats del temps que estem deixant.

Actualment vivim a l’antropocè, una era de canvis radicals, sovint esborronadors, en una escala planetària, en què la «crisi» no es dona com una futura apocalipsi que s’ajorna constantment, sinó més aviat com un esdeveniment continu que pateixen amb més gravetat els més vulnerables. El temps està profundament destarotat (igual que l’espai). Les coses que haurien d’haver restat enterrades sorgeixen sense més ni més. Quan topem amb aquestes manifestacions, resulta difícil mirar a una altra banda, fascinats per l’obscenitat de la intrusió.

A l’Àrtic, hi ha fuites d’antics dipòsits de metà a través de «finestres» del terreny obertes per la fosa del permagel. Les carcasses de rens enterrats al terreny congelat, ara al descobert a causa de l’erosió i la calor, alliberen espores d’àntrax. Als boscos de la Sibèria oriental s’ha obert un cràter al terreny estovat que s’empassa desenes de milers d’arbres i que revela estrats de dos-cents mil anys d’antiguitat: els iacuts l’anomenen el «Portal a l’Avern». Les glaceres minvants dels Alps i de l’Himàlaia deixen al descobert els cadàvers d’aquells que el glaç es va empassar dècades abans. Arreu de la Gran Bretanya, les darreres onades de calor han fet que antigues estructures (torres de guaita romanes, recintes neolítics) quedessin a la vista, enmig de les terres de conreu, en poder-se distingir des d’una posició elevada: àrid com els raigs X, el passat submergit de la terra sorgeix a causa de la sequera. On el riu Elba creua la República Txeca, el nivell de les aigües estivals ha deixat al descobert les «pedres de la fam» (monòlits tallats, amb segles d’antiguitat, per recordar les sequeres i avisar de les seves conseqüències). Una d’aquestes pedres duu la següent inscripció: «Wenn du mich siehst, dann weine» («Si em veus, plora»). Al nord-oest de Grenlàndia, una base de míssils americana de la Guerra Freda, segellada sota el glaç fa cinquanta anys i que conté centenars de milers de litres de contaminants químics, ha començat a sortir a la llum. «El problema», escriu l’arqueòloga Þóra Pétursdóttir, «no és que s’enterrin coses en estrats profunds, sinó que perduren, aguanten més temps que nosaltres i reapareixen amb una força de la qual no érem conscients... una força obscura de “gegants adormits”», reviscolats després del seu son a les profunditats del temps, al temps geològic.

El «temps geològic» regeix la cronologia del món subterrani. El temps geològic representa l’abast torbador de la història de la Terra que s’estén des del moment actual. La profunditat del temps es mesura en unitats que ridiculitzen l’instant d’una vida humana: èpoques i eons, en comptes de minuts i anys. Aquesta profunditat es manifesta a la roca, el glaç, les estalactites, els sediments del fons del mar i el desplaçament de les plaques tectòniques. El temps geològic s’obre al futur igual que al passat. La Terra s’enfosquirà quan el Sol esgoti el combustible en un període aproximat de cinc mil milions d’anys. I ens quedarem amb un pam de nas i l’ai al cor.

Deixar-se arrossegar per la profunditat del temps és perillosament reconfortant. Un narcotitzant de l’ètica. Quina importància té el nostre comportament, quan l’Homo sapiens haurà desaparegut de la Terra en un tancar i obrir d’ulls geològic? Vista des de la perspectiva d’un desert o d’un oceà, la moralitat humana sembla absurda (esclafada fins a la irrellevància). Les declaracions de principis semblen fútils. Una ontologia planera atreu: tota vida és igualment insignificant davant la ruïna final. L’extinció de les espècies o d’un ecosistema a penes importa en el context dels cicles d’erosió i recuperació del planeta.

Hauríem d’oposar-nos a aquest tipus de pensament per inèrcia; de fet, hauríem d’impulsar el pensament contrari (el temps geològic com a perspectiva radical que ens insti a l’acció, no pas a l’apatia). Pensar en termes de temps geològic pot ser una via per no defugir el complicat present, sinó més aviat per reimaginar-lo, per renunciar a la cobdícia i la fúria immediata a canvi d’històries més antigues i lentes de construcció i destrucció. En el millor dels casos, ser conscient de la profunditat del temps ens podria ajudar a veure’ns com a part d’una xarxa de cessions, llegats i patrimoni que s’estén al llarg de milions d’anys de passat i de futur, fent que ens replantegem el que deixem enrere per a les èpoques i els éssers que ens succeeixin.

Quan es té en compte aquesta profunditat, coses que semblaven mortes cobren vida. Es contrauen noves responsabilitats. L’alegria de ser salta a la ment i a la vista. El món esdevé misteriosament divers i vibrant altre cop. El glaç respira. La roca es mou. Les muntanyes minven i es desplacen. La pedra batega. Vivim en un planeta que no para quiet.

Els relats més antics del món subterrani tracten de baixades a la foscor per arribar fins a algú o alguna cosa enterrada al reialme dels morts. Una variant de l’Epopeia de Guilgameix (escrita a Sumèria al voltant de 2100 aC) explica un descens d’aquest tipus cap a l’«inframon», protagonitzat per Enki, servent de Guilgameix, per recuperar un objecte perdut en nom del seu senyor. Enki navega enmig de pedregades que el colpegen com «martells», la seva embarcació s’estremeix a causa de l’impacte de les onades que l’escometen com «closques de tortuga» i «lleons», però així i tot arriba a l’inframon. Allà, però, de seguida l’empresonen (per ser alliberat quan el jove guerrer Utu obre un forat cap a la superfície i s’emporta Enki amb una brisa que el fa remuntar de nou). A la llum del sol, Enki i Guilgameix s’abracen, es besen i parlen durant hores. Enki no ha recuperat l’objecte perdut, però ha portat preuades noves sobre persones desaparegudes. «Has vist els meus fills que van néixer morts i que no van conèixer mai l’existència?», pregunta Guilgameix amb desesperació. «Els he vist», respon Enki.

Històries similars es repeteixen als mites d’arreu del món. La literatura clàssica recull nombrosos exemples d’allò que en grec es coneix com a «catàbasi» (descens a l’inframon) i nekyia (consultes als esperits, déus o difunts sobre el futur dels assumptes terrenals), entre les quals hi ha l’intent d’Orfeu de recuperar la seva estimada Eurídice de l’Hades, i el viatge d’Enees (guiat per la Sibil·la i protegit per la Branca Daurada) per demanar consell a l’ombra del seu pare. El recent rescat dels jugadors de futbol tailandesos d’aquella cambra solitària a l’interior d’una muntanya va ser una catàbasi moderna: la història va copsar l’atenció mundial en part perquè tenia el poder dels mites.

El que suggereixen totes aquestes narracions és una cosa aparentment paradoxal: que l’obscuritat podria ser un mitjà de visió, i que descendir pot ser un moviment cap a la revelació i no pas cap a l’ocultació. El verb comú «interpretar» conté l’antic sentit de descobrir allò que una cosa tenia d’obscur o de dubtós. «Descobrir» és «revelar tot desenterrant», «descendir i portar a la llum», «agafar de les profunditats». I tot això són antigues associacions. Les obres més primitives d’art rupestre que es coneixen a Europa (que agafen forma d’escales pintades, punts i plantilles de mans a les parets de les coves de l’Estat espanyol) es remunten a més de seixanta-cinc mil anys d’antiguitat, i algunes precedeixen en vint mil anys la suposada arribada de l’Homo sapiens a Europa des de l’Àfrica. Els artistes neandertals van deixar aquestes imatges. Molt abans que els humans anatòmicament moderns arribessin a allò que ara és Espanya, escriu un dels arqueòlegs responsables de la datació d’aquestes empremtes artístiques, «la gent feia viatges a la foscor».

Sota terra és un compendi de viatges a la foscor, i de descensos a la cerca de coneixement. Passa de la matèria fosca formada en el naixement de l’univers als futurs nuclears d’un imminent antropocè. Durant el viatge a les profunditats del temps entre aquests dos punts llunyans, la línia que segueix la narració és el present sempre canviant. Al llarg dels capítols, i sense deixar el tema, es desplegarà una xarxa de subsol amb ecos, pautes i relacions.

Fa més de quinze anys que escric sobre les relacions entre el paisatge i el cor humà. El que va començar com un desig de resoldre un misteri personal (per què de jove em sentia tan atret per les muntanyes, de vegades disposat a morir per l’amor que em despertaven) s’ha convertit en un projecte de cartografia detallada amb més de cinc llibres i prop de dues mil pàgines. Des dels cims glaçats dels pics més alts del món, he seguit una trajectòria en descens cap allò que segurament deu ser un final de recorregut, tot explorant els nivells que hi ha sota la superfície. «La baixada crida / com la pujada cridava», va escriure William Carlos Williams en un dels últims poemes. He hagut d’arribar a la segona part de la meva vida, per comprendre part d’allò que Williams volia dir. Al món subterrani he vist coses que espero no oblidar mai (i coses que tant de bo no hagués vist mai). El que em pensava que seria el meu llibre menys humà ha acabat sent, per a la meva sorpresa, el més universal. Si la imatge central de bona part d’allò que he escrit anteriorment és la dels peus del viatger en moviment, la imatge fonamental d’aquestes pàgines és la de la mà oberta en un senyal de salutació, llàstima o avís.

Fa temps que em fascina la visió que tenen els samis del món subterrani com una inversió perfecta del reialme dels humans, amb el terra com una línia de simetria constant, de manera que «els peus dels morts, que deuen caminar capgirats, es toquen amb els dels vius, que caminen drets». La intimitat que transmet aquesta posició em commou (els morts i els vius en contacte a través de les plantes dels peus). En veure fotografies de les primitives marques de mans a les parets de les coves de Maltravieso, Lascaux o Sulawesi, m’imagino posant el meu palmell exactament sobre el contorn deixat per aquells desconeguts. També m’imagino sentint l’escalfor d’una mà que es prem contra la meva a través de la roca freda, encaixant la punta de cada dit de la mà oberta en un contacte a través del temps.

Poc abans de començar els viatges recollits en aquest llibre, em van lliurar dos objectes. Cadascun venia amb una petició, i vaig acceptar la condició que imposaven aquests regals.

El primer dels objectes és un estoig doble de bronze que té la mida d’un ou de cigne, força pesant a la mà. És una càpsula i el que conté és tòxic. Qui el va fer va escriure els seus dimonis en un full de paper: els odis, les pors i les frustracions, el dolor que havia causat als altres i el dolor que els altres li havien causat (tot el pitjor que podia recordar). Llavors va cremar el paper i va segellar les cendres dins la càpsula. A continuació va tornar a folrar l’estoig afegint-hi una segona capa de bronze per augmentar-ne la resistència. Aquesta capa exterior de bronze va quedar marcada i picada durant l’emmotllament, i fa que sembli la superfície d’un planeta o l’efecte de l’exposició a la intempèrie. Seguidament va perforar el centre de la càpsula amb quatre claus i va tallar-ne les puntes arran. És un objecte extraordinàriament poderós, que té la intensitat ritual pròpia d’una creació. Se li podria atribuir una antiguitat de dos mil cinc-cents anys, però tot just l’acabaven de fer.

Em van donar la càpsula amb la condició que la deixés al lloc més profund o més inaccessible que trobés (un indret del qual no pogués tornar mai més).

El segon objecte és un mussol tallat en un tros d’os de balena. És un talismà i té connotacions màgiques. El rorqual d’aleta blanca amb el qual es va fer el mussol havia aparegut mort a la costa d’una illa de les Hèbrides. Una de les costelles es va tallar en seccions transversals, cadascuna de poc més d’un centímetre de gruix i de quinze centímetres d’altura. I una d’aquestes seccions transversals es va tallar amb forma de mussol amb quatre incisions de navalla: dues per als ulls, i dues per al perfil de les ales. És un objecte extraordinàriament bonic, que transmet la simplicitat de la factura de l’edat glacial. Se li podria atribuir una antiguitat de vint mil anys, però tot just l’acabaven de fer.

Em van donar aquest mussol amb la condició que el dugués sempre a sobre mentre jo fos sota terra, per ajudar-me a veure en la foscor.

___________

1 Títol no traduït al català, però que seria alguna cosa com ara La pedra misteriosa de Brisingamen. (N. del t.)

PART I

Veure (La Gran Bretanya)

2 L’enterrament

(Mendips, Somerset)

Enmig de l’obscuritat, en un sortint de roca calcària, hi ha els ossos d’una criatura. No han vist la llum del sol des de fa més de deu mil anys. En aquest temps, la calcita ha anat rajant com vernís platejat a partir de la roca del voltant i ha cristal·litzat.

Un dia de gener de 1797 dos joves han sortit a caçar conills als turons dels Mendips, al comtat anglès de Somerset. Empaiten un conill pel vessant d’un barranc. El conill corre i es refugia en un amuntegament de rocs. Els joves estan ansiosos; volen el conill. Així doncs, aparten alguns rocs... i «se sorprenen en descobrir una galeria subterrània». Accedeixen al túnel, que els porta per un pendent escarpat de pedra calcària que dona a una «gran caverna de sostres alts, amb les parets i el sostre curiosament erosionats i estriats».

El sol hivernal els il·lumina el passadís i els permet veure la cambra. Es tracta d’una ossera. A terra i als sortints de l’esquerra hi ha tot d’ossos i esquelets complets, «escampats sense ordre ni concert, gairebé petrificats». Les relíquies brillen amb la calcita i un ocre vermellós empolsina part de l’ossari. Una enorme estalactita solitària penja del sostre de la cambra i, quan la piquen, sona com una campana i el seu eco rebota a la caverna. L’estalactita ha arribat a terra i ha començat a empassar-se un dels esquelets; hi ha incrustada una calavera, un os de la cuixa i dues dents amb l’esmalt encara intacte.

A la cova també troben restes d’animals: les dents d’un os bru, una punta de llança feta amb banya de cérvol, i ossos de linx, guineu, gat fer i llop. També s’hi han enterrat ofrenes votives: setze petxines de cargolí foradades perquè pengin amb l’espiral cap enfora quan es duen sobre el cos com a collaret; i un grapat de set peces d’ammonits fòssils amb l’extrem de l’hèlix polit.

Les despulles humanes, es confirmarà més endavant, tenen més de deu mil·lennis d’antiguitat, i hi ha criatures i nadons, a més d’adults. Tots mostren senyals de desnutrició crònica. Els adults fan poc més de metre i mig d’alçada. Els queixals dels infants amb prou feines estan desgastats. De mica en mica queda clar, per a qui estudia aquest misteriós jaciment (actualment conegut com Aveline’s Hole), que al mesolític la cova es va emprar com a cementiri durant prop d’un segle. Llavors bona part de l’aigua del planeta encara estava solidificada per la glaciació. El nivell dels mars era molt més baix. El que ara anomenem Canal de Bristol i gran part de la mar del Nord no existien; es podia accedir caminant des dels Mendips a Gal·les sobre terreny sec, o cap a llevant per Doggerland² fins a França i els Països Baixos.

Les restes d’Aveline’s Hole fan pensar en un grup nòmada de caçadors-recol·lectors que va ocupar la regió dels Mendips al llarg de dues o tres generacions i que va fer servir la cambra com a mausoleu. Aquestes persones (amb una vida curta i inconcebiblement dura, que sofrien escassesa de menjar i energia) feien l’esforç i es preocupaven de portar els difunts a aquest vessant de difícil accés, dipositar-los dins la cambra, deixar-hi objectes de valor i ossos d’animals al seu voltant, i obrir i en acabat tornar a tancar l’entrada amb cada nou enterrament.

Aquests nòmades famolencs volien un lloc segur on sepultar els morts (un indret al qual poguessin tornar successivament). A la Gran Bretanya no s’ha trobat cap cementiri que s’hi pugui comparar en un període de quatre mil anys.

Sovint mostrem més tendresa amb els morts que amb els vius, tot i que són els vius els que la necessiten més.

—Mendip és terra de mines —diu en Sean—. També de coves. Però sobretot ho és d’enterraments. Hi ha centenars de túmuls funeraris de l’edat del bronze escampats per aquest paisatge, alguns acompanyats d’estructures monumentals i cercles de pedra per a rituals a gran escala. En un dels túmuls, un tal Skinner, que era antiquari, va trobar una pedra d’ambre amb una abella atrapada a dins, a la qual se li podien veure fins i tot els pèls de les potes.

Capvespre, primeria de la tardor, calor impròpia de l’estació de l’any. El sol reverbera i les portes dels cotxes cremen al tacte. Però a casa d’en Sean i la Jane Borodale s’està fresc com en un rebost, ja que està situada a l’obaga d’una banda de la vall de Nettlebridge. Hi ha jocs de taula apilats precàriament al porxo. Un ammonit enorme està encastat al pas de la porta, desgastat després de dècades de ser trepitjat. I al jardí, penjant de l’extrem d’un alt tòtem de fusta, hi ha el que sembla un parell de pells de persones escorxades.

—Són els vestits d’espeleologia —explica en Sean, assenyalant les pells—. En termes exactes, són equips de protecció química i biològica. Els vaig aconseguir a l’Europa de l’Est. Són ideals per a les nostres necessitats. Ja ho veuràs.

En Sean, la Jane i els seus dos fills fa anys que viuen en aquesta casa de camp que sembla sortida d’un conte infantil. L’anterior propietària hi feia sessions d’espiritisme, ja que creia que podia comunicar-se amb els morts. A l’oest de la casa, un camp llaurat s’eleva en pendent abans de desaparèixer a la freixeneda de la cresta de la carena. Un rierol saltironeja pel vessant i passa vora la casa.

He vingut als Mendips per aprendre a veure en l’obscuritat. En Sean coneix els Mendips amb profunditat, tant sobre la superfície com sota terra. És apicultor, espeleòleg i un poeta singular. Els seus cabells són negres i enrinxolats, i és molt amable. Fa anys que treballa en una llarga sèrie de poemes o reflexions que sorgeixen de l’interior dels Mendips (en alguns casos escrits allà sota mateix): les mines de plom, jaciments de ferro i pedreres, la gran quantitat de llocs d’enterrament, els búnquers de la Guerra Freda i els incomptables quilòmetres de coves i galeries naturals que foraden el llit de roca. En Sean sent curiositat pels grans relats mitològics de descens a l’inframon (Dante, Virgili, Persèfone, Demèter, Eurídice, Orfeu i Aristeu —l’apicultor—) i pels poders visionaris que es relacionen amb l’obscuritat i la ceguesa. Els poemes que escriu sobre el món subterrani em semblen espirituals i espectrals alhora. La profunditat del temps hi adquireix expressió, la terra desperta, la pedra parla. A més, els morts també reviuen breument mitjançant l’atenció del poeta.

Els Mendips s’aixequen al sud de Bristol i a l’oest de Bath. Des dels estreps del sud es pot veure, en un dia clar, la Torre de Glastonbury a l’altra banda dels aiguamolls de les Torberes de Somerset. D’oest a est, s’estenen aproximadament cinquanta quilòmetres, estretint-se cap al mar davant el Canal de Bristol. La geologia és complicada, però predominantment es tracta de pedra calcària (i el terreny calcari, va escriure Arthur Conan Doyle, «és buit; si el piquessis amb un martell gegant, sonaria com un tambor o, probablement, s’esfondraria i deixaria al descobert un vast mar subterrani»).

La principal característica de la pedra calcària és que es dissol amb aigua. La pluja absorbeix diòxid de carboni de l’aire i forma un àcid carbònic suau (però prou fort per desgastar i erosionar la roca calcària amb el temps). Aquesta erosió solca la superfície de la pedra calcària per formar rasclers, i també amaga laberints d’esquerdes i cambres. Les filtracions d’aigua donen forma a la pedra. Les aigües termals afloren de l’interior de la terra i modelen la roca. Els paisatges calcaris estan plens de cavitats. Tenen el sorprenent aspecte de l’interior dels pulmons. Hi ha accessos que permeten entrar al seu immens món subterrani: esvorancs, pous i gorges per on desapareixen aquests escorrentius. Tim Robinson, el gran escriptor i cartògraf establert a l’oest d’Irlanda, coneix les trampes dels terrenys calcaris millor que ningú. Després de viure i traçar mapes d’aquest tipus de terrenys des de fa més de quaranta anys, conclou: «No em refio ni d’un centímetre de terreny».

—Deixa’m que t’ensenyi el jardí —diu en Sean.

La finca de la casa davalla fins al riu que recorre la vall. Ens aturem a la riba. L’aigua és tan clara que pràcticament no es veu. L’aleta d’una petita truita enmig del corrent.

—És un rierol en procés de petrificació —comenta en Sean—. Conté tant de carbonat de calci dissolt, que els branquillons i les fulles que hi cauen aviat agafen una crosta blanca de pedra.

Cavallets del diable verds i negres sobrevolen el corrent. Tàvecs ronden a la cerca de sang.

—Guaita això —diu en Sean, assenyalant cap amunt. On la branca més baixa d’un vell vern s’uneix al tronc, sobresurt una fulla de metall corbat. La resta de l’estri està enterrada a l’escorça—. És una falç. Algú la va clavar aquí fa moltes dècades i se’n va oblidar. I l’arbre s’ha empassat la fulla en créixer al voltant mentre es podria el mànec.

A l’hort, arrecerats per una bardissa d’espí negre, hi ha dos ruscos d’un ocre vermellós. Uns taulons que fan de pista d’aterratge condueixen a les fosques boques del rusc. Les abelles hi aterren i entren a dins per tornar a sortir brunzint.

Arreu on miro hi ha vestigis d’enterraments i excavacions. Caus de teixó, monticles de talps, túnels de vespes, la falç engolida, els ruscos, les entrades a galeries mineres. Fins i tot la casa, emplaçada al vessant dolomític, és en part una cova.

—No vaig comprendre els Mendips fins que no vaig començar a explorar-los per sota —explica en Sean—. Aquí, pràcticament tot té a veure amb el món subterrani: pedreres, mineria, espeleologia. Les mines de plom de l’edat del bronze. Les mines de carbó dels romans. Les pedreres de pedra calcària són tan grans, que tenen una rampa tallada en espiral perquè els camions puguin accedir a l’estret centre com en una versió industrial del descens als inferns de Dante. I les pedreres de basalt, que proporcionen material dur per revestir carreteres.

Una libèl·lula passa volant a tota velocitat.

—I després hi ha els llocs d’enterrament... túmuls en forma de bol capgirat de l’edat del bronze, principalment, però també d’allargats del neolític i, per descomptat, l’Aveline’s Hole, la cambra mesolítica. Cementiris medievals i de l’inici de l’època moderna, a més dels nostres cementiris actuals encara en creixement. Això ha estat un paisatge funerari des de fa més de deu mil anys. És un terreny al qual fa temps que se li confien coses, a més de treure-li’n d’altres.

«Ser humà significa principalment enterrar», declara Robert Pogue Harrison al seu estudi de pràctiques d’enterrament, The Dominion of the Dead,³ recordant la idea de Vico que humanitas en llatí prové en primer lloc, precisament, d’humando, que vol dir «enterrar, enterrament», que al seu torn prové d’humus, que significa «terra» o «sòl».

Sens dubte som una espècie que enterra, a més d’una espècie que construeix; i els nostres predecessors també eren enterradors. En un sistema de coves anomenat Rising Star, als terrenys calcaris de Sud-àfrica, un equip de paleoarqueòlegs dirigit per sis dones ha trobat fragments d’os fossilitzats que es creu que pertanyen a un parent dels primers humans fins ara desconegut, una espècie que han anomenat Homo naledi. L’emplaçament d’aquest enigma en dues cambres profundes indica, encara que pugui sorprendre, que l’Homo naledi ja sepultava els morts fa 300.000 anys.

Mitjançant l’enterrament, el cos humà esdevé un component de la terra en tornar a la pols (inhumat, retornat a la humilitat, a la simplicitat). Igual que els vius necessiten un lloc on estar-se, la memòria de l’instint sovint ens empeny a buscar indrets concrets per als nostres morts en la superfície de la Terra. La cambra sepulcral, la tomba, el vessant on s’han escampat les cendres, el cairn:⁴ es tracta d’indrets als quals els vius poden tornar i on el que s’ha perdut pot descansar. El pesar dels qui no han pogut localitzar els cadàvers dels éssers estimats pot ser especialment destructiu (corrosiu i malsà).

En part, lliurem els cadàvers i les despulles a la terra com a mesura de salvaguarda. Sovint amb l’enterrament s’aspira a preservar (la memòria, la matèria), ja que el temps agafa un sentit diferent sota terra, on potser s’alenteix o s’atura. De seguida, en les seves profundes meditacions sobre la inhumació al llarg de la història, Urne-Buriall (1658), Thomas Browne descriu la troballa (al terreny sorrenc d’un camp vora Walsingham a la dècada de 1650) d’«entre quaranta i cinquanta urnes... a més d’un metre de profunditat, no gaire allunyades entre si». Cada urna contenia gairebé un quilo d’ossos i cendres humans, a més d’ofrenes: «bocins de capsetes, pintes bellament afaiçonades, mànecs de petits estris metàl·lics, pinces de metall i una mena d’òpal». Browne es refereix a aquestes misterioses urnes enterrades com a «servadors» (és a dir, espais per a la conservació, aïllats d’allò que anomena «els penetrants àtoms de l’aire» que corrompen el món de dalt). I interpreta cada urna com una enginyosa cambra de records, preservats a l’«interior de la terra».