Christian Guay-Poliquin (Saint-Armand, Quebec, 1982) és un escriptor i investigador quebequès, considerat com una de les noves promeses de la literatura canadenca en llengua francesa. Amb la seva primera novel·la, Le fil des kilomètres (La Peuplade, 2013), va quedar finalista del Gran Premi Literari d’Archambault 2015 i va aconseguir cridar l’atenció de nombrosos crítics i lectors. Amb la seva segona i última novel·la, El pes de la neu (Periscopi, 2019), l’any 2017 va guanyar, entre d’altres, el Premi del Governador General del Canadà, el Premi Literari França-Quebec, el Premi Ringuet, atorgat per l’Acadèmia de les Lletres del Quebec, i el Premi Literari dels Estudiants. També va quedar finalista del Premi dels Llibreters del Quebec i del Prix Frye Académie. L’autor creu que l’art de la narració es basa en les exigències i els petits detalls de la vida quotidiana. En l’actualitat viu a Mont-real i treballa en una tesi doctoral sobre la narrativa de caça del segle XX.
Anna Casassas Figueras, llicenciada en dret, va exercir d’advocat a Figueres durant set anys fins que ho va deixar per dedicarse exclusivament a la traducció literària del francès i l’italià al català. Ha rebut el premi Mots Passants de la Universitat Autònoma de Barcelona per la millor traducció publicada el 2009 pel llibre, escrit originalment en francès, El manuscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki, i l’any 2010 obté el Premi Vidal Alcover de l’Ajuntament de Tarragona pel projecte de traducció de La cena de le ceneri, de Giordano Bruno. L’any 2016 obté el premi Trajectòria atorgat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.
Giuliano Aluffi, Il Venerdì – «Una novel·la sorprenent i difícil de classificar: ben escrita com una obra mainstream i subtilment pertorbadora com un thriller existencial.»
Angelo Carotenuto, La Repubblica – «Guay-Poliquin fa servir l’imaginari de les nostres pors i totes les seves representacions seguint l’esquema del gènere d’intriga. Hi ha la finestra de Hitchcock, l’aïllament de The Shining, hi ha l’accident de cotxe i la convivència claustrofòbica de Misery. El pes de la neu juga amb el gènere i en posa a prova la resistència amb una escriptura seca, breu, plena de petits gestos, d’accions quotidianes, minúcies, detalls.»
Christian Desmeules, Le Devoir – «Christian Guay-Poliquin aconsegueix oferir-nos un relat tenebrós i hipnòtic. Una història atenta a la bellesa dramàtica i freda del paisatge, als lligams socials que es desballesten, a l’angoixa i la violència adormida, sufocada per l’hivern però a punt de renéixer amb els primers senyals del desgel. Un himne nòrdic i una de les novel·les més potents d’aquesta temporada.»
Dominique Fortier, La Presse – «Gairebé cada capítol comença amb una descripció de la neu i penses que arribarà un moment que l’autor ja no serà capaç de continuar fent-ho, que és matemàticament impossible, però no és així, sempre li funciona! Conté imatges realment impactants, però no és mai pompós, no hi ha efectisme. Aquesta simplicitat és deutora d’un domini absolut de la llengua i del seu univers. A més a més ens manté en un suspens que realment no arriba enlloc, però que no decep. El segueixes fins al final. És una proesa.»
Lire – «La llengua és sòbria, pura, immaculada gràcies a les frases breus i incisives. I així ens deixem endur per aquest relat gèlid i hipnòtic, a imatge del paisatge descrit per aquest jove autor prodigi. [...] Una singular confrontació psicològica entre dos personatges aïllats, que signa un dels escriptors més prometedors del Quebec.»
Fabienne Pascaud, Télérama – «És una novel·la de ciència-ficció, política i ecològica alhora, sobre un futur pròxim en què la natura es revolta i ens condemna a ser refugiats? És un manual de resistència fascinant? O un somni contemplatiu, quasi místic, en què aprendrem a reconstruir-nos amb generositat, fins i tot abandonant els nostres, fins i tot separant-nos dels altres, en comunió silenciosa amb els elements? Tot això alhora. Com per art de màgia.»
Jurat del Premi del Governador General del Canadà 2017 – «Dins El pes de la neu, una novel·la decididament nòrdica, la neu omnipresent s’empassa el país i la gent. Al cor d’un paisatge amb accent apocalíptic, la tensió és constant. Les pors, petites i grans, s’intensifiquen, així com el temor a la traïció. La poètica de l’escriptura de Christian Guay-Poliquin ens fa contenir la respiració durant un hivern.»
Maud Lemieux, Librairie du Quartier, jurat del Premi dels Llibreters del Quebec – «La novel·la de Christian Guay-Poliquin, un duel psicològic ple de suspens impregnat d’una humanitat vacil·lant, un relat poètic on la natura inerta és bella i cruel alhora, és sobretot una aventura estàtica, un relat d’atmosfera que sap crear a la vegada reflexió i misteri.»
Títol original: Le poids de la neige
© Christian Guay-Poliquin, 2016
© Éditions La peuplade, 2016
Primera edició: setembre del 2019
© de la traducció: Anna Casassas Figueras, 2019
© de la fotografia de la coberta: ClickAlps / Adobe Stock
© de la fotografia de l’autor: Julien Bois
© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2019
Publicat per Edicions del Periscopi SL
info@periscopi.cat
Web: www.periscopi.cat | Facebook: www.facebook.com/Periscopi
Twitter: twitter.com/Ed_Periscopi | Instagram: @edicions_del_periscopi
Edició a càrrec d’Aniol Rafel i Marta Rubirola
Maquetació i disseny interior: Tono Cristòfol
Correcció: Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Rudolf Ortega
Disseny de la col·lecció i coberta: Tono Cristòfol
Producció de l’ebook: booqlab.com
ISBN: 978-84-17339-44-9
Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.
La traducció d’aquest llibre ha rebut una ajuda del Canada Council for the Arts.
We acknowledge the support of the Canada Council for the Arts for this translation.
A André B. Thomas
avui
el temps ha metal·litzat la neu
i el silenci se n’ha alegrat
per confondre’s millor
hi ha traços blancs que es precipiten a terra
les muntanyes s’agafen
a les escorces dels arbres i
als braços espinosos
els verds desapareixen
els blaus es tornen opalescents
els contorns dels marrons i dels rojos
es difuminen
ara i adés
un ocell dibuixa un traç negre
en aquest espai accelerat
J.-N. Poliquin, hivern 1984
Mira. És un lloc més vast que qualsevol vida humana. Qui intenta d’escapar-ne està condemnat a tornar sobre els seus passos. Qui es pensa que avança en línia recta fa grans cercles concèntrics. Aquí, tot queda fora de l’abast de les mans i de la mirada. Aquí, l’oblit del món exterior és més fort que qualsevol memòria. Mira més. Aquest laberint no té sortida. S’estén per tots els racons on podem posar els ulls. Mira millor. No hi ha cap monstre, cap animal famolenc que pobli aquests dèdals. Però hi estem entrampats. O esperem que els dies i les nits se’ns mengin de viu en viu. O bé ens fabriquem unes ales i fugim volant.
La neu regna pertot. Domina el paisatge, esclafa les muntanyes. Els arbres s’inclinen, es pleguen cap a terra, vinclen l’espinada. Les grans pícees són les úniques que es neguen a torçar-se. Aguanten, rectes i negres. Marquen el final del poble, el començament del bosc.
A prop de la meva finestra, hi ha ocells que van i venen, es barallen i picotegen. De tant en tant, algun observa la tranquil·litat de la casa amb ull inquiet.
Al marc exterior, una branqueta prima sense escorça clavada horitzontalment fa de baròmetre. Si tira cap amunt, farà un temps clar i sec; si tira cap avall, nevarà. De moment el temps no es decideix, la branqueta es manté ben bé al mig.
Deu ser tard. El cel és d’un gris opac sense matisos. El sol podria ser a qualsevol lloc. Unes quantes volves giravolten per l’aire i s’enganxen a cada segon. A uns cent passos de la casa, a la clariana, en Matthias clava una llarga perxa a la neu. Sembla l’arbre d’un vaixell. Però sense vela ni bandera.
Hi ha gotes d’aigua que perlegen la cornisa i arriben a la punta dels caramells. Quan el sol surt, brillen com dagues acerades. De tant en tant, n’hi ha algun que es desenganxa, cau i es clava a la neu. Una punyalada en la immensitat. Però la neu és invencible. Aviat arribarà arran de la finestra. I després fins a dalt. I ja no veuré res.
És hivern. Els dies són curts i gelats. La neu ensenya les dents. Els grans espais s’encongeixen.
El marc de la finestra està humit. La fusta té anells esponjosos de colors diversos. Quan fa molt de fred, queden coberts de pols blanca i cristalls. Sembla liquen.
A l’estufa hi crepiten uns quants troncs. Des del llit, veig guspirejar les brases per l’entrada d’aire. És una estufa vella i massissa. Les portes, quan es mouen, grinyolen. I aquesta mola de ferro colat negre i cremant és el centre de les nostres vides.
Estic sol a la veranda. Tot està immòbil. Tot és al seu lloc. El tamboret de l’entrada, el balancí, les coses de la cuina, tot. En canvi, sobre la taula, hi ha un estrany cilindre daurat. Aquest matí no hi era. En Matthias deu haver anat a l’altra banda. Però no me n’he adonat.
El mal no em deixa ni un moment de descans. Em té agafat, m’estreny, em posseeix. Per suportar-lo, tanco els ulls i m’imagino que soc al volant del cotxe. Si em concentro, fins i tot puc sentir la bonior del motor. Puc veure passar els paisatges, enlluernar-me amb el punt de fuga de la carretera. Però tan bon punt obro una mica les parpelles, la realitat és aclaparadora. Estic clavat en un llit, amb les cames immobilitzades amb unes fèrules. El cotxe ja no és sinó un munt de ferros retorçats sota la neu. I jo ja no controlo el meu destí.
El meu estómac trenca el silenci. Tinc gana. Em sento feble i anquilosat. A la tauleta de nit només hi queden engrunes de pa negre i un cul de cafè oliós. En Matthias no hauria de trigar.
La porta s’obre i entra a l’habitació una bufada d’aire fred. En Matthias avança i deixa anar un braçat de llenya al costat de l’estufa. Els troncs entrexoquen i en cauen trossos d’escorça.
En Matthias es treu l’abric, s’agenolla i remena el foc amb la furga. Darrere seu, les empremtes de les botes es fonen i s’allargassen seguint el desnivell del terra.
No fa gaire fred, diu estirant les mans cap a l’escalfor, però fa humitat. Es fica als ossos.
Quan les flames ronquen i llepen les parets metàl·liques, en Matthias tanca les portes de l’estufa, posa una olla de sopa a escalfar i es gira cap a mi. Les celles llargues, els cabells blancs i les arrugues esclatants que li recorren el front li donen un aire de savi boig.
T’he portat una cosa.
Arquejo les celles. En Matthias agafa el cilindre daurat de sobre la taula i me’l dona. Un gran somriure li il·lumina la cara. El cilindre és pesant i telescòpic. Té vidres als extrems. El giro i regiro. És una ullera de llarga vista. Com les que tenien els mariners, abans, per distingir la línia de la costa o les naus enemigues.
Mira a fora.
M’incorporo al llit, desplego el tub telescòpic i me l’enganxo a l’ull. Tot convergeix cap a mi i les coses es retallen amb precisió. Com si fos a l’altra banda de la finestra. Els traços negres dels ocells, les empremtes de passos a la neu, la calma desconcertant del poble, el límit del bosc.
Mira més.
I això que aquest panorama me’l conec de memòria. Fa temps que l’observo. Ja no recordo exactament com era a l’estiu, per culpa de la febre i les medicines, però he vist el lent moviment del paisatge, el cel gris de la tardor, la llum vermellosa dels arbres. He vist com el gebre mossegava les falgueres, com les herbes altes es trencaven amb la brisa més minsa, com les primeres volves de neu es posaven sobre el terra glaçat. He vist els rastres deixats pels animals que inspeccionaven els voltants després de la primera neu. D’aleshores ençà, el cel no es cansa mai de sepultar el món. L’espera domina el paisatge. I tot ha quedat ajornat fins a la primavera.
És un decorat sense sortida. Les muntanyes retallen l’horitzó, el bosc ens rodeja totalment i la neu fa mal als ulls.
Mira millor, insisteix en Matthias.
Observo la llarga perxa que en Matthias acaba de plantar a la clariana. M’adono que l’ha graduat minuciosament.
És una escala per mesurar la neu, anuncia triomfalment.
Amb la ullera de llarga vista, puc veure que la neu ha arribat als quaranta-un centímetres. Considero la blancor del paisatge un moment, i després tanco els ulls i em deixo caure al llit.
Magnífic, em dic. Ara podrem mesurar la nostra angúnia.
En Matthias fa pa negre. Una mena de totxo de farina de fajol i melassa. Diu que és consistent i nutritiu. I que és el millor que es pot fer quan s’han de racionar els aliments en espera de la pròxima remesa.
Com un vell xaman, barreja, pasta i dona forma a la massa amb una economia de gestos sorprenent. Quan ha acabat, s’espolsa la roba en un núvol de farina i fa coure les fogasses de pa negre directament sobre el ferro de l’estufa.
El temps s’ha aclarit. Observo les cases del poble, entre els arbres, als peus del pujol. A la majoria no s’hi veu cap signe de vida, però unes quantes xemeneies fumegen generosament. Les columnes grises pugen recte amunt per l’aire com si es neguessin a dissoldre’s en la immensitat. N’hi ha dotze. Tretze comptant la nostra. Amb la ullera de llarga vista, sembla que el poble sigui aquí mateix, però és una il·lusió. És a més d’una hora de camí a peu. I jo ni tan sols puc sortir del llit.
Em sembla que ja hem passat el solstici. Al cel, el recorregut del sol encara és molt curt, però els dies s’allarguen sense que ho notem. També devem haver deixat enrere el Cap d’Any. No ho sé ben bé. En realitat ja no té importància. Fa molt que he perdut la noció del temps. I el gust per la paraula. És impossible de resistir al silenci, encadenat a unes cames trencades, tot un hivern, en un poble sense electricitat.
Encara tenim una bona reserva de llenya, però baixa molt de pressa. Vivim en una veranda cosida de corrents d’aire i en Matthias cada nit es desperta unes quantes vegades per alimentar l’estufa. Quan entra vent, sentim que el fred ens té agafats pel coll.
D’aquí a uns quants dies ens portaran llenya i provisions. Mentrestant, per més que em repeteixi que he sobreviscut a un terrible accident de cotxe, sé que ja no puc fer res per mi mateix.
Un quart de lluna bressola el cel negre. S’ha format una crosta gruixuda sobre la neu. Amb els reflexos de la nit, és com una mar calma i tornassolada.
A la veranda, el llum d’oli il·lumina les parets i hi dibuixa ombres daurades. En Matthias se m’acosta amb un bol de sopa i una fogassa de pa negre. Sempre mengem sopa i pa negre. Cada cul de sopa és la base de la següent. Quan arribem al fons de l’olla, en Matthias hi afegeix aigua i tot el que troba a mà. Si tenim carn, s’afanya a bullir-ne els ossos i el greix per aprofitar el brou. Verdura, pa sec, tot va a la sopa. I, cada dia, a cada àpat, engolim aquesta sopa sense fons.
Mentre en Matthias s’asseu a taula i ajunta les mans discretament per recollir-se, jo endrapo tot el que puc. Sovint acabo el meu plat abans que ell hagi començat el seu.
Al principi, en Matthias m’havia de forçar a menjar perquè em refés i recuperés els colors. M’ajudava a incorporar-me i m’alimentava amb paciència, amb una cullereta, com si fos un nen. Ara puc asseure’m recolzat als coixins tot sol. El mal i el cansament perduren, però torno a tenir gana. Quan en Matthias pot aconseguir algun litre de llet, fa formatge amb el quall que va trobar a la lleteria de l’estable. De vegades en dona a gent del poble, però sovint és tan bo que en pocs dies ens el cruspim quan encara és a la roba en la qual s’ha escorregut.
La cicatrització de les ferides em xucla molta energia. Igual que avaluar el temps que passa. Potser hauria de fer com en Matthias i dir simplement abans de la neu o després de la neu. Però seria massa fàcil.
Fa mesos que no hi ha electricitat. Em van explicar que, al principi, hi havia talls al poble. Res d’especialment preocupant. La gent pràcticament s’hi havia acostumat. Duraven unes quantes hores i al final la llum tornava. Fins que, un matí, ja no va tornar. Ni aquí ni enlloc. Va ser a l’estiu. La gent s’ho va prendre bé. En canvi, quan va arribar la tardor, van haver de començar a organitzar-se. Com si els hagués agafat per sorpresa. Ara és hivern i no s’hi pot fer res. A les cases, tothom es reuneix al voltant d’una estufa i d’unes quantes cassoles ennegrides.
En Matthias s’acaba el bol de sopa i l’empeny cap al mig de la taula.
Durant uns minuts no passa res. M’agraden particularment aquests moments de quietud de després dels àpats.
Però no duren mai gaire.
En Matthias s’aixeca, recull els plats i els renta al gibrell. A continuació embolica les fogasses de pa amb una bossa de plàstic, plega la roba que estava estesa sobre l’estufa, estira el ble del llum d’oli, agafa la farmaciola i acosta una cadira.
En Matthias s’escura el coll com si es disposés a llegir-me alguna cosa. Però no diu res, fa petar els ossos del coll torçant-lo a banda i banda i arracona l’edredó que em tapa les cames.
Jo giro el cap. En Matthias potser es pensa que miro a fora, però veig perfectament el seu reflex al vidre fosc. Desfà, d’una en una, les corretges que aguanten la fèrula dreta. Em passa una mà per sota del taló i m’alça la cama.
El pols se m’accelera. El mal brama i em clava els ulls com un animal elàstic i poderós.
En Matthias descargola pacientment la bena. Amb gestos lents i metòdics. Quan arriba a les últimes voltes, sento la gasa enganxada a la pell per culpa de la humitat, la sang i la infecció. Talla la resta de l’apòsit amb les tisores i el retira sencer amb una precaució calculada. Inspiro profundament i em concentro en l’aire que m’entra a la caixa toràcica. En Matthias tira el cap enrere. Suposo que avalua la vermellor, l’inflament, el call ossi, la forma de la tíbia i del genoll.
Aviat serà hora de treure’t els punts de sutura, comenta mentre em desinfecta la ferida.
La sensació de cremor és intensa. Tinc la sensació que la carn se m’està fonent sobre dels ossos.
No et moguis!, protesta en Matthias, deixa’m fer.
Provo de dirigir la mirada tan lluny com puc de les cames, cap a les dues portes que hi ha al fons de la veranda. La d’entrada i la que duu a l’altra banda. Miro l’estufa massissa, els objectes dels prestatges, el sostre i les bigues escairades a cop de destral. En pengen, com els esquelets de dinosaures als museus, dues bombetes.
En Matthias agafa un tub de la farmaciola i intenta llegir-ne l’etiqueta. Amb un sospir, es treu les ulleres de la butxaca de la camisa i se les posa a la punta del nas.
Hauria d’anar bé.
Abans de refer l’embenat, aplica una capa gruixuda de pomada a la ferida. Està freda. Durant una estoneta és un descans. Fins que estreny les corretges de la fèrula per immobilitzar la cama i el cor se’m posa a bategar molt fort a les temples. M’agafo violentament als llençols i maleeixo el meu destí. En Matthias em parla. Veig que mou els llavis, però no sento res. Em sembla que intenta dir-me que ja està. Al cap d’uns quants segons, el mal afluixa una mica i aleshores, com si fóssim molt lluny l’un de l’altre, m’arriba, molt baixa, la seva veu.
Aguanta, diu, aguanta, que hem de fer l’altra cama, ara.
Em sembla que durant la nit ha nevat una mica, però aquest matí el cel és blau i pur. Els caramells que pengen de la cornisa brillen.
Sobre l’estufa hi ha una olla plena de neu. A la tardor, en Matthias agafava l’aigua directament del rierol que baixa cap al poble. Era clara i neta. Tenia el gust de la pedra llisa i de les arrels. Hi havia matins que per emplenar la galleda havia de trencar el glaç. Al principi, només calia que pitgés la superfície, però al cap de poc ja va haver de fer servir una branca, i després una destral. Un dia se’n va cansar i va començar a fer fondre neu. No té el mateix gust, però no em puc queixar. Aquí, tot ho fa en Matthias. És ell qui es cuida de l’estufa, qui cuina, qui buida l’orinal on faig les meves necessitats. És qui decideix, qui disposa, qui assumeix. Aquí, l’amo de l’espai i del temps és ell.
Jo soc impotent. No tinc força, i encara menys mobilitat. No em veig ni amb cor de comunicar, d’interactuar, de conversar. Ni ganes. Prefereixo donar voltes a la meva dissort en silenci. Al principi, en Matthias no entenia per què callava així. Però després, amb el temps, em sembla que s’hi ha acostumat.
D’ençà de l’accident, em costa rememorar els fets. Amb el mal, la febre i el cansament, tinc la sensació que la durada habitual dels dies i les setmanes ha quedat alterada per la impaciència de la neu. Tinc la sensació que tot va anar molt de pressa. L’accident, els vigilants, l’operació, i em vaig trobar aquí, amb en Matthias. Sé perfectament que no m’hi volia pas. Que la meva presència el molesta, el destorba. Que li vaig capgirar els plans. Des de la pana d’electricitat, no hi ha res que vagi tal com ell havia previst.
Quan em van trobar sota el cotxe de cap per avall, els vigilants van veure perfectament que jo estava cardat. No hi havia res a fer. L’impacte m’havia destrossat les cames. Havia perdut molta sang. Per sort, quan em van il·luminar la cara, a algú li va semblar que em reconeixia. I va convèncer els altres que em portessin al poble.
Plovia. Queia un diluvi sobre el bosc. Recordo que els que em duien avançaven amb dificultat per culpa del fang. Al poble no hi havia metge. Però sí una veterinària i un farmacèutic. D’ençà de la pana, eren ells els qui es cuidaven dels ferits i els malalts. També eren ells els qui s’ocupaven dels casos greus, sense esperança.
Em van allitar en una habitacioneta fosca. Em van embolicar les cames amb un gran embenat i em van emmanillar a l’estructura del llit. Passava una mica de llum entre els llistons de la finestra condemnada. Cada vegada que alçava una mica el cap per veure on era, em travessava el cos un dolor fulminant.
Venien regularment a veure’m. Per portar-me menjar. Per donar-me pastilles. Per fer-me preguntes. Com em deia? On anava? L’accident? Em feia mal, molt de mal, i el món es resumia a unes quantes siluetes vinclades damunt meu com sobre un pou sense fons. Insistien perquè respongués les mateixes preguntes, una vegada i una altra. Per més que cridés i em debatés, era com si ningú entengués el que deia. Segurament es preguntaven si havien de posar fi al meu patiment o si havien d’intentar curar-me.
Quan finalment em deixaven sol, parava l’orella per entendre què passava a l’habitació del costat. Entrava i sortia gent. De vegades el to pujava i aconseguia desxifrar les converses. De vegades murmuraven i no se sentia res prou clar.
L’accident havia estat violent. Jo estava confús. Somiava en el cotxe. Buscava el meu pare. Els records se m’encavalcaven. No parava de veure l’escena. Dies i nits de camí. La pana d’electricitat, les benzineres desvalisades, les milícies als costats de les carreteres, el pànic a les ciutats. I tot d’una, a pocs quilòmetres del poble, en la llum cansada dels fars, dos braços enlaire. Els pneumàtics que xisclen sobre l’asfalt. Un cop de volant. Un impacte sord. La sang. Les esquerdes al parabrisa. Les voltes de campana. El meu cos projectat enfora. I després el pes del cotxe sobre les cames.
Feia més de deu anys que havia marxat d’aquest poble. Més de deu anys que no havia dit res, o quasi. Havia enterrat el passat i em pensava que no hi tornaria a posar mai més els peus. Però el vigilant no tenia cap dubte sobre mi i insistia perquè em curessin. La seva veu ressonava ben clara a l’altra banda de la paret.
Prou. No podem deixar que es mori així. No el reconeixeu? És el fill del mecànic. Feia molt de temps que no venia. Està en estat de xoc, doneu-li una oportunitat. El seu pare s’acaba de morir, però encara té família al poble. Els seus oncles i les seves ties viuen al començament del camí de la mina. Ara els vaig a buscar.
Els meus oncles i les meves ties van venir. Al principi jo em pensava que veia fantasmes, després vaig sentir-ne les veus i em van pujar les llàgrimes als ulls.
Sí, van confirmar els meus oncles, impressionats pel meu estat lamentable, sí que és ell. Mentrestant, les ties m’agafaven les mans i intentaven entendre què m’havia passat. Jo estava tan content de veure’ls que no aconseguia dir ni una paraula.
Les manilles, traieu-li les manilles, van exigir. Immediatament.
Els van explicar que d’ençà que havia sabut que el pare s’havia mort estava molt agitat i que s’havia d’evitar que em fes més mal. Els oncles i les ties van anar a l’habitació del costat. Parlaven de la meva situació, ho sé, però no sentia prou bé què deien. Semblava seriós.
Al cap d’una estona, van entrar la veterinària i el farmacèutic. Es van instal·lar al costat del meu llit. Després d’encendre la lot que duia al front, la veterinària va tallar les benes que m’envoltaven les cames. Jo l’observava de reüll, perquè la seva cara em sonava. Quan va constatar la gravetat de les ferides, se li van marcar més les faccions. Es va girar cap al farmacèutic, que va assentir amb el cap. La veterinària es va posar una mascareta i guants, em va llançar una mirada i vaig veure que ella també m’havia reconegut. Quan el farmacèutic va posar-me una esponja sobre la boca i el nas, ella em va dir que comptés fins a deu. La veu. Sí, aquella veu em recordava alguna cosa. Sí, em ballava pel cap, però no aconseguia que em sortís com es deia. El raig del llum frontal escombrava l’habitació. I després tot es va tornar negre.
Quan vaig recuperar els sentits, no sabia on era. Per sort, tenia les ties al costat del llit. Les sentia parlar en veu baixa. Vaig alçar el cap i vaig veure que unes immenses fèrules de fusta m’immobilitzaven les cames. Així que es van adonar que em bellugava, se’m van tirar a sobre.
No pateixis. L’operació ha anat bé. Ja ho veuràs, te’n sortiràs. Té, beu una mica. Descansa. Has de recuperar forces. Sí, descansa.
Al cap de no res estava esgotat i em vaig tornar a sumir en malsons de persecucions, d’animals afamats i de laberints.
L’endemà o l’endemà passat, no ho sé, el vigilant em va venir a veure. Finalment em va treure les manilles. Portava aigua, un tros de pa i una llauna de tonyina. També ho va aprofitar per fer-me preguntes. Quan va veure que no li responia, va callar un moment, i després va canviar d’estratègia.
Encara que l’electricitat acabi tornant, les coses ja no seran iguals mai més. Tot el que ha passat d’ençà de la pana ha desfigurat la vida d’abans. Aquí potser ens en sortim una mica millor que a la ciutat, però no és gens fàcil. Al principi, tothom s’ajudava, però després n’hi va haver que van començar a agafar por, uns quants van abandonar el poble i d’altres van voler aprofitar-se de la situació. Ara hem restablert la calma. Distribuïm menjar i fem rondes de vigilància. Qualsevol incident ho podria ensorrar tot.
L’arribada de la veterinària i el farmacèutic va interrompre el vigilant.
Com està?
Va fent.
La veterinària em va examinar les cames mentre el farmacèutic em feia empassar un còctel de pastilles.
No té febre, va dir la veterinària després de posar-me el termòmetre.
És gràcies al que li dono, va precisar el farmacèutic, res més.
La veterinària se’m va acostar per dir-me que tenia fractures múltiples. Que en el passat ja havia fet operacions similars, però només en vaques, cavalls i gossos.
La vaig mirar amb un somriure.
Em va passar la mà pels cabells.
Te’n sortiràs.
Tot seguit van passar, amb el vigilant, a l’habitació del costat. Sentia la veu del farmacèutic a través de l’envà.
Ha sobreviscut a l’accident, ha reaccionat bé a l’operació, però aquestes ferides se li acabaran infectant. És inevitable. Necessitarà molts antibiòtics i analgèsics, i nosaltres tenim unes reserves limitades.