Els assassinats de
la Molly Southbourne
Col·lecció Catxap
Títol original: The Murders of Molly Southbourne
Primera edició: juliol de 2019
Copyright © 2017 by Tade Thompson
© de la traducció: Alexander Páez, 2019
© de la il·lustració de coberta: Àlex Santaló
© de l’edició: Mai Més, 2019
www.maimes.cat
info@maimes.cat
Maquetació i disseny: Mai Més
Correcció: Esperança Sierra
ISBN: 978-84-121600-1-7
Tots els drets reservats.
Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, incloses la reprografia i el tractament informàtic, la fotocòpia o la gravació, la difusió a través d’internet i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense el permís escrit dels titulars del copyright.
Per a Hunter
Pectus est quod disertos facit.
No deixo de repetir-me que hauria d’escriure això al mateix temps que el llibre per reduir el risc de descuidar-me algú. Però vaja. Hi ha hagut molta gent que, en més o menys mesura, m’ha ajudat a l’hora de fer aquest llibre. Gràcies a Aliette de Bodard, Zen Cho, Fran Wilde, Stephanie Saulter, J. Courtenay Grimwood, Elizabeth Bear, Kaaron Warren, Cassandra Khaw, Stephen Graham Jones, Nick Wood, Wole Talabi, Chikodili Emelumadu.
Per la perspectiva russa, les doctores Dilyara Todd i Galina Zhinchin. Per la revisió transcendental, Carl Engle-Laird.
Desperto a un univers de dolor.
Només soc capaç d’obrir els ulls una escletxa i tinc les parpelles inflades, com si mirés des de dins d’una hamburguesa. Un fluid càlid em fa pessigolles al nas, però no em preocupa tant com el toll calent sobre el qual estic tirada. Tot el cos em fa mal. Em fa mal respirar, em fa mal no respirar, em fa mal pensar. La roba que vesteixo em fa mal a la pell. Tanco els ulls una mica per descansar les parpelles, i els torno a obrir.
Estic encadenada. En una habitació, llum ombrívola, aire fred, xopa del meu propi pixum calent. No crec que tingui cap os trencat, però no me la vull jugar. Em quedo tan quieta com puc, respiro amb suavitat, amb compte. Compte. Las cadenes passen per unes anelles aferrades a la paret. El ciment és de mala qualitat, com si algú hagués fet la feina sense prou experiència. És una cadena vella, rovellada i amb taques d’algun líquid sec que prefereixo no saber què és. Tinc talls als canells i als turmells.
Sé coses, però no les puc recordar. Sento que em burxen. Tinc una lesió cerebral? És estrany, recordar que una lesió cerebral pot causar pèrdua de memòria però no ser capaç de recordar res de mi.
Les parets estan enguixades, però només n’hi ha tres de pintades. Estic de cara a la porta de fusta sense envernissar. Hi ha una altra porta a l’altra banda de l’habitació, la paret és igual. Tot l’habitacle sembla abandonat enmig d’un procés de decoració. El sostre és de formigó, per tant, hi deu haver més pisos damunt meu. O potser no. Potser soc en un búnquer.
Perdo el temps, o el temps passa. No hi ha rellotge, i el fet que tot sigui igual fa que sembli estàtic, però el nas ja no em sagna i la sang que sentia bategar a les orelles es calma una mica. Ja no tinc les parpelles tan inflades. Sento una clau al pany i s’obre la porta. Entra una dona d’uns vint-i-molts anys, potser a la trentena, amb els cabells llargs i foscos, atlètica, amb roba informal, la cara feta un mapa. Duu una bossa a la mà esquerra. Durant el breu instant que la porta es queda oberta, sento picar, com si hi hagués algú molt insistent en una altra porta.
—Estàs tranquil·la? —em pregunta—. T’has calmat d’una vegada?
Intento parlar. Tinc la gola massa seca, i el soroll que en surt sembla el gemec d’un moribund. Em pregunto si he arribat a veure morir algú, en aquesta vida que no soc capaç de recordar. Tanco la boca, no té sentit intentar-ho.
—Si m’ataques t’enfonsaré el colze a la gola. Sé com fer-ho, i et puc matar. Estàs tranquil·la?
Assenteixo, noto un dolor punyent al coll. Paro de moure’m.
La dona deixa la bossa prop de la porta, s’acosta i m’asseu. Quan la tinc a la vora veig que té els ulls d’un blau grisós, i deu ser molt forta, tenint en compte la facilitat amb què em mou i em canvia de posició. Fa olor de menta, i té brutícia sota les ungles i sang als artells. Em pregunto si les seves ferides encaixen amb les meves. Torna a la porta, agafa la bossa i s’agenolla davant meu. Aigua d’una ampolla de plàstic. Bec i sento com si fos un bàlsam per a la gola. Em dona tires de pollastre i rosegons de pa. M’ho empasso amb dificultat, però amb ganes.
—Gràcies —dic.
Ella s’atura, fa petar la llengua, guarda el menjar i marxa.
§§§
Torna al cap d’unes hores, o uns dies. És difícil, estar-ne segura. Porta una xeringa i un flascó de tinta negra. Se m’apropa, m’arremanga la màniga i amb un encenedor escalfa la punta de l’agulla i m’injecta la tinta a la pell. Sento una suor freda, però he decidit que no cridaré. És molt meticulosa, a l’hora de fer el tatuatge. És una sèrie de xifres, i sembla molt més preocupada per la llegibilitat que per l’estètica. Triga una bona estona, i no crec que hi tingui experiència. Per totes les vegades que renega intueixo que és el primer cop que ho fa.
Quan acaba diu:
—Ho has de mantenir net i sec.
—Estic tirada sobre el meu pixum i la meva merda. Com ho he de mantenir net? Per què soc aquí?
La dona no respon, però mentre avança cap a la sortida sembla que s’aturi un instant abans de tancar la porta amb un cop fort.
§§§
Més tard, potser de nit, la dona entra d’una revolada a l’habitació, em desperta de cop. Va despullada i descalça. Tinc por que es tracti d’alguna espècie de segrest sexual, però sembla sorpresa de veure’m.
—Vaja —diu, i torna a sortir i es deixa la porta entreoberta. Mira per l’escletxa amb els ulls centrats en mi, i després desapareix. Sento sorolls, la porta es tanca i la clau gira al pany.
Què collons està passant?
§§§
La dona torna, vestida amb una camisa de màniga curta, texans i vambes. Arrossega una cadira de fusta, funcional, sense acabats decoratius. Tanca la porta amb clau. També duu una pila de draps estripats, un got d’aigua, una farmaciola, una llauna de combustible per a encenedors i un ganivet de cuina brillant. Ho deixa tot formant una mitja lluna davant seu, i em fa pensar en un ritual. Em mira als ulls i agafa el ganivet. Es passa la fulla per l’avantbraç. En brolla un roig lluent i deixa que degoti damunt dels draps. Quan la sang surt amb menys intensitat es tapa la ferida. Tira el combustible a terra i forma un petit toll que s’escola fins a fora de l’habitació. Agafa els draps i els treu de la sala, torna a entrar, seu a la cadira i em mira.
—Em dic Molly Southbourne.
Ho diu com si això hagués de tenir cap significat.
—No et conec —responc, però sona fals, fins i tot per a mi—. Si us plau, deixa’m marxar.
—No passa res. Ja em coneixeràs. Ho faràs. —Assenteix per a si mateixa.— T’explicaré una història. És llarga, però l’has de recordar. La teva vida depèn que la recordis bé. Em promets que la recordaràs?
—Jo...
—M’ho has de prometre. —No hi havia pietat, a la seva mirada. Tampoc maldat, només finalitat, i això feia molta més por.
—T’ho prometo.
—Bé. Després t’alliberaré.
«La mort pot ser alliberació», penso, però no insisteixo en el tema. Crec que està boja. Sento que hauria d’estar molt més espantada, però no és el cas. No sé per què.
Sospira.
—No sé ni per on començar. Què hauria de... —Sembla que em demani ajuda.
Li sostinc la mirada com ho faria amb un gos rabiós. Quan deixo de mirar-la, diu:
—El record més antic que tinc és un somni...
«Amb cada fracàs, cada insult,
cada ferida a la psique, tornem a ser creats.
Aquest nou nosaltres és amb qui hem de lluitar
cada dia o fer front a l’extinció de l’esperit.»
Assajos sobre la història natural de la ment
Theophilus Roshodan, 1789
El primer record de la Molly és quan el seu pare la va assassinar. En aquell moment pensa que es tracta d’un somni. Veu el pare a la seva habitació, apallissant-la, i ella és a terra, despullada. No para d’estomacar-la fins que deixa de moure’s, i llavors la Molly crida. És com si alhora fos a terra, sagnant, morint, i al llit, veient el seu pare panteixant, les mans vermelles. La Molly intenta desfer-se de l’abraçada de la seva mare. Li diu que ha tingut un malson. Li diu que el malson és perquè li ha caigut una dent. La Molly fica la llengua pel forat que té a la fila de dents del davant. La seva mare li canta una cançó tradicional i ella cau adormida. L’endemà al matí, quan es desperta, examina de seguida la catifa, però no hi troba res. Sembla més neta del que estava, però per la resta, és igual. Caldran anys abans no entengui què va passar, en realitat.
§§§
Als cinc anys, la Molly s’encarrega del corral de la granja Southbourne. És feliç i coneix tots els animals pel seu nom, els noms que ella els ha posat, en qualsevol cas. Hi ha ovelles, tres cavalls, dos gossos, gallines. Els posa noms a tots, com una Eva moderna. Sovint se sent molt sola, com si fos l’única persona viva al món, la primera i última humana. Mai surt de la granja. S’asseu sota l’arbre més gran i contempla el món més enllà de la tanca. Hi ha gent, allà fora, adults com la mama i el papa, nenes i nens com la Molly. Els ha vist a la tele. També hi ha el Trevor, que recull la llet, i l’Erin, que reparteix el correu. Els cau bé, la Molly, i li porten coses d’allà fora, petites joguines i caramels i dolços de pastisseria. El Munt, el pastor alemany, apareix al seu costat. Ara ja és vell. El papa diu que té dotze anys, i que són molts anys, per a un gos. La Molly s’estima molt el Munt.
La segadora del seu pare trenca el silenci del matí. La seva mare deu estar escrivint columnes de números que la Molly no entén. És un dia calorós i la Molly s’endormisca. Acaba adormint-se i de sobte es deixa caure sobre una pota del Munt, que li engega una mossegada i li fa sang. La Molly crida. La seva mare arriba i foragita el gos, que sembla no acabar d’entendre què passa. El papa no sent el crit pel rugit del motor. La mama tapa la ferida de la Molly, però el papa agafa l’escopeta i surt de casa. Dispara a fora, un so tan fort com d’un castell de focs. La Molly no torna a veure mai més el Munt. El troba a faltar.
Dos dies després hi ha una nena petita sota l’arbre.
El terreny de la granja fa una mica de pujada cap a la casa i després torna a baixar. Per aquest motiu es pot veure tot el terreny que envolta la granja des del pis de dalt, o des de la teulada. La Molly és al segon pis i veu la nena per la finestra de la seva habitació. És a l’ombra, i no porta gens de roba. La Molly fa un esglai de sorpresa. Va fins a l’armari i tria un vestit, llavors surt a correcuita fins l’arbre. Para de sobte quan la petita es gira per mirar-la. És clavada a la Molly. És com estar davant del mirall després que la mama la banyi. La Molly es mira on el Munt la va mossegar, però la nena no té la mateixa ferida.
—Hola —saluda la Molly.
La nena somriu, i la Molly decideix que li cau bé. Li ofereix el vestit i ella se’l posa.
—Com et dius? —pregunta la Molly.
La petita arrufa una mica les celles i diu:
—Molly.
—Jo també!
Durant tres dies viuen juntes a l’habitació de la Molly. Ella ho explica als seus pares, però es pensen que es tracta d’una amiga imaginària i en fan broma. Ella separa el menjar en dues parts i se l’emporta escales amunt, on l’altra Molly se’l menja. Juguen amb les andròmines de la Molly i llegeixen llibres il·lustrats tan bé com saben. La nena dorm sota el llit fins que la mama marxa, llavors s’esmuny sota els llençols amb ella.