LA MÀXIMA COALICIÓ

En Martyn porta un cartellet amb el seu nom. Al cartell hi diu: «Martyn Conseller-President-de-la-Fundació-Assessor-del-Departament-de-Presidència-Director». Normalment només fa servir l’últim cognom, però en les visites guiades no vol renunciar a la llargària quasi aristocràtica del seu nom complet. Està orgullós dels èxits del seu pare. Un sentiment que per desgràcia no és correspost. En realitat, en Martyn, ja des de molt petit s’havia sentit dir tan sovint pel seu pare que era ruc, que durant anys s’ho havia cregut sense qüestionar-ho. Tot just als dinou anys li va venir la brillant idea que no tot el que el seu pare li explicava havia de ser necessàriament veritat. Des d’aquell moment es considera molt llest. Malauradament i per a desgràcia seva, però, no és pas una llumenera, i entre els molts retrets justificats que es poden fer al seu pare no hi ha el d’haver mentit al seu fill pel que fa a les seves facultats cognitives. En Martyn ha tret el màxim profit de les seves limitades possibilitats: s’ha fet polític. Una elecció força habitual. En un cert sentit avui dia el parlament és el que abans era el monestir: el lloc on les classes altes es poden desfer dels seus fills inútils. En realitat en Martyn ha aconseguit arribar fins al parlament de qualitat, tot i que només en un dels seients més reculats. Des de fa vuit anys s’ocupa sobretot de fer visites guiades a l’edifici del parlament per a escolars seleccionats, els anomenats QualiTeenies. En Martyn només es fa càrrec de grups exclusivament femenins, i avui li ha tocat la loteria: les noies venen d’una acadèmia d’hostesses.

—Com de ben segur ja sabeu —diu ara mateix a les dotze estudiants de setze anys—, a QualityLand hi ha dos grans partits: l’Aliança per la Qualitat i naturalment el Partit del Progrés. Abans els partits es deien d’una altra manera, però tots es van canviar el nom per concordar amb la nova Country Identity, orientada al progrés.

—I d’aquesta manera tan i tan pràctica —diu una de les noies— es van desempallegar d’uns quants adjectius molestos, com social, cristià, verd o democràtic.

Ja tornem a tenir la setciències de torn, pensa en Martyn. Fantàstic.

Adreça la mirada cap a l’escolar que ha deixat anar el comentari i a les lentilles de realitat augmentada li apareix el nom de la noia: Tatjana Professora-d’Història. Sempre igual, aquests fills de professors d’història. Va ser molt intel·ligent per part del govern suprimir ja fa quinze anys l’ensenyament de la història i substituir-lo per l’ensenyament del futur. A les classes de futur s’ensenya als alumnes, de manera atractiva i visualment impactant, que en el futur tot anirà bé, perquè —d’acord amb la tesi bàsica— tots els problemes es podran resoldre senzillament amb la tècnica.

Al darrere de tot, dues de les noies xiuxiuegen sobre les seves puntuacions. N’hi ha una que a en Martyn li agrada molt. Sent com murmura:

—Al Body Mass Index em donen cent punts cada cop. Però el tarat del profe m’ha dit que no em tornarà a donar tots els punts en Sex Appeal només perquè no li agrada que xerri tota l’estona, el malparit!

Focalitzant la mirada i amb un llarg parpelleig, en Martyn marca la noia per a més tard. A l’orella dreta sent un PLING de confirmació. Inconscientment es passa la mà pels cabells bonics i abundants, protegits amb enginyeria genètica contra la caiguda, s’escura la gola i continua:

—I després hi ha, naturalment, el partit de l’oposició, els fundadors del qual no devien tenir cap esperança de formar part algun dia del govern, tenint en compte que el partit es diu Partit de l’Oposició.

—Una via d’escapatòria parlamentària pels insatisfets. —La Tatjana Professora-d’Història repeteix les paraules que ha sentit dir sovint a la seva mare quan ha begut. Al seu cap en Martyn ja li atribueix una valoració de zero estrelles.

—Com que la nostra honorable presidenta es troba al llit de mort —diu—, aviat hi tornarà a haver eleccions. Segons han calculat els metges, ens deixarà exactament d’aquí a seixanta-quatre dies. Per aquest motiu, per tal de facilitar una transició sense fissures, votarem exactament d’aquí a seixanta-quatre dies. I bé, en principi els grans partits volen el mateix, és a dir el millor, i per això parteixo de la base que els dos grans partits aviat anunciaran que tenen previst formar una gran coalició després de les eleccions. Perdó. Naturalment QualityLand no serà governat per una gran coalició, sinó per la màxima coalició! Preguntes?

—Per què creu —pregunta la setciències— que la participació a les eleccions cada cop és més baixa?

—Jo crec —diu en Martyn— que el govern actual ha abordat amb èxit aquest problema quan hem decidit deixar de publicar el percentatge de participació. I el següent pas lògic, per cert, que és mantenir també en secret el resultat de les eleccions, és un tema que es discuteix amb molta intensitat a porta tancada.

Les noies riuen per quedar bé, encara que en Martyn no feia pas broma.

—Individus transparents en un sistema opac —diu la Tatjana. En Martyn la ignora.

—Ei, tio, per què és del Partit del Progrés, vostè? —pregunta la guapa que en Martyn ha marcat.

—Doncs... —diu en Martyn, mentre es planteja aquesta pregunta per primera vegada—, crec que..., daixò..., perquè és el més gran dels dos grans partits.

A en Martyn li agrada més governar que estar a l’oposició, tot i que de fet no fa ni una cosa ni l’altra. S’està assegut en una de les últimes bancades, aplaudeix quan els líders del seu partit parlen i protesta quan parla un del Partit de l’Oposició. Totes dues coses les fa somrient amb satisfacció, sense escoltar mai el que diuen.

Condueix les noies a l’espai per a visitants de la sala de sessions. Des d’allà assenyala l’home que en aquell moment està dret a la tribuna d’oradors.

—Aquest paio és del Partit de l’Oposició.

—Des de fa anys —proclama l’orador— QualityLand està en guerra contra els terroristes d’aquell imperi que els nostres mitjans ja només anomenen QuantityLand. QuantityLand 7, per ser exactes. Tenint en compte això, no és en certa manera contraproduent que les nostres empreses d’armament puguin continuar exportant armes a l’enemic? Cal de debò que els nostres soldats siguin massacrats per les nostres pròpies armes?

A la sala se senten veus discrepants. En Martyn també protesta i amb un gest anima les noies a imitar-lo.

—Senyor Cantautor —intervé el president del parlament—, he de demanar-li un cop més que s’atingui a la nova identitat nacional. La paraula guerra no és políticament correcta. Se’n diu intervenció de seguretat per la protecció de les rutes comercials i la introducció de matèries primeres. Ja tampoc diem soldats, sinó guardians de la qualitat.

—Digui’n com vulgui —diu el polític de l’oposició tot retirant-se—. Continua sent el mateix.

La sessió és interrompuda per l’aparició d’un holograma amb el missatge següent:

—QualityPartner els ofereix aquest debat parlamentari. QualityPartner: Amor al primer clic.

Un nou orador puja a la tribuna. És un home alt, bastant corpulent, blanc, de seixanta-set anys, amb la cara arrugada.

—Teniu sort —diu en Martyn—. Avui parla el nou ministre de defensa en persona! En Conrad Cuiner. Segur que l’heu reconegut.

El ministre de defensa té en efecte uns índexs de popularitat envejables per a un polític. Abans de la seva feina al gabinet era un cuiner famós de la tele. A més posseeix tot un imperi d’empreses alimentàries. El seu retrat ocupa un lloc destacat en embolcalls de barretes de xocolata, paquets de flocs de cereals i pots de salsitxes. Tots els nens el coneixen.

—Senyor Cantautor —comença el ministre amb to mordaç—, deixi’m que fiqui cullerada en el tema.

—Sabíeu que el pare d’en Conrad Cuiner també era un cuiner d’èxit? —revela en Martyn com a curiositat.

—Au va... —murmura la Tatjana.

—Vostè sempre troba pèls a la sopa! —exclama el ministre en aquell moment.

—Almenys lingüísticament el paio encara no s’ha desempallegat de la seva antiga feina —diu la guapa.

En Martyn somriu.

—Segons les enquestes —diu—, el senyor Cuiner té moltes possibilitats de convertir-se en el pròxim president. Per desgràcia és de l’Aliança per la Qualitat, però no passa res, perquè segur que aspira a formar una màxima coalició.

—Senyores i senyors, no vull donar-los gat per llebre —diu en Cuiner—. En la indústria de l’armament ens juguem també milers de llocs de treball. M’agradaria preguntar al senyor Cantautor si pensa donar feina a tota la gent que caldria despatxar si s’apliquessin les seves propostes. Vol ser responsable que tota una generació d’homes joves s’hagi de dir Aturat de cognom?

Murmuris d’aprovació a la sala.

—La setmana passada encara opinava ben diferent —exclama en Cantautor des de l’escó.

—Fals —proclama en Conrad Cuiner—, mentida! A la campanya electoral vaig prometre que limitaria les exportacions d’armes, però si poso els límits més amunt o més avall és cosa meva! No estem en condicions de fer covar l’arròs als terroristes de QuantityLand 7. Si QualityLand no els subministra res, encarregaran les armes en una altra banda! O sigui que seria una estupidesa deixar de tenir la paella pel mànec.

—Escolteu, escolteu! —crida en Martyn.

—Per acabar —diu el ministre—. Pot molt ben ser que excepcionalment els nostres guardians de la qualitat rebin l’impacte de les nostres armes de qualitat (no tot és pa i nous), però això és molt millor que no pas rebre l’impacte d’una arma de qualitat inferior. Perquè les nostres armes de qualitat garanteixen una mort de qualitat al màxim de neta, ràpida i digna possible! Sempre dic que si hem d’anar a sopar amb sant Pere, almenys que sigui... —per un moment sembla que es quedi encallat—, almenys que sigui un sopar de qualitat! —S’escura la gola—. A part d’això continuo compromès, i amb mi l’Aliança per la Qualitat en bloc, amb la màxima coalició, i tenim previst mantenir-la també després de les eleccions, naturalment sota el meu lideratge.

Quan abandona la tribuna, el públic aplaudeix.

—I ara —diu en Martyn— sentireu el cap del Partit del Progrés, en Tony Secretari-General. Com ja deveu saber, és el nostre candidat a la presidència.

—I les enquestes li donen uns resultats catastròfics —diu la setciències.

—Això és irrellevant —diu en Martyn—, perquè el Partit del Progrés també es comprometrà de seguida amb la màxima coalició. Malgrat tot l’enrenou superficial, el món de la política en el fons és molt previsible.

—Senyores i senyors —diu l’home baixet i robust que s’ha situat darrere el púlpit—, avui vull anunciar-los que, pel que fa a la continuïtat de la màxima coalició... —en aquest punt fa una pausa teatral; quina manera de fer-se l’interessant, pensa en Martyn girant els ulls en blanc— ...el Partit del Progrés ja no s’hi presta —acaba la frase en Tony Secretari-General.

Per la sala s’escampa un rebombori de desconcert.

—Som del parer, si em permeten aquesta petita metàfora, que «un excés de Cuiner fa malbé l’escudella». —Rialles a les files del Partit del Progrés. En Martyn també somriu, quan veu riure els seus companys de partit—. Igualment els vull comunicar que per la meva part renuncio a presentar-me com a candidat! —L’agitació s’estén per la sala de plens. La sorpresa és perfecta—. Vull aprofitar l’avinentesa per presentar-los el nou candidat del Partit del Progrés —diu en Tony, que mira cap a la sala i fa un senyal amb el cap a un home ben plantat d’edat indefinida—. John, et faria res acostar-te?

L’home de cabells castanys, d’aspecte atlètic, s’aixeca i fa el que li demanen.

En Martyn sent com la noia que ha marcat xiuxiueja:

—Està per parar un tren!

—Aquest és el nostre candidat —diu en Tony—. L’anomenem John, John of Us!

A la sala es fa un silenci sepulcral.

En John of Us és un androide.

Cucs de l’orella

Ara que camines pels carrers de QualityLand, segur que ja t’has fixat que hi ha persones que remuguen entre si aparentment sense auriculars. En contra de la primera impressió, aquestes persones no estan boges. Almenys no totes. La majoria parla amb el seu assistent personal digital, i ho fa per mitjà del que s’anomena un cuc de l’orella. El cuc de l’orella és un minirobot amb forma de cuc, aproximadament de la mida d’una larva de mosca. Es col·loca senzillament al pavelló auricular. Des d’allà el cuc de l’orella s’introdueix tot sol al conducte de l’oïda, on s’ancora a prop del timpà en un vas sanguini, a través del qual s’alimenta de bioenergia. Sense ser destorbat pel soroll de l’entorn, el cuc de l’orella transmet llavors tots els senyals acústics provinents de la xarxa i en direcció a la xarxa. Estirant quatre vegades el lòbul de l’orella, el cuc es desenganxa i s’arrossega de nou fins al pavelló auricular. A QualityLand un cuquet que no se te’n va del cap és efectivament un cas mèdic. O un cas per a l’especialista en tecnologies de la informació. Però la majoria de persones no veuen cap necessitat de desenganxar el cuc i viuen dia i nit amb ell.

ADO & EVA

En Peter Aturat va tenir durant un temps una xicota que es deia Mildred Oficinista. L’havia conegut a la vida real, al món analògic. Això, naturalment, era estranyíssim i una mica penós, per la qual cosa no els agradava parlar-ne en públic. Es barallaven molt, però, per això mateix, i mirant-ho pel costat positiu, la vida amb la Mildred sempre era interessant. Fa cinc-cents dotze dies tots dos es van inscriure, només per divertir-se, a QualityPartner, i van fer acarar els seus perfils. El sistema els va dir que no encaixaven. Fins i tot els va presentar a cadascun una parella millor. En Peter i la Mildred van rumiar-s’ho durant molt temps i al final van reconèixer que realment no encaixaven. Connectar-se a QualityPartner així com així, per diversió, no va ser pas gaire divertit. Tots dos van quedar en secret amb una parella millor. Bé, no amb una parella millor, és clar, sinó amb la millor.

La millor parella d’en Peter és la Sandra Administradora. No es barallen mai. La Sandra és bonica fins on pot esperar un home del nivell d’en Peter: mitjanament. Avui fa exactament cinc-cents dies que cadascun va marcar l’estat de l’altre com: «En parella». Va ser un moment molt romàntic. Cap dels dos no ha oblidat la data assenyalada. Tampoc no hauria sigut possible. Els seus assistents personals digitals els l’han recordat. Al seu la Sandra l’anomena Monada. Com a símbol de la seva unió, la Sandra i en Peter han connectat els assistents respectius amb el cuc de l’orella de l’altre. Així doncs, quan estan junts en Peter pot sentir el que en Monada notifica, i la Sandra pot sentir el que diu en Ningú. Moltes parelles ho fan, això. Es considera una prova de confiança absoluta. A en Peter el gest li agrada. Però tot plegat és una mica empipador, perquè en Ningú i en Monada no se suporten i discuteixen contínuament. Segurament perquè la Sandra no fa servir l’assistent de What-I-Need, el cercador més intel·ligent del món, que és el que fa servir en Peter, sinó l’assistent de QualityCorp, el consorci que millora la teva vida.

Mentre en Peter i la Sandra baixen pel parc Zuckerberg en direcció al bulevard Steven Spielberg, en Peter assenyala el cel nocturn, sorprenentment clar.

—Mira —diu—. Havies vist mai tantes estrelles? Deuen ser incomptables.

—Des de la seva posició i amb la seva agudesa visual es poden veure exactament dues-centes cinquanta-sis estrelles —diu en Ningú.

—Fantàstic, Ningú, gràcies. Molt romàntic —replica molest en Peter.

—«Incomptables estrelles» —diu en Ningú— és la típica imprecisió que la gent continua deixant anar amb alegria, si bé en el nostre temps, on tot és mesurable i quantificable, de fet ja no seria necessari.

—Per cert, Sandra, tu pots veure quatre estrelles més —diu en Monada—. Perquè tens més bona vista.

—Ja veus —diu en Ningú—. Doncs en Peter... té més bon olfacte.

—Doncs la Sandra fa més bona olor —diu en Monada.

—Quin parell: ja n’hi ha prou —posa pau la Sandra. Tot seguit s’adreça a en Peter—: No em vols dir d’una vegada on anem?

—És una sorpresa —es limita a dir en Peter.

Poca estona després —dos minuts i trenta-dos segons després, per ser exactes—, en Peter s’atura davant la façana del Teatre Michel Houellebecq. La Sandra alça el cap i llegeix el que hi ha escrit a la pantalla que anuncia la programació: Hitler. El musical. El subtítol diu: La història d’Ado & Eva. La Sandra fa un xiscle d’alegria.

—Oh! Fa tant temps que no veig un musical.

—Dos anys, quatre mesos i vuit dies, per ser exactes —diu en Monada.

—I de què va aquest musical? —pregunta la Sandra.

—Va de la tràgica història d’amor entre dues figures històriques controvertides —diu en Ningú.

—Au, au —el contradiu en Monada—, qualificar-les de controvertides en aquest context és quedar-se molt curt. Sembla que aquí algú té por de perdre publicitat dels sectors més dretans.

—Hi ha moltes opinions —diu en Ningú—. No es pot dir de manera objectiva quina és la correcta.

—El feixisme no és una opinió, sinó un crim! —replica en Monada.

—Ei, jo ho preguntava a en Peter! —es queixa la Sandra.

—Estigueu-vos calladets! —ordena en Peter—. Tots dos!

El pampallugueig del led a l’arracada de la Sandra i l’escalfor que desprèn el seu propi QualityPad fan que en Peter constati que la disputa continua en silenci.

En Peter i la Sandra se somriuen l’un a l’altra.

—Ai, aquests dos busca-raons —diu la Sandra—. De què va, doncs?

—Va de la tràgica història d’amor entre dues figures històriques controvertides —diu en Peter.

—Que bé! —diu la Sandra—. M’encanten els musicals! Sobretot els històrics!

—Ja ho sé —diu en Peter—. Ho he llegit al teu perfil.

En realitat li ho ha recomanat en Ningú. En Peter es pot permetre aquesta petita imprecisió perquè ha desconnectat el so a en Ningú. El que tampoc no diu en Peter, i que per motius inexplicables no figura al seu perfil, és que odia els musicals. Sobretot els històrics.

La Sandra continua estudiant la pantalla de la façana.

—L’obra és el nou èxit dels autors de Mussolini in Love —exclama entusiasmada.

A l’entrada del teatre, un home baixet amb una clenxa severa i un bigoti ridícul els barra el pas.

—Contrrrol d’entrrrades! —diu amb una veu que grinyola estranyament i una entonació grotesca.

No és fins al cap d’una estona que la Sandra s’adona que es tracta d’una màquina.

—Aquests nous androides semblen ben bé reals, oi? —pregunta en Peter.

—Sí. És una mica inquietant i tot —diu la Sandra.

—Ens hem infiltrrrat a la seva societat —diu l’androide del bigoti—. Hem ocupat totes les posicions clau. D’aquí a poc els andrrroides passarrrem a l’atac i assumirrrem el poderrr.

—Com? —pregunta la Sandra espantada.

—És brrroma —diu l’androide—. Benvinguts, Sandrrra Administrrradora i Peterrr Aturrrat.

—Em pensava que havies desactivat l’opció de reconeixement del nom —diu la Sandra. Li ho va demanar expressament perquè el cognom d’en Peter li fa una mica de vergonya. De fet no hauria calgut que li ho demanés.

—Sempre duc la visualització del meu nom desactivada en les distàncies curtes.

—Llavors com sap qui ets? —pregunta la Sandra.

—És de mala educació parrrlar en terrrcerrra perrrsona de qui es trrroba prrresent —diu l’androide.

—Per reconeixement facial, m’imagino —diu en Peter—. Tots els models de myRobot tenen accés des de fa poc a RateMe, la base de dades.

—Corrrecte! —diu l’androide—. I arrra diguin: on volen seurrre? A la platea o a la llotxa?

—Quina diferència hi ha? —pregunta la Sandra.

—La llotxa és més carrra —diu l’androide.

—I a part d’això? —pregunta en Peter.

—A parrrt d’això no hi ha cap diferrrència.

—Agafem llotja —diu la Sandra—. Avui és el nostre dia!

En Peter assenteix vacil·lant.

—Llotja —diu la Sandra pronunciant-ho amb una claredat extrema.

—L’orrrdrrre no s’ha entès —diu l’androide—. Platea o llotxa?

—Llotja —diu la Sandra aixecant el to.

—L’orrrdrrre no s’ha entès —diu l’androide—. Platea o llotxa?

—Llo... txa! —crida la Sandra.

—Desitxen entrrrades de platea —diu l’androide—. És corrrecte?

La Sandra brama:

—LLOTXA!

—Trrranquil·litzi’s —diu l’androide—. Ja ho havia entès el prrrimer cop. Errra una altrrra brrrometa. Perrrdoni’m. Aquest matí em dec haver desperrrtat una mica pallasso.

A en Peter se li escapa el riure per sota el nas, però se l’aguanta de seguida en veure que la Sandra se’l mira enfadada.

—Com volen pagar? —pregunta l’androide.

—Amb TouchKiss —diu en Peter.

—Amb molt de gust —diu l’androide, que tanca els ulls i acosta els llavis sortits cap a en Peter.

En Peter es mostra desconcertat.

—No es prrreocupi —diu l’androide—. El bigoti només fa unes miques de pessigolles.

En Peter continua sense decidir-se.

—També pot ferrr serrrvir el seu QualityPad —diu l’androide tornant a obrir els ulls.

A en Peter li sembla haver notat un lleuger to de disgust. Tot i això es treu, alleugerit, el QualityPad de la butxaca i hi fa un petó. L’aparell transmet el pagament a l’androide.

—Moltes gràcies —diu la màquina—. I sieg heil.

—Com? —pregunta la Sandra.

—Sieg heil! —diu l’androide—. En aquella època deien això. Perrr saludar.

—Ah —diu la Sandra—. Doncs llavors: sieg heil!

—Sieg heil —balbuceja en Peter.

—Quin homenet més curiós —diu la Sandra rient.

Se’n van a buscar els seus llocs. L’acomodador té exactament el mateix aspecte que l’androide de l’entrada.

—Oh —diu la Sandra—. Ja torna a ser aquí...

S’asseuen a les seves butaques.

—Tu el vas veure, Mussolini in Love?

—No ho sé del cert —diu en Peter.

La Sandra comença a cantar:

—Bella donna..., por favor! Besa el teu Duce!

—Ah! Esclar! —diu en Peter—. Doncs això: besa el teu Duce.

Fa un petó als llavis a la Sandra.

Al moment l’assalta la idea, només en part conscient, d’haver pagat alguna cosa en aquell mateix instant.

Nivells

Segur que et preguntes si l’home que hi ha al teu costat acaba de posar realment un semàfor en verd fent petar els dits. Sí, ho ha fet. Probablement també t’ha cridat l’atenció que hi ha persones a qui serveixen abans al restaurant tot i haver arribat més tard. Fins i tot es parla de gent que amb un moviment de la mà fan tornar a l’estació un metro que se’ls havia escapat davant dels nassos. Tot això no té cap relació amb la màgia: són facultats dels nivells.

La classificació de totes les persones en nivells diferents es deu en realitat a una inofensiva subrutina dels programadors de QualityPartner. Per poder filtrar més ràpidament la massa de gent de cara a augmentar els encerts, es va classificar cada perfil. Des d’aleshores, per a la dona heterosexual de nivell 16 el sistema ja només té en compte els homes heterosexuals de nivell 16. Quan el departament de màrqueting se’n va assabentar, va cuidar-se de seguida que aquestes xifres de nivell passessin a ser visibles. I realment els usuaris es van llançar entusiasmats a la cursa per aconseguir un nivell cada cop més alt.

Actualment el departament de RateMe aconsegueix més guanys que tota la resta de QualityPartner. El nom, per cert, té el seu origen en un malentès. Un treballador de QualityPartner havia sentit a la seva emissora de ràdio personal una antiga cançó de rock en què el cantant demanava a un amic que l’avalués: «Rate me, my friend!». No va ser fins que QualityPartner va començar a fer propaganda de RateMe amb la cançó sonant de fons, que alguns oients espavilats van fer notar que Kurt Cobain no cantava pas «Rate me» (valora’m), sinó «Rape me» (viola’m). Però aquest petit lapsus no va poder aturar la propagació triomfal de RateMe.

En principi és molt senzill. T’inscrius a RateMe, mitjançant un petó permets al sistema que accedeixi a les teves dades i immediatament després se’t classifica. Segons els rumors, per cert, el nivell més baix és el 2. Pel que sembla no classifiquen ningú amb el nivell 1, perquè així fins i tot les persones de nivell 2 pensen que tenen algú per sota. El neguit de poder caure més avall es considera útil. Les persones que es pensen que ja no tenen res a perdre són perilloses. El nivell més alt és el 100. Malgrat que segurament tampoc no hi ha ningú de nivell 100, perquè fins i tot les persones de nivell 99 han de creure que encara necessiten millorar i que tenen algú per sobre.

Al començament RateMe oferia únicament la indicació del nivell de cadascú, però en l’actualitat es poden consultar els propis valors dividits en quaranta-dues subcategories diferents que contribueixen al nivell global. Aquests apartats són: flexibilitat, resiliència, innovació, creativitat, capacitat de treballar en equip, capacitat d’entusiasmar-se, gust (molt controvertit), connexió, edat, salut, lloc de residència, feina, ingressos, patrimoni, relacions, competència social, alegria a la feina, formació, quocient intel·lectual, intel·ligència emocional, fiabilitat, activitat esportiva, productivitat, humor (també controvertit), sex-appeal, índex de massa corporal, presència, puntualitat, amics, gens, historial familiar de malalties (qui pot voler estar amb algú que probablement patirà càncer?), expectativa de vida, capacitat d’adaptació, mobilitat, capacitat crítica, experiència a l’estranger, índex i temps de resposta a les xarxes socials, predisposició cap a noves ofertes de consum, resistència a l’estrès, disciplina, confiança en si mateix, bones maneres a taula.

Sembla que encara hi ha cinquanta-vuit apartats més, però aquests són un secret comercial de QualityPartner, igual que la ponderació entre els diferents nivells.