1

El trobament amb Jesús

1. Entre el sacerdot i el funcionari religiós hi ha un abisme, són qualitativament distints. La pega és que un sacerdot pot anar metamorfosant-se, de mica en mica, en un funcionari religiós. Llavors el sacerdoci deixa de ser el pont, «el pontífex», per a acabar essent una funció a complir. Deixa de ser el mitjancer per a convertir-se en intermediari. Ningú no tria ser sacerdot; hom és triat per Jesucrist. I l’existència sacerdotal es manté abeurant-se en aquest trobament amb Jesucrist. Buscar el Senyor, deixar-se buscar pel Senyor; trobar el Senyor, deixar-se trobar pel Senyor… Tot això va junt, és inseparable. Joan Pau II, en el seu llibre Don y misterio (pp. 97ss), parla del sacerdot com de l’home en contacte amb Déu, i el presenta en aquest doble moviment de recerca del trobament amb Déu (ascens) i recepció de la santedat de Déu (descens). «És la santedat del misteri pasqual.» Quan el sacerdot s’aparta d’aquest doble moviment, perd el rumb. La santedat no és una col·lecció de virtuts; aquesta concepció entomològica de la santedat ens fa molt mal i ofega el nostre cor i, a la llarga, ens converteix en fariseus. La santedat és «caminar a la presència de Déu i ser perfecte», la santedat és viure trobant-se amb Jesucrist.

2. Us proposo com a inici d’aquesta pregària l’esdeveniment de la presentació de Jesús al temple. La litúrgia diu que en aquest misteri «el Senyor surt a l’encontre del seu poble». Allí trobem les promeses i la realitat, els ancians i els joves, la Llei i l’Esperit, el profeta i el poble fidel de Déu. És el dia de «la candela», la petita llum que anirà creixent fins a fer-se ciri en la vetlla pasqual.

3. L’evangeli narra moltes escenes de recerca i trobament amb Jesús, i en cadascuna hi veiem un tret que pot ajudar-nos en la pregària. El trobament amb Jesús sempre comporta una crida, gran o petita, però una crida (Mt 4,19; 9,9; 10,1-4); aquest trobament es dóna a qualsevol hora i és pura gratuïtat (Mt 20,5-6); un trobament que cal buscar (Mt 8,2-3; 9,9) i a vegades amb una constància heroica (Mt 15,21ss) o amb crits (Mt 8,25), i en aquesta recerca es pot viure el dolor de la perplexitat i el dubte (Lc 7,18-24; Mt 11,2-7). El trobament amb Jesucrist ens mena més i més a la humilitat (Lc 5,9), o a vegades pot ser rebutjat o acceptat a mitges (Mt 13,1-23), i si és rebutjat produeix dolor en el cor de Crist (Mt 23,37-39; Mt 11,20-30). No són una recerca i un trobament asèptics, pelagians, sinó que suposen el pecat i el penediment (Mt 21,28-32). El trobament amb Jesucrist es dóna en la vida diària, en la recerca directa de l’oració, en la sàvia lectura dels signes dels temps (Mt 24,32; Lc 21,29) i en el germà (Mt 25,31-46; Lc 10,25-37).

4. El mateix Senyor ens recomana la vigilància per a aquest trobament. Ell em busca. No busca a l’atzar, sinó a cadascú i segons el cor de cadascú. La vigilància és l’esforç per poder rebre la saviesa de saber discernir-lo i trobar-lo. A vegades el Senyor passa al nostre costat i no el veiem o, de tant «conèixer-lo», no el reconeixem. La nostra vigilància és pregària que ens faci retenir-lo quan ell passi «com si volgués prosseguir el camí» (Mc 6,48; Lc 24,28).

Per a pregar i aprofundir

Podem acabar la pregària amb un gest: el d’aquests homes que –després de buscar-lo durant molt temps i discernint els signes– quan el van veure li reteren homenatge (Mt 2,11).

2

El goig (I)

Us escrivim això perquè la nostra alegria sigui completa (1Jn 1,4). Us he dit això perquè el meu goig sigui el vostre, i aquest goig sigui perfecte (Jn 15,11). I dic això estant en el món, perquè el meu goig sigui el d’ells i el seu goig sigui perfecte (Jn 17,13).

1. Es tracta del goig provocat pel do de Déu (Lc 1,14; Rm 15,13), per la visita de Déu mateix (Lc 1,41-44). El goig que ens emplena quan som capaços de comprendre tota la història de salvació (Lc 1,47) o de preveure-la en la fe (Jn 8,56; 1Pe 4,13). El goig, fruit de la presència de l’Esperit Sant (Lc 10,21). Aquest goig ens enforteix en la prova (Lc 6,23; He 10,34; Rm 12,12; 1Pe 1,6; 2Co 6,12) i ens acompanya, com als apòstols, en el nostre treball evangelitzador (Lc 24,52; Ac 13,52) perquè és signe de la presència quotidiana del Senyor (Mt 28,20). Un goig essencialment apostòlic, fins al punt de consolidar la paternitat i la filiació apostòliques (Fl 1,25; 4,1; Fl 7; 1Jn 1,4; 2Jn 12). I som invitats a tenir un goig ple.

2. El nostre goig en Déu és missioner, és fervor: Hem trobat el Messies… el va dur cap on era Jesús… vine i ho veuràs (Jn 1,41-46). Vés a trobar els meus germans (Jn 20,17ss).

3. Aquest goig és consolació. És el signe de l’harmonia i unitat que es realitza en l’amor. És signe d’unitat del cos de l’Església, signe d’edificació. Hem de ser fidels al goig i no «gaudir-ne» com un bé propi. El goig és per a meravellar-se’n i comunicar-lo. El goig ens obre a la llibertat dels fills de Déu, perquè, en posar-nos en Déu, ens separa de les coses i situacions que ens encerclen i empresonen, ens prenen la llibertat. Per això el cor joiós sempre va creixent en llibertat.

4. El goig, signe de la presència de Crist, configura l’estat habitual d’un home o dona consagrat. D’aquí neix la preocupació per buscar la consolació, no per ella mateixa, sinó per ser el signe de la presència del Senyor. Buscar-la en qualsevol de les seves maneres. Cito aquí sant Ignasi: «anomeno consolació quan en l’ànima es causa alguna moció interior amb la qual ve l’ànima a inflamar-se en amor del seu Creador i Senyor, i també quan cap cosa creada sobre la faç de la terra no pot estimar en si sinó en el Creador de totes elles. Així mateix quan vessa llàgrimes que mouen a amor del seu Senyor, ara sia pel dolor dels seus pecats, o de la passió de Crist nostre Senyor, o d’altres coses rectament ordenades en el seu servei i lloança. Finalment, anomeno consolació tot augment d’esperança, de fe i caritat, i tota alegria interna que crida i atrau a les coses celestials i a la pròpia salut de la seva ànima, aquietant-la i pacificant-la en el seu Creador i Senyor» (EE, 316).^[1]

El grau fonamental del goig és, doncs, aquesta pau pregona, aquesta impertorbabilitat en l’Esperit que roman fins en els moments més dolorosos de la creu. Un autor espiritual del segle IV diu més o menys el mateix en descriure com som guiats per Crist de diverses maneres: «A vegades ploren i es lamenten pel gènere humà i preguen per ell amb llàgrimes i plany, encesos d’amor espiritual. Altres vegades l’Esperit Sant els inflama amb una alegria i un amor tan grans que, si poguessin, abraçarien en el seu cor tots els homes, sense distinció de bons o dolents. Altres vegades experimenten un sentiment d’humilitat que els fa rebaixar per sota de tots els altres homes, tenint-se a si mateixos pels més abjectes i menyspreables. Altres vegades l’Esperit els comunica un goig inefable. Altres vegades són com un home valerós que, equipat amb tota l’armadura règia i llançant-se al combat, lluita amb valentia contra els seus enemics i els venç. Altres vegades l’ànima descansa en un gran silenci, tranquil·litat i pau i amb un assossec inefable. Altres vegades l’Esperit li atorga una intel·ligència, una saviesa i un coneixement inefables, superiors a tot el que pugui dir-se o expressar-se. Altres vegades no experimenta res en especial. D’aquesta manera, l’ànima és conduïda per la gràcia a través de diversos estats, segons la voluntat de Déu que així l’afavoreix» (PG, 34, 639-642). Com es veu, és la mateixa unció de l’Esperit Sant la que roman: en aquesta unció enfonsa les seves arrels el goig, i per això s’expressa en tan diversos estats… però l’arrelament d’aquesta unció resta impertorbable: és el que anomenaríem la pau de fons.

5. Som invitats a demanar a l’Esperit Sant el do de l’alegria i del goig. El contrari és la tristesa. Pau VI ens diu que «el fred i les tenebres es troben en primer lloc en el cor de l’home que sent la tristesa» (Gaudete in Domino, I). La tristesa és la màgia de Satanàs, que ens endureix el cor i ens l’amarga. Quan l’amargor entra en el cor d’un home o dona consagrats, és bo de recordar el que advertia el mateix Pau VI: «Que els nostres fills de certs grups rebutgin els excessos d’una crítica sistemàtica i aniquiladora. Sense necessitat de sortir d’una visió realista, que les comunitats cristianes es converteixin en llocs d’alegria on tots els seus membres s’entrenin decididament en el discerniment dels aspectes positius de les persones i dels esdeveniments. La caritat no gaudeix amb la injustícia, sinó que s’alegra amb la veritat. Ho excusa tot. Creu sempre. Espera sempre, ho suporta tot» (Gaudete in Domino, Conclusió).

Però el més greu de l’esperit de tristesa és que comporta en si mateix el pecat contra l’esperança. Que bé que ho diu Bernanos en el seu Diari d’un rector de poble!: «El pecat contra l’esperança… El més mortal de tots i, tanmateix, el més ben acollit, el més afalagat. Es necessita molt temps per a reconèixer-lo… i és tan dolça la tristesa que l’anuncia i el precedeix! És el més preuat dels elixirs del dimoni, la seva ambrosia.»

6. «L’alegria pròpiament espiritual, que és fruit de l’Esperit Sant –diu, en canvi, Pau VI–, consisteix en el fet que l’esperit humà troba repòs i una satisfacció íntima en la possessió de Déu Tri, conegut per la fe i estimat amb la caritat que prové d’ell. Aquesta alegria caracteritza, per tant, totes les virtuts cristianes.

Les petites alegries humanes que constitueixen en la nostra vida com la llavor d’una realitat més alta, queden transfigurades. Aquesta alegria espiritual, aquí baix, enclourà sempre en alguna mesura la dolorosa prova de la dona quan infanta, i un cert abandó aparent, semblant al de l’orfe –llàgrimes i gemecs–, mentre que el món farà gala de satisfacció, falsa en realitat. Però la tristesa dels deixebles, que és segons Déu i no segons el món, es transformarà aviat en una alegria espiritual que ningú no podrà arrabassar-los» (Gaudete in Domino, III).

7. Som invitats a demanar a l’Esperit Sant el do del goig i l’alegria: són «fruit de l’Esperit Sant. Aquest Esperit, que habita en plenitud la persona de Jesús, el fa durant la seva vida terrenal tan atent a les alegries de la vida quotidiana, tan delicat i persuasiu per a redreçar els pecadors pel camí d’una nova joventut de cor i d’esperit! És el mateix Esperit que animava la Verge Maria i cada un dels sants. És aquest mateix Esperit el que continua donant encara a tants cristians l’alegria de viure cada dia la seva vocació particular en la pau i l’esperança que sobrepassen els fracassos i els sofriments» (Gaudete in Domino, Conclusió).

8. El goig és el fervor. Pau VI concloïa la seva encíclica Evangelii nuntiandi parlant-nos d’aquest fervor: «Dels obstacles que perduren en el nostre temps, ens limitem a citar la manca de fervor, tant més greu com més ve de dins. Aquesta manca es manifesta en la fatiga i la desil·lusió, en l’acomodació a l’ambient i en el desinterès, i sobretot en la falta d’alegria i esperança… Us exhortem a alimentar sempre el fervor de l’esperit… Conservem, doncs, el fervor espiritual. Conservem la dolça i confortadora alegria d’evangelitzar, fins quan cal sembrar entre llàgrimes. Fem-ho… amb un ímpetu que res ni ningú no sigui capaç d’extingir. I tant de bo que el món pugui rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos i desencisats, impacients o ansiosos, sinó a través de ministres de l’evangeli, la vida dels quals irradia el fervor dels qui han rebut… l’alegria de Crist…» (núm. 80).

Per a pregar i aprofundir

El goig s’alimenta de la contemplació de Jesucrist: com caminava, com predicava, com guaria, com mirava… El sacerdot, l’home i la dona consagrats, han de resoldre, en la seva vida, el problema fonamental de la seva amistat amb Jesucrist, i resoldre la seva vida en aquesta amistat amb ell. L’amistat neix, creix, s’enforteix en la convivència; d’aquí la necessitat, finalment, de la contemplació d’ell. Em refereixo, en aquest cas, a la necessitat existencial de la mateixa vida consagrada.

Us proposo que dediqueu el temps de pregària a contemplar el Senyor. Trieu els passatges de la seva vida apostòlica que us agradin més i quedeu-vos mirant, escoltant, caminant amb ell.

3

El goig (II)

1. Voldria continuar reflexionant sobre el nostre goig ministerial. El veritable goig es forja en el treball, en la creu. El goig que no ha estat «provat» no passa de ser un simple entusiasme, moltes vegades indiscret, que no pot prometre fecunditat. Jesús ens prepara per a aquesta prova i ens adverteix que siguem promptes a resistir: També vosaltres ara esteu tristos, però jo us tornaré a veure, i tindreu una alegria que ningú no us podrà prendre (Jn 16,22). Sant Ignasi exhorta igualment a vèncer la prova, la temptació i la desolació amb el treball constant i l’esperança de la futura consolació, del futur goig: «El qui està en desolació, que treballi per estar en paciència, que és contrària a les vexacions que li vénen, i que pensi que aviat serà consolat, sempre que posi les diligències contra la tal desolació…» (EE, 321). En la desolació i la prova, sembla que el Senyor s’allunya, que dorm (com al capçal de la barca durant la tempesta). Altres vegades ha estat la nostra actitud mundana o pecaminosa la que l’allunya del nostre cor. Ell hi és, però no el veiem o no el volem veure.

2. Una situació que pot donar-se en el ministeri és el cansament pastoral. Sol ser un efecte (i símptoma) d’inconstància, de l’accídia espiritual. Fer justícia al poble fidel de Déu suposa ser molt constant en el pasturatge, en la resposta a la seva crida, a vegades feixuga, de ser ungits (tocats) per Déu en qualsevol moment: sagraments, benedicció, paraula… És curiós, però el poble fidel cansa perquè demana coses concretes. En canvi, poden seduir-nos els treballs que ens permeten un refugi en la fantasia. Dintre la nostra ment som reis i senyors, i el qui es dediqui exclusivament al conreu de la seva fantasia mai no arribarà a sentir la urgència de les coses concretes. Però el treball pastoral de les nostres parròquies és una altra cosa. Suposa reflexió, labor intel·lectual i pregària, però fonamentalment la major part del temps se’n va a fer «obres de caritat».

Caritat per a atendre amb equanimitat la gent que ve a demanar les coses més diverses: un preguntarà si pot canviar una prometença; un altre demanarà un certificat per a batejar Luján; un altre, un ajut de Càritas; un altre, una missa de difunts tal dia i no pas tal altre. La gent és implacable en les coses que toquen la religió. Així com generalment és fidel en el compliment de les seves promeses, també exigeix fidelitat en l’atenció pastoral als naturals encarregats de dispensar-la. El sacerdot no es pertany a si mateix. Podrà a vegades refugiar-se en altres coses, però totes aquestes «altres coses» s’estavellen davant la mare de família que el fa caminar uns quants carrers per a beneir-li la casa. La constància apostòlica és creadora d’institucions. Penso que les mans d’un sacerdot, més que expressar gestos rutinaris, han de tremolar d’emoció en administrar el baptisme, perquè estan posant gestos contundents que fan institució.

3. Voldria aturar-me una mica en la descripció d’aquest vici antiapostòlic, l’accídia, que rovella la constància apostòlica en la nostra missió de pastors del poble fidel. La cosa típica de tota accídia ve a ser com una utopia, un no fer-nos càrrec dels temps, llocs i persones en què s’emmarca la nostra acció pastoral. Algun filòsof diria que pretén ser atemporal i a-espacial. Apareix sota diverses manifestacions en la nostra vida de pastors i cal estar alerta per a poder discernir-la sota la vestimenta amb què es disfressa.

A vegades és la paràlisi, en què un no acaba d’acceptar el ritme de la vida. Altres vegades és el capellà saltimbanqui que, en el seu vaivé, mostra la seva incapacitat d’estar en ell mateix fonamentat en Déu i en la història concreta amb la qual està agermanat. En algunes ocasions es presenta en l’elaboració de grans plans sense atendre a les mediacions concretes que els realitzaran; o, contràriament, enredada en les petiteses de cada moment sense transcendir-les vers el pla de Déu. Fa bé recordar l’epitafi de sant Ignasi: «Non coerceri a maximo, contineri tamen a minimo, divinum est».^[2]

N’hem vist molts de temptats d’accídia: hem vist els qui somien projectes irrealitzables per no realitzar el que bonament podrien fer. Els qui no accepten l’evolució dels processos i volen la generació espontània. Els qui creuen que ja està tot dit i que no s’ha d’anar més endavant. Els qui han tancat el seu cor, com els d’Emaús, a nous «passos del Senyor». Els qui no saben esperar i per això són disgregadors pel seu mateix tancament a l’esperança. L’accídia és disgregació, perquè allò que congrega sempre és la vida… i aquests no accepten la vida.

4. Fa bé reconèixer que l’accídia és una realitat que ens visita molt, una amenaça a la nostra vida quotidiana de pastors. Humilment, hem de saber que existeix en nosaltres i alimentar-nos amb la paraula de Déu que ens dóna força per a tirar endavant esperant el goig que ens ve del Senyor que ens troba vigilant esperant-lo en el moment, en cada un dels moments, que arriba a la vida ministerial. Solament l’operari que ha sabut renunciar a la vel·leïtat, a l’accídia i a la inconstància per tal de desfer-se tot el dia i tots els dies en el servei pastoral, solament aquest entendrà amb el cor el preu del rescat de Crist, i –potser sense explicitar-ho– les seves mans laborioses faran créixer la unitat de l’Església, la consonància amb el bisbe, aquesta participació amb Déu nascuda de la pertinença a la santa mare Església, que ens configuren com a fills del Pare, germans entre nosaltres i pares del poble fidel de Déu. Solament el treballador incansable, el de la paciència, la constància i l’aguant (en grec, la hypomoné) sap com conservar la «immaculada unitat» de l’Església (com l’anomenava sant Ignasi d’Antioquia en la seva carta als Efesis, 2, 2). I això es fa fixant la mirada en el qui ha instituït la nostra fe i la duu a terme, Jesús, el qual, en comptes de la joia que li era proposada, va suportar una creu, menyspreant-ne la ignomínia, i està assegut a la dreta del tron de Déu (He 12,14).^[3]

Per a pregar i aprofundir

Aturem-nos un moment i revisem en la nostra vida sota quina vestimenta es vesteix la nostra accídia. En quines situacions de la meva vida apareix la temptació d’aquest cansament i falta de constància que ens acaba paralitzant?

4

La nostra fe

Perquè tot allò que ha nascut de Déu venç el món. I la victòria que ha vençut el món és la nostra fe (1Jn 5,4). Avui, més que mai, les preguntes que ens fem sobre la nostra eficàcia apostòlica resulten difícils i tenen el perill d’enredar-nos en els mateixos plantejaments que ens menen a buscar la nostra fidelitat. És tan important aquest afer que no podem permetre’ns cap tipus d’improvisació. I el mateix passa amb les diverses opcions apostòliques que haurem de prendre en la nostra acció pastoral. Quan Pau VI ens parlava de l’esforç orientat a l’anunci de l’evangeli als homes del nostre temps, ens assenyalava una de les realitats nostres més notòries: «exaltats per l’esperança, però alhora pertorbats sovint pel temor i l’angoixa» (Evangelii nuntiandi, 1). Esperances i temors s’entrellacen àdhuc en la nostra vida apostòlica, en els moments en què hem de decidir les modalitats del nostre treball. No podem arriscar-nos a decidir sense el discerniment d’aquests temors i esperances, perquè allò que se’ns demana és, ni més ni menys, que «en aquests temps d’incertesa i malestar complim [el nostre ministeri] amb creixent amor, zel i alegria» (Evangelii nuntiandi, 1), i això no s’improvisa. Per a nosaltres, homes d’Església, aquest plantejament transcendeix qualitativament tota visió de les ciències positives, apel·lant a una visió original, a la mateixa originalitat de l’evangeli: trobar-nos amb aquesta força, retrobar-nos i consolar-nos amb la fe que tenim en comú (Rm 1,12), abeurar-hi el nostre cor d’apòstol precisament per recuperar la coherència de la nostra missió, la cohesió com a cos apostòlic, la consonància del nostre sentir i del nostre fer.

1. Trobar-nos amb la nostra fe, amb la fe dels nostres pares, que és en si mateixa alliberadora sense necessitat d’afegir-li cap additament, cap qualificatiu. Aquesta fe que ens fa justos davant el Pare que ens creà, davant el Fill que ens redimí i cridà al seu seguiment, davant l’Esperit que actua directament en els nostres cors. Aquesta fe que –a l’hora d’optar per decisions concretes– ens durà, sota la unció de l’Esperit, a un coneixement clar dels límits de la nostra aportació, a ser intel·ligents i sagaços en els mitjans que fem servir, en fi, ens conduirà a l’eficàcia evangèlica tan llunyana de la inoperància intimista com de la fàcil desconnexió. La nostra fe és revolucionària, és fundadora en si mateixa. És una fe combativa, però no amb la combativitat de qualsevol escaramussa, sinó amb la d’un projecte discernit sota la guia de l’Esperit per a un major servei a l’Església. I, per altra banda, el potencial alliberador li ve del seu contacte amb les coses santes: és hierofànica. Pensem en la Mare de Déu «intercessora», en els sants, etc.

2. Pel mateix fet que la fe és tan revolucionària, serà contínuament temptada per l’enemic, aparentment no per destruir-la sinó per debilitar-la, fer-la inoperant, apartar-la del contacte amb les coses santes, amb el Senyor de tota fe i tota vida. I llavors vénen les postures que en teoria ens semblen tan llunyanes, però que, si examinem la nostra pràctica apostòlica, veurem amagades en el nostre cor pecador. Aquestes postures simplistes que ens eximeixen de la càrrega pastoral dura i constant. Revisem algunes temptacions.

Una de les temptacions més serioses que aparta el nostre contacte amb el Senyor és la consciència de derrota. Enfront d’una fe combativa per definició, l’enemic, sota l’aspecte d’àngel de llum, sembrarà les llavors del pessimisme. Ningú no pot emprendre cap lluita si d’antuvi no confia plenament en el triomf. El qui comença sense confiar, ha perdut ja la meitat de la batalla. El triomf cristià és sempre una creu, però una creu bandera de victòria. Aquesta fe combativa l’aprendrem i alimentarem entre els humils. Durant aquests exercicis vindran a la nostra memòria moltes cares, les cares de la gent que coneixem en els nostres primers treballs pastorals. La cara de l’humil, la d’aquell que té una pietat senzilla, és sempre cara de triomf i quasi sempre l’acompanya la creu. En canvi, la cara del superb és sempre una cara de derrota. No accepta la creu i vol una resurrecció fàcil. Separa el que Déu ha unit. Vol ser com Déu. L’esperit de derrota ens tempta a embarcar-nos en causes perdedores. És absent d’ell la tendresa combativa que té la serietat d’un infant en senyar-se o la profunditat d’una velleta en resar les seves oracions. Això és fe i aquesta és la vacuna contra l’esperit de derrota (1Jn 4,4; 5,4-5).

Una altra temptació és voler separar abans d’hora el blat i la cogula. Hi ha una experiència privilegiada del sacerdot: és la confessió. Allí veiem moltes misèries, però allí també hi ha el millor del cor humà que és l’home penedit. Això és l’ésser humà i no una altra cosa: el penitent. Un sacerdot podrà ser a vegades dur amb els fidels en la predicació, però li costarà més de ser-ho en el confessionari. Allí no es pot separar el blat de la cogula i allí hi ha Déu. La confessió també ens dóna sentit del temps, perquè cap procés humà no es pot forçar. I la vida és així: la puresa no es troba solament en Déu, sinó que també hi ha puresa en els homes. I Déu no és un Déu llunyà que no es fica en el món; «es féu pecat», ens diu sant Pau. Les estructures d’aquest món no són únicament pecadores. Això seria maniqueisme. El blat i la cogula creixeran junts i la nostra humil missió potser és més aviat protegir com a pares el blat, deixant als àngels la sega de la cogula.

Una altra temptació és privilegiar els valors del cervell sobre els valors del cor. No és així. Solament el cor uneix i integra. L’enteniment sense el sentir piadós tendeix a dividir. El cor uneix la idea amb la realitat, el temps amb l’espai, la vida amb la mort i amb l’eternitat. La temptació està a descol·locar l’enteniment del lloc on l’ha posat Déu nostre Senyor. L’ha posat per a aclarir la fe. Déu no ha creat l’enteniment humà per a constituir-se en jutge de totes les coses. És una llum prestada, un reflex. El nostre enteniment no és la llum del món, és simplement un raig per a il·luminar la nostra fe. El pitjor que li pot passar a un ésser humà és deixar-se arrossegar per les «llums» de la raó. Es convertirà en un intel·lectual ignorant o en un «savi» deixat anar. Més aviat la missió de la nostra ment és descobrir les llavors del Verb dins la humanitat, els logoi spermatikoi.

I la fe cal demanar-la. Déu nos en guard de no ser captaires amb ell i amb els seus sants. Negar que la pregària de petició sigui superior a les altres pregàries, és la supèrbia més refinada. Només quan som captaires ens reconeixem creatures. Però quan no ens agenollem davant la fe de l’humil i quan no sabem demanar, llavors creiem que el que salva és la pura fe, una fe buida, però una fe eixuta de tota religió, de tota pietat. Llavors no interpretem la religiositat, i l’intel·lecte marxa a la deriva de les seves poques llums. Allí és on caiem a explicar la veritable fe amb eslògans nascuts d’ideologies culturals. Ens transformem en una mena de quàquers moderns. Ve a ser com reeditar «la sola fe salva» en formulacions més o menys de moda: la sola justícia salva (però amb aquesta idea de justícia que no sembla tenir història, que és tota novetat per inventar, etc.); «sols el risc salva» (aquest no recolzar en cap conceptualització històrica, en cap memòria del camí fressat); «la fe és compromís», i «només la fe compromesa salva» (on el compromís queda visualitzat a través del risc, la novetat… i la fe com necessitant adjectius que la facin més forta, perquè és viscuda com a feble), etc. Bé, però això una mica com a exemple, quelcom caricaturitzat… El més important és percebre que dins aquestes formulacions concretes, on la fe és reduïda (cf. Evangelii nuntiandi, 35), hi ha una confessió de feblesa: la feblesa del qui no creu que la seva fe pugui «moure muntanyes», la feblesa de la ineficàcia. El «fort en la fe» sap on és eficaç, on hom venç el Maligne (1Jn 2,14).

3. Potser en aquesta meditació, mirant de recuperar la fe dels nostres pares per transmetre-la incòlume i fecunda als nostres fills, convé de recordar la imatge catòlica del nostre Déu. No és el que es troba absent. És el Pare que acompanya el creixement, el pa de cada dia que alimenta, el misericordiós que acompanya en els moments en què a aquests fills seus els tempta l’enemic. El Pare que dóna al seu fill el que demana, si convé, però que sempre l’acarona. Això és acceptar que el nostre Déu s’expressa limitadament; i, per tant, és acceptar els límits de la nostra expressió pastoral (tan allunyats de la concepció del qui té la clau del món, que no coneix espera ni treball, que viu de tracció a histèries i il·lusions). Jesús, que proclama que Déu s’expressa limitadament en la seva encarnació, volgué compartir la vida dels homes, i això és redempció. El que ens va salvar no fou solament «la mort i resurrecció de Crist», sinó Crist encarnat, nascut, dejunant, predicant, guarint, morint i ressuscitant. Els miracles, els consols, les paraules de Jesús són salvadors (Evangelii nuntiandi, 6). Perquè volgué ensenyar-nos que les síntesis es fan, no vénen fetes; que servir el sant poble fidel de Déu és acompanyar-lo anunciant la salvació cada dia, i no anar perdent-nos mirant cúspides inassolibles per a les quals ni tan sols tenim força.

En fi, resumint, hi ha dos projectes: el de la nostra fe, que reconeix Déu com a Pare, i hi ha justícia i hi ha germans. I l’altre projecte, el que sub angelo lucis^[4] ens posa l’enemic, que és el de Déu absent, la llei del més fort, allò de homo homini lupus.^[5] A qui faig el joc? Sóc capaç de discernir-los? Sóc capaç de discutir amb el projecte que no és de Déu? I si m’adono que no en sóc capaç, llavors, tinc la sagacitat suficient de defensar-me?

4. I per això la nostra identitat com a homes de fe és donada per la pertinença a un cos i no per l’afirmació de la nostra consciència aïllada. El baptisme significa pertinença a l’Església institucional. Hom és en la mesura en què pertany. I, per tant, el comportament religiós de pertinença, més que buscar la satisfacció d’un moment individual de la meva consciència, buscarà símbols unitius: la Mare de Déu, els sants. I aquí un pas més: la nostra fe serà combativa amb una combativitat conscient de l’enemic a fi de defensar tot el cos (no ja solament a mi mateix). Tot això ens dóna una nota de realisme: hom coneix per què lluita, i en la mesura en què hom no sap per què lluita va directament a la perdició. Els primers evangelitzadors van donar a l’indi d’Amèrica saber per què lluitar. El nostre treball de pastors no ha de descuidar aquest aspecte de la nostra fe: ajudar els fidels en la sagacitat de saber per què lluitar.

Juntament amb aquest sentit combatiu, hem dit que la nostra fe té la seva dimensió hierofànica: el contacte amb les coses santes. Es distingeix del sacramentalisme màgic. És la confiança profunda en el poder de Déu que es fa història a través del signe sacramental. És actualitzar la gràcia específica de l’encarnació: aquest contacte físic amb el Senyor que «passa fent el bé i curant els malalts». La tàctica de l’enemic consistirà a ofegar la part combativa i la part hierofànica, a fi que la nostra fe resulti indisciplinada i irrespectuosa. Perquè disciplina i respecte són conseqüències directes de la nostra fe; i per disciplina i respecte hem de veure quin és el territori que tenim per a la nostra predicació, per al nostre servei de la fe, per a la nostra promoció de la justícia.

Per a pregar i aprofundir

A tall de conclusions, com a guia de reflexió i pregària podríem preguntar-nos per l’estat de la fe dels nostres pares en la meva vida de pastor:

a) ¿Confirmo el meu poble en la fe en Déu Pare Totpoderós, essent conscient que confirmo d’aquesta manera el projecte del Déu just?

b) ¿Crec en l’aspecte revolucionari de la tendresa i l’afecte, cada vegada que miro la Mare de Déu o en parlo? Estic convençut que la calidesa de llar té sentit en el nostre projecte de justícia?

c) ¿Sóc pastor captaire enfront de Déu Pare, reconeixent-lo com a Pare totpoderós, amorós en la cura del seu poble fidel?

d) ¿Tinc consciència de pertànyer a un cos mitjançant l’afirmació de tot símbol unitiu que per ser religiós és eficaç o quasi-eficaç: doctrina, imatges, sagraments (Evangelii nuntiandi, 23)?

e) ¿Tinc consciència de pecat, que em porta a la penitència i a la predicació dels manaments? O l’he canviada per un eticisme que em mena a l’home autosuficient?

f) ¿Sóc fidel al mandat de l’Església que m’envia a predicar, «no a mi mateix o les meves idees personals, sinó un evangeli del qual no som amos ni propietaris absoluts per a disposar-ne al nostre gust, sinó ministres per a transmetre’l amb summa fidelitat» (Evangelii nuntiandi, 15)?

I així podem anar preguntant-nos sobre la nostra fe de pastors de poble… o, al contrari, sobre les nostres actituds de clergues d’Estat. I procurem de sentir fondament la nostra pertinença al cos de la Santa Mare Església, l’Esposa del Senyor, la qual hem d’estimar i mantenir unida.

En la nostra reflexió com a pastors del poble fidel de Déu hem de pensar que no és suficient la veritat, sinó aquesta en caritat, edificant la unitat de l’Església. No fos cas que, per adherir-nos als millors programes, oblidéssim el cos; i, si bé en tot cisma se celebra vàlidament l’eucaristia, no oblidéssim que aquesta queda desproveïda del seu valor de taula comuna. Una actitud ineludible, de justícia, com a pastors, és salvar els homes del cisma, ajudar-los a una major comunió i unitat amb la Mare Església, recordant sempre que la unitat és superior al conflicte.^[6]

En vigílies del nostre ministeri, demanem la gràcia de ser homes o dones de fe, evangelitzadors de la fe que hem rebut. I tant de bo que, en aquests exercicis, el Senyor ens faci entendre i sentir que l’evangelització «no és una cosa facultativa… és una cosa necessària. És una cosa única. Que no pot ser reemplaçada. Que no admet indiferència ni sincretisme ni acomodaments. Que representa la bellesa de la Revelació, i comporta una saviesa que no és d’aquest món. Que és capaç de suscitar per si mateixa la fe, una fe que té el seu fonament en la potència de Déu». Que entenguem que mereix que nosaltres, apòstols, «li dediquem tot el nostre temps, totes les nostres energies, i àdhuc li consagrem la nostra pròpia vida» (Evangelii nuntiandi, 5).