Al P. Evangelista Vilanova, monjo i teòleg,

in memoriam

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ

LA DERROTA DE DIOS O LA IDEOLOGÍA DEL ÉXITO

Heleno Saña

SEMBLANZA DE HELENO SAÑA

Alejandro del Río Herrmann

EL REENCANTAMENT POSTMODERN. EL RETORN DEL SAGRAT

Josep Otón Catalán

EL HECHO RELIGIOSO EN NUESTRO CONTEXTO CULTURAL. CONSIDERACIONES DESDE LA SOCIOLOGÍA

Francisco Javier Elzo Imaz

LES MINORIES RELIGIOSES A LA COMUNITAT VALENCIANA

Josep Buades Fuster, SJ

EL MAPA DE MINORIES RELIGIOSES DE CATALUNYA. UNA REALITAT CANVIANT

Clara Fons i Duocastella

LES GRANDES RELIGIONS AVEC, APRES OU CONTRE LA MODERNITE

Jean-Louis Schlegel

DIÁLOGO INTERRELIGIOSO VERSUS FUNDAMENTALISMOS. UNA MIRADA DESDE EL JUDAÍSMO

Marilda Azulay Tapiero

JESÚS EN EL ISLAM

Mohammad Hosseiní

RAIMON PANIKKAR: UN PENSADOR PER AL CANVI DE PARADIGMA?

Ignasi Boada Sanmartín

REPENSAR LA RELIGIÓ CRISTIANA COM A INSTÀNCIA CRÍTICA EN L’ESPAI PÚBLIC. LES PROPOSTES DE LA TEOLOGIA POLÍTICA FEMINISTA

Montserrat Escribano Cárcel

LA PERVIVÈNCIA DEL CISMA ENTRE ROMA I CONSTANTINOBLE. UN PUNT DE VISTA ORTODOX

Sergei Prosandèiev

L’ANTHROPOLOGIE CHRÉTIENNE D’OLIVIER CLÉMENT À LA CROISÉE DE L’ORIENT ET DE L’OCCIDENT

Michel Stavrou

LA LABOR A FAVOR DE LA PAU I EL DIÀLEG AMB LES ESGLÉSIES ORTODOXES EN EL PONTIFICAT DE BENET XVI

Jaime Bonet Navarro i María José Redondo Andrés

LIBERTAD RELIGIOSA EN ORIENTE MEDIO: LA DIFÍCIL SITUACIÓN DE LAS IGLESIAS CATÓLICAS SUI IURIS

María Cruz Musoles Cubedo

THE CHURCH OF ENGLAND AND ECUMENISM

David Nicholls (†)

SEMBLANÇA DE DAVID NICHOLLS

August Monzon i Arazo

SEIXANTA ANYS D’ECUMENISME A CATALUNYA I VALÈNCIA (1954-2014)

Joan Botam i Casals, OFM Cap.

Mª Carmen Sarmiento Cabañes / August Monzon i Arazo

NOVA SENSIBILITAT I TRADICIÓ CRISTIANA

Juan José Garrido Zaragozá

LA TRADICIÓ CRISTIANA, DAVANT LA SENSIBILITAT POSTMODERNA O DAVANT D’UNA ACTUALITAT POST-POSTMODERNA?

Josep Vidal Talens

RACIONALITZACIÓ RELIGIOSA I CIUTADANIA POSTSECULAR (EN PERSPECTIVA HABERMASIANA)

Jesús Conill Sancho

LA POSMODERNIDAD EN JOSEPH RATZINGER

Jesús Ballesteros Llompart

IL CONCILIO VATICANO II, SICURA BUSSOLA (ANCHE) PER IL MONDO POSTMODERNO. IL RUOLO DEI LAICI ALLA LUCE DEI PRINCIPI CONCILIARI

Marco Bottacchiari

EDUCAR PARA LA POSMODERNIDAD

Alfonso Martínez-Carbonell López

AL BELL MIG DE LA INCERTESA POSTMODERNA. DINÀMIQUES VITALS PER A ORDENAR EL CAOS

Xavier Quinzá Lleó, SJ

CARITAT I AUTONOMIA VERSUS COACCIÓ I HETERONOMIA. EL CRISTIANISME COM A ANTÍDOT DEL PENSAMENT ÚNIC

Josep Rafael Moncho i Pascual

PERSONA, SOCIEDAD Y ESTADO EN EL PENSAMIENTO DE DON LUIGI STURZO

Ernesto J. Vidal Gil

IL CODICE DI CAMALDOLI (1943): STORIA E ATTUALITÀ DI UN’ESPERIENZA

Ernesto Preziosi

L’ESTAT PLURALISTA COM A NOU PARADIGMA POLÍTIC. ELS PLURALISTES ANGLESOS EN L’OBRA DE DAVID NICHOLLS

Marco Antonio Cruz López

AFRONTAR LA CRISI DE L’OCCIDENT POSTMODERN. RAÓ PRÀCTICA, ESFERA PÚBLICA I RELIGIÓ EN J. B. METZ I J. HABERMAS

Joan Alfred Martínez i Seguí

RESPETO Y JUSTIFICACIÓN EN CHRISTOPHER EBERLE

Pedro Jesús Pérez Zafrilla

ÈTICA DE L’ESPORT I RELIGIÓ. NOVES ALTERNATIVES PER A UNA SOCIETAT EN CRISI

Raúl Francisco Sebastián Solanes

L’ATENCIÓ ALS VENÇUTS. SIMONE WEIL I LA GÈNESI DE LA JUSTÍCIA ANAMNÈTICA

Emilia Bea Pérez

UNA TRAGÈDIA DELS DRETS HUMANS. VIOLÈNCIA I RELIGIÓ

Cristina García Pascual

CRISTIANISMO Y PLURALISMO EN EL MARCO DE UNA APROXIMACIÓN HERMENÉUTICA A LOS DERECHOS HUMANOS

Xabier Etxeberria Mauleon

COMUNITAT, DESIGUALTAT, GLOBALITZACIÓ

Joaquín García Roca

DO I CARITAT. CATEGORIES FRANCISCANES PER A UNA ECONOMIA SOCIAL

Catia Eliana Gentilucci

IL LAVORO AL TEMPO DELLA GLOBALIZZAZIONE

Marco Moroni

PERSONA E BENE COMUNE: IN DIALOGO CON MARITAIN E MOUNIER

Luigi Alici

LA RECERCA D’EUROPA A TRAVÉS DE MARÍA ZAMBRANO

Álvaro Garrido Desdentado

PERSONA I SOCIETAT EN ISMAEL QUILES

Francisco Roger Garzón

LE SFIDE DEL PERSONALISMO, OGGI

Giancarlo Galeazzi

L’HOME, ÉSSER TRINITARI

Albert Piñero i Guilamany

LA AUTOESTIMA DESDE LA PERSPECTIVA PERSONALISTA

Mª Carmen Montaner Abasolo

PER UNA ÈTICA PERSONALISTA DE L’ACCIÓ VOLUNTÀRIA EN UN CONTEXT RELIGIÓS PLURAL

Víctor Páramo Valero

LA INVESTIGACIÓ PERSONALISTA EN LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA, 1959-2014

Manuel Lanusse Alcover

August Monzon i Arazo

EX SAPIENTIA CONCORDIA. LA SFIDA DELLA SCUOLA EUROPEA DI CULTURA POLITICA

August Monzon i Arazo

A TALL D’EPÍLEG. DEL FRAGMENT AL MOSAIC

August Monzon i Arazo

INTRODUCCIÓ

Colligite quae superaverunt

fragmenta, ne quid pereat.

Arreplegueu els trossos que han

sobrat: que no es perda res.

Jn 6, 12

«La fe es basa en la llibertat

i en un compromís de solidaritat,

i sense això no és res.»

Mn. Josep Espasa, Què cal creure?

En el volum Soli Deo gloria. El llegat de Joan Calví (1509-1564) i la construcció de la modernitat (Publicacions de la Universitat de València, 2012), que antecedeix aquest que ara introduïm, ens proposàvem mostrar, presentant diversos estudis pertanyents tant a la teologia com a la història, a la filosofia com a les ciències socials, el pregon solc traçat per Joan Calví i la tradició calvinista en la formació i el desenrotllament de la modernitat occidental. L’empremta deixada per la Reforma protestant en general i per la Reforma calvinista en particular, lluny d’esgotar-se, segons una lectura hegeliana de la història –sia d’esquerres o de dretes– en una etapa necessària, però provisional, dins del procés de racionalització i secularització de la nostra civilització, ha seguit influint en els avatars del món contemporani, fins i tot en la configuració i la crítica de l’actual globalització. L’inesperat retorn de l’interés per l’impacte de la cultura i la religió en la plasmació de la realitat social en dóna bon compte a hores d’ara.

La pregunta sobre el futur del cristianisme i, en un sentit més ampli, de les religions en el seu conjunt, sobretot a partir de la Il·lustració, ha esdevingut una mena de lloc comú en el pensament occidental. Va haver-hi l’ateisme militant d’un Holbach o d’un Voltaire, crítics acèrrims del caràcter alienador d’una religió emparada en la superstició, la ignorància i la legitimació del poder despòtic. I tant les «filosofies de sistema» derivades de l’idealisme alemany, com el positivisme filosòfic, de Comte a Ayer, condemnaren les religions, per atàviques i anacròniques, a la desaparició, conforme la humanitat avançava inexorablement cap a estadis superiors en l’evolució sociocultural. A més a més, els primers sociòlegs de la religió, com Durkheim o Weber, tot i ser conscients de la decisiva ascendència cristiana sobre la gènesi de l’esperit i la cultura moderna, van difondre, amb molt d’èxit, la tesi segons la qual el desenvolupament de la modernitat comportava, de manera necessària, la secularització o marginació progressiva del fet religiós.

En l’Església catòlica –primera oponent a «l’esperit dels nous temps» ja al s. XVIII–, el pontificat de Joan XXIII (1958-1963) i el Concili Vaticà II (1962-1965) convocat per ell suposaren un intent seriós, sincer i lleial de diàleg amb el món modern. Els sectors més conservadors, però, van recuperar l’hegemonia en les dècades del postconcili. Cap a 1970, després de la revolució cultural que va suposar el maig del 1968, va semblar per un moment que la teoria d’una modernització antireligiosa, a la fi, es plasmava en la realitat social. El Concili, doncs, no hauria donat els fruits esperats. Sens dubte, el dilatat pontificat de Joan Pau II (1978-2005) –més complex del que podria paréixer a primer colp d’ull– ha de ser situat en aquest context. D’altre cantó, el 1979, amb la revolució islàmica d’Iran, irromp amb força, en una escena mundial fins llavors escindida per la Guerra freda, l’islamisme, tendència no sols antimoderna, sinó radicalment antioccidental (en bona part perquè l’Islam s’autocomprén com a postcristià).

Però, ¿què ha passat, des de la caiguda del mur de Berlín en 1989 fins a hui, perquè un pensador crític i progressista com Jürgen Habermas haja afirmat, a l’alba del s. XXI, que el punt de vista secularitzador a ultrança anava errat, que l’avanç de la modernització social no té per què estar unit necessàriament a la secularització cultural i que, per tant, cal assumir un model de «societat postsecular», que reconega plenament el factor religiós com a conformador de la realitat social, sobretot pel que fa al seu paper de promotor de solidaritat? A hores d’ara, en plena postmodernitat cultural a Occident, davant la persistència i fins i tot la nova emergència de la qüestió religiosa en el panorama de la globalització, no sols com a dimensió de la persona, sinó també com a element decisiu en la geopolítica, toca replantejar-se, en concret, el paper de la tradició cristiana des d’una òptica interdisciplinar, plural i crítica.

Aquestes problemàtiques –ineludibles per a les esglésies, però també per a les nostres societats complexes– resulten indestriables de la globalització, configurada per un enorme impacte dels fluxos migratoris i pel correlatiu creixement del pluralisme religiós en regions fins ara sotmeses a un ràpid procés de secularització. En una època de perplexitats i incerteses, esperonades pel «repte del fragment» (José María Mardones), s’obrin noves vies que malden per integrar experiència espiritual i compromís social, mística i política, contemplació i acció, profecia i diàleg. Heus ací el transfons postmodern que permet entendre la impactant exhortació apostòlica del papa Francesc Evangelii gaudium (2013).

És en aquest marc on es plantegen les preguntes clau. ¿Com avaluar el cristianisme crític i progressista, amb una notòria influència des del decenni de 1960 i certament lleial als valors moderns, però potser no prou arrelat en la tradició i el simbolisme del gran relat cristià? El neoconservadorisme restauracionista, per la seua part, amb l’èmfasi en allò institucional i en la pretensió d’oferir una lectura única de la tradició, ¿no constitueix una posició difícil de deslligar de la temptació fonamentalista i de les seues derivacions sectàries? Els plantejaments d’uns i altres en aquesta controvèrsia ens recondueixen a un eix central: la forma d’interpretar i comprendre la postmodernitat. Ja que uns interpreten els temps postmoderns com a derivació o autoregeneració de la modernitat (tardomodernitat), altres com a oposició dissolvent i agressiva en contra d’ella (antimodernitat), i encara uns altres, entre els quals ens comptem, com a esmena dels dèficits moderns sense renunciar als guanys de les Llums (transmodernitat).

***

Publicats en diverses llengües, la major part dels articles d’aquest llibre corresponen a les ponències i comunicacions presentades al IV Congrés d’Estudis Personalistes, organitzat pel Grup d’Investigació sobre Personalisme i Cosmopolitisme del Departament de Filosofia del Dret, Moral i Política de la Universitat de València i titulat «Colligite Fragmenta. Repensar la tradició cristiana en el món postmodern» (València, 18-20 d’octubre de 2011); la resta són fruit de col·laboracions que es proposen oferir una aproximació a aquests problemes i interrogants –a aquests fragments– al llindar del tercer mil·lenni de l’era cristiana. I això, tant «des de dins» com «des de fora» de les distintes confessions.

Sense ànim d’exhaustivitat i acceptant d’entrada el caràcter complex i polièdric dels temes tractats i de les seues interrelacions, a l’hora de presentar-los hem cregut convenient dividir el volum en set parts, a tall de tessel·les diferenciades que componen, malgrat tot, un únic mosaic. L’encapçalament de cadascun dels set blocs de continguts orienta doncs la temàtica tractada, a saber: transformacions contemporànies del fet religiós; religions del món i propostes dialògiques; esglésies cristianes i moviment ecumènic; el lloc de l’herència cristiana en la postmodernitat; perspectives de filosofia moral i política; perspectives de filosofia jurídica i social; i, finalment, aportacions personalistes.

*

La primera part, dedicada als canvis patits pel fenomen religiós en els darrers temps, s’enceta amb una apel·lació del pensador llibertari Heleno Saña a una sentència del teòleg francés Henri de Lubac: «es pot ser ateu fent gala de creure en Déu i es pot ser creient declarant-se ateu». L’anarquista espanyol, del qual fa una semblança intel·lectual Alejandro del Río, considera les incomptables derrotes patides per Déu al llarg de la història tostemps com a derrotes de la pròpia persona humana, com a derrotes de l’humanisme, tot tenint en compte les nombroses víctimes llançades als marges de l’oblit que se n’han derivat. A parer seu, la ideologia burgesa de l’èxit, amb el seu profund alé individualista, abandonant qualsevol criteri ètic de conducta solidària, és a hores d’ara una altra derrota de Déu.

Tot seguit, Josep Otón, a manera de negació parcial d’aquell diagnòstic weberià sobre la conseqüència indefugible de desencantament o secularització del procés social modernitzador, mostra com la postmodernitat cultural està duent a terme un reflux de reencantament de la realitat humana, de retorn a allò sagrat, però amb una multiplicitat de manifestacions singulars que sovint trenquen les vies institucionalitzades de les grans religions. En definitiva, es tractaria d’un ressorgiment de la dimensió espiritual de la persona, dins dels paràmetres líquids i fluctuants d’una societat postmoderna sense enquadraments institucionals rígids, on prima la voluntat de la consciència individual, moltes vegades de caire sincrètic, per damunt de qualsevol constricció comunitària.

Per a concloure aquest primer bloc temàtic, tres sociòlegs aporten una descripció fàctica de la rellevància de la religió en la realitat social actual. D’una banda, Javier Elzo traça l’evolució que està patint el fet religiós en el nostre context europeu. Constata, primer que res, l’extensió de la secularització a tot Occident, lligada a la crisi de les religions tradicionals. Tot i que, amb dades estadístiques a la mà, es detecta ja el pas a un període «postsecular» amb una potent emergència de noves sacralitats com a expressió de variades formes d’espiritualitat. Nogensmenys, aquesta realitat xoca amb el fenomen contrari a l’Est europeu, a Rússia sobretot, ço és, el sorgiment d’un «postateisme» o retorn creixent del sentiment i de les manifestacions tradicionals (i encara tradicionalistes) del cristianisme ortodox.

D’altra banda, en un àmbit més pròxim, Clara Fons i Josep Buades efectuen una anàlisi de sociologia de la religió, aplicada, respectivament, a les societats catalana i valenciana. S’hi col·legeix un mapa plural i canviant de les minories religioses al si de dos territoris limítrofs dins l’arc mediterrani, tot i el grau divers de secularització social que els defineix, més profundament marcat i alhora paradoxalment farcit de nous i més oberts enfocaments sobre l’espiritualitat humana en el cas de Catalunya.

*

La segona part del llibre presenta les diferents propostes de diàleg intercultural i interreligiós que, ara mateix, tant a nivell de paradigma general de categories ideals com d’iniciatives concretes, malden per evitar el «xoc de civilitzacions» (S. P. Huntington), ocasionat i/o agreujat per les lectures closes o indiscutibles (fonamentalistes) de les tradicions religioses. És ben simptomàtic el títol de la contribució de Jean-Louis Schlegel, membre del consell de redacció de la revista Esprit: «Les grandes religions avec, après ou contre la modernité». Marilda Azulay, des d’una òptica jueua, llança una invitació al diàleg enfront dels fonamentalismes religiosos i Mohammad Hosseiní, des de l’Islam xiïta, remarca el lloc central de Jesús de Natzaret dins la «cadena profètica» de la revelació. Ignasi Boada analitza les coordenades de la filosofia de Raimon Panikkar a l’hora de convidar a un canvi de mentalitats –de paradigma, en definitiva– que faça possible, no sols el diàleg interreligiós, sinó també el «diàleg intrareligiós», a partir d’una visió «cosmoteàndrica» de la realitat. Per últim, Montserrat Escribano, des de la teologia política feminista, subratlla el paper de la religió cristiana com a instància crítica en l’espai públic de les societats democràtiques.

*

La tercera part del volum s’ocupa de l’ecumenisme, actitud de fraternitat i diàleg –inèdita fins al s. XX– entre els cristians dividits en Esglésies confessionals separades, amb vista a assolir la unitat visible. Així, Sergei Prosandèiev parla dels avanços aconseguits en la superació del cisma entre Roma i Constantinoble, però també dels entrebancs que encara persisteixen. Pel que fa a eixa tasca d’aproximació ecumènica entre l’Orient i l’Occident cristians, d’un costat, Michel Stavrou presenta l’antropologia de l’ortodox francés Olivier Clément, i d’altre, Jaime Bonet i Mª José Redondo abunden en la labor en favor de la pau i el diàleg amb les Esglésies orientals realitzada durant el pontificat de Benet XVI (2005-2013). En continuïtat amb aquests dos treballs, Mª Cruz Musoles s’ocupa de la manca de llibertat religiosa, quan no de l’assetjament social i de vegades institucional, que sofreixen les Esglésies catòliques autònomes (sui iuris) a l’Orient Mitjà. Per altra part, publiquem un text pòstum del teòleg i politicòleg anglés David Nicholls –del qual August Monzon ofereix una semblança– sobre la singular connexió de l’anglicanisme amb el moviment ecumènic i, finalment, les notes i reflexions de Joan Botam, Carmen Sarmiento i August Monzon al voltant dels seixanta anys d’acció ecumènica a Catalunya i el País Valencià (1954-2014).

*

El quart bloc temàtic versa sobre el lloc de l’herència cristiana en la postmodernitat i comença amb les reflexions complementàries dels teòlegs Juan José Garrido i Josep Vidal Talens: el primer aposta pel diàleg de la tradició cristiana amb el pensament postil·lustrat ja madur (transmodern), i el segon es pregunta si la sensibilitat postmoderna inicial, al fil dels sotracs patits per la realitat social actual, no està evolucionant ja cap a una mentalitat més equilibrada. A continuació, el filòsof Jesús Conill, donant oportunament el relleu a les dues anteriors reflexions, aborda els canvis esdevinguts en els darrers temps en l’obra de J. Habermas, en la línia d’afavorir aquells que han defensat una articulació hermenèutica entre raó i religió des de fa temps. És així que, amb ell, critica la posició excessivament restrictiva de J. Rawls pel que fa a l’ús públic de la raó i l’ètica ciutadana i, en conseqüència, advoca per una ciutadania postsecular, ço és, per no tallar l’accés a doctrines de fundació de sentit, bé religioses bé no religioses (identitàries...), que, de forma raonable, puguen incidir en la discussió pública, no estatal, de la societat civil. La contribució de Marco Bottacchiari sobre el paper dels laics a la llum del Concili Vaticà II, entés com a brúixola al bell mig del món postmodern, posa en valor un substrat adequat que connecta amb eixe recent canvi de perspectiva habermasiana.

El relativisme ètic queda descartat des del principi, no sols pel fet que no serveix de fonament a la cultura dels drets humans i els posa en perill, segons Habermas, sinó també perquè fractura sense remei el valor incondicional de la veritat i del bé moral com a perfecció de l’home, d’acord amb la visió de Joseph Ratzinger / Benet XVI detallada per Jesús Ballesteros. Encara, en clau pedagògica, Xavier Quinzà presenta algunes dinàmiques vitals d’espiritualitat enfocades a ordenar el caos interior davant la incertesa postmoderna. I Alfonso Martínez-Carbonell ofereix un model d’educació per a la postmodernitat que, amb la clara voluntat de confrontar-se amb el relativisme moral i la primacia de la modernitat tecnoeconòmica, opta per un «humanisme cívic» de base aristotèlica. Sens dubte, al voltant de la idea aristotèlica clàssica de «virtut cívica» com articuladora de la comunitat política, l’humanisme cristià i el republicanisme modern tenen ara mateix el repte de trobar conjuntament una ètica pública de la societat civil, la qual, per mitjà de l’ús de la raó pràctica, ha d’acollir plenament la pluralitat social i buscar una universalitat de la veritat i del discurs moral de caire inductiu i crític, a partir d’allò singular i concret emanat de l’experiència històrica de la humanitat. Sembla que iniciatives com la del suís Hans Küng a favor d’una ètica mundial, que parteix del diàleg interreligiós i cerca, en últim terme, la garantia de la pau, van encaminades en eixe sentit.

*

La cinquena part del llibre arreplega una sèrie d’assaigs de filosofia moral i política. La inicia Josep Rafael Moncho, suggerint que el cristianisme, amb les seues notes de foment de l’autonomia i caritat, constitueix l’antídot del pensament únic neoliberal, caracteritzat per les notes de coacció i heteronomia. Seguidament, el professor Ernest Vidal assaja un acostament a la figura històrica de don Luigi Sturzo, un dels pares intel·lectuals del pensament democratacristià, esbossant els paràmetres que, des d’un personalisme comunitari actualitzat, articularien els vincles adients entre persona, societat i Estat. En eixa mateixa tasca de redescobriment de la trajectòria històrica de les idees socialcristianes se situen l’article d’Ernesto Preziosi sobre el Codice di Camaldoli (1943), text polític que va influir a bastança en la Constitució italiana del 1947, i l’estudi de Marco Antonio Cruz sobre les nocions de pluralisme i sobirania en l’obra de David Nicholls.

Al seu torn, Joan Alfred Martínez es proposa esbrinar com afrontar la crisi de l’Occident postmodern a partir del debat mantingut durant les últimes dues dècades entre J. B. Metz i J. Habermas, el qual ha versat, d’una banda, al voltant de la interrelació de les principals fonts culturals occidentals –simbòlicament, Atenes i Israel– i, d’altra banda, sobre la forma d’entendre la raó pràctica intersubjectiva i el seu ús legítim per part de la religió com a part de la societat civil. Aquest últim punt el perllonga Pedro Jesús Pérez Zafrilla pel que fa a la posició del nord-americà Christopher Eberle en la polèmica sobre la utilització d’arguments religiosos en l’esfera publicosocial. Raúl Francisco Sebastián clou aquest bloc temàtic amb la seua contribució sobre la relació entre ètica de l’esport i religió.

*

La sisena part se centra en les perspectives de filosofia jurídica i social. Hi trobem primerament un escrit d’Emilia Bea que parteix de Simone Weil i s’ocupa de l’oblit dels vençuts de la història i de la consegüent necessitat de vertebrar una justícia anamnètica que rescate les víctimes, recobrant-les per a la memòria col·lectiva. Seguidament, pel que fa a la manipulació de la religió com a títol legitimador de la violència, Cristina García Pascual llança el crit d’alerta, reclama vigilància preventiva i exigeix accions processals per a evitar la impunitat dels crims regulats pel dret penal internacional o pel dret internacional humanitari. Per la seua part, Xabier Etxeberria tracta el punt no menys important de la fonamentació dels drets de la persona humana, i ho fa identificant les raons que el cristianisme pot aportar a favor de la cultura dels drets humans, per mitjà de l’instrument metodològic de la filosofia hermenèutica.

Tanquen aquest apartat tres contribucions que palesen autèntics reptes al model neoliberal de globalització. En primer lloc, Joaquín García Roca posa damunt la taula la inquietud sobre els perills de fractura social que provoca la creixent desigualtat, així com la urgència de recrear espais de convivència comunitària per a desvetlar i alimentar el valor de solidaritat/fraternitat. A continuació, Catia Eliana Gentilucci cerca en les categories franciscanes de do i caritat una base axiològica que ajude a reforçar la legitimitat ètica de l’economia social i cooperativa. I, en darrer lloc, Marco Moroni, pel que respecta al valor del treball en les nostres societats de lliure mercat, on el capital té un rol hegemònic, presenta l’estat de la qüestió i fixa els desafiaments a futur més immediats, amb l’objectiu de dignificar la labor dels treballadors i reubicar-los en el centre de l’activitat econòmica.

*

La setena i última part del llibre recull les contribucions que tenen com a objecte l’estudi del personalisme comunitari. Així, Luigi Alici retorna a un tema no per clàssic menys necessari de revisar a hores d’ara: el concepte de bé comú –feliçment recuperat hui per l’economista Christian Felber– i l’ús que se n’ha fet en el pensament personalista a la llum dels escrits de Jacques Maritain i Emmanuel Mounier. Álvaro Garrido, cercant l’ànima d’Europa –el sentit últim de la cultura europea–, a l’estil d’Ortega y Gasset o Denis de Rougemont, escruta la idea d’Europa a través de María Zambrano, que va sentenciar a mitjan s. XX: «Si se hubiera de definir la democracia podría hacerse diciendo que es la sociedad en la cual no sólo es permitido, sino exigido, el ser persona». Francisco Roger, per la seua part, trau de l’oblit la poc coneguda figura del filòsof personalista i jesuïta valencià Ismael Quiles –citat però pel papa Francesc en l’Evangelii gaudium (n. 229)–, que, influït pel tomisme i alhora per pensadors contemporanis com Blondel, Marcel, Jaspers i, sobretot, Heidegger, va cultivar un pensament pioner en el diàleg amb les cultures orientals.

Giancarlo Galeazzi subratlla els grans reptes del personalisme filosòfic en l’actualitat: la defensa de la dignitat i la llibertat de tota persona enfront de l’individualisme i del seu contrari, la massificació; el treball per la pau i per una convivència democràtica dialogant, oposat a qualsevol actitud bel·licista, però també a posicionaments pretesament pacifistes que es neguen a assumir el caràcter estructural de la conflictivitat humana; l’aposta, davant societats cada vegada més diverses ètnicament i religiosament, en favor del pas que va de la multiculturalitat (constatació sociològica) a la interculturalitat (ideal regulatiu); i, per últim, lluny del clericalisme confessional i del laïcisme del vell model republicà francés, l’articulació d’un model de laïcitat positiva que permeta integrar les religions en la societat civil democràtica. En la línia d’eixe darrer desafiament personalista, Víctor Páramo proposa una ètica personalista de l’acció voluntària en un context religiós plural.

Mª Carmen Montaner, des de l’àmbit de la psicologia humanista, aborda la qüestió d’una autoestima personal equilibrada en relació a la dimensió social inherent a tot ésser humà. I Albert Piñero, quan afirma que l’home és l’únic animal capaç de mirar-se a l’espill i reconéixer-se a si mateix –ço és, és capaç d’autoidentificar-se–, constata aquella reeixida definició de la dignitat única i absoluta de cada ésser humà plasmada pel teòleg ortodox Vladímir Losski quan afirma que la persona és «la irreductibilitat de l’home a la seua naturalesa». Aquest sociòleg, reflexionant sobre la condició humana –sobre les seues imperfeccions, contradiccions i cerques d’una harmonia perduda–, palesa també la incapacitat de l’home per a tindre de si mateix una imatge fidel, és a dir, evidencia la distància percebuda a cada instant entre el «jo profund» i el «jo ideal», d’on naix la dinàmica de l’acció o «de l’espill», que, per tridimensional, anomena també «trinitària». Si aquest procés de diàleg interior l’obrírem a la interacció amb les diferents referències culturals, simbòliques i metafòriques que tota persona té a l’abast en el seu medi social, trobaríem la connexió, no tractada per Piñero, pel que fa a la conformació de les identitats humanes, amb el punt de vista hermenèutic contemporani d’autors com Paul Ricoeur.

Clouen aquest darrer bloc temàtic dos textos que mostren la rellevància dels estudis personalistes en la Universitat de València. D’un costat, Manuel Lanusse i August Monzon enumeren i detallen les quaranta-set dissertacions o treballs acadèmics sobre la tradició personalista, defeses i aprovades en la Universitat de València, des de 1959 a 2014, per a l’obtenció dels títols de llicenciat, magister o doctor. Per altra banda, el mateix August Monzon esbossa el projecte d’una Escola Europea de Cultura Política inspirada en el lema Ex sapientia concordia.

***

A tall de recapitulació, un breu epíleg titulat «Del fragment al mosaic» convida el lector a participar en la construcció d’una postmodernitat regeneradora de sentit, que redescobreix, des de la llibertat i la responsabilitat personals, la dimensió comunitària, respectuosa de la multiculturalitat i amb l’horitzó d’una universalitat inductiva, punt de trobada a partir d’allò particular i local. Una postmodernitat, que, en diàleg exigent amb la multiforme tradició cristiana que es troba en la seua matriu cultural, integre les grans aportacions de la modernitat, com ara la filosofia dels drets humans, el sentit crític i el neguit pel sapere aude, i s’òbriga a una nova època postsecular en la qual totes les religions i visions del món puguen interactuar creativament i lleialment en el marc plural d’una societat civil més activa i participativa, enfortidora en definitiva de les nostres democràcies avançades.

València, 11 d’octubre de 2014

Aniversari de l’inici del Concili Vaticà II

Festa de sant Joan XXIII

AUGUST MONZON I ARAZO

JOAN ALFRED MARTÍNEZ I SEGUÍ

EMILIA BEA PÉREZ

I. TRANSFORMACIONS CONTEMPORÀNIES DEL FET RELIGIÓS