1

Per què al principi de totes les coses sempre hi ha llum? Els primers records d’en Dorrigo Evans eren els d’una petita església inundada de sol i ell assegut allà dins amb la seva mare i la seva àvia. Era un edifici de fusta. La llum enlluernava i ell caminava amb pas insegur amunt i avall, entrant i sortint d’aquella llum acollidora i transcendent per tornar als braços de les dones. Unes dones que l’estimaven. Com si s’endinsés en el mar i tornés a la platja. Una vegada i una altra.

Beneït siguis, li diu la mare mentre l’abraça i el deixa anar. Beneït siguis, fill meu.

Això devia ser l’any 1915 o el 1916. Ell devia tenir un any o dos. Les ombres van venir més endavant, en forma d’avantbraç que s’aixecava mentre el seu contorn negre es movia amunt i avall a la claror greixosa d’un llum de querosè. En Jackie Maguire seia a la cuina fosca i petita de casa dels Evans i plorava. En aquells temps ningú plorava, tret de les criatures. En Jackie Maguire era un home gran, d’uns quaranta anys, potser més i tot, i procurava eixugar-se les llàgrimes de la cara gravada amb el revés de la mà. O potser era amb els dits?

En Dorrigo Evans només en recordava el plor. Era un so com el d’una cosa que es trenca. El ritme lent li recordava els cops sords que un conill atrapat clava contra el terra amb les potes posteriors mentre el parany el va escanyant, l’únic so que havia sentit mai que s’hi assemblés. Tenia nou anys, havia entrat a casa perquè volia que la mare donés un cop d’ull a una butllofa de sang que tenia al dit gros, i no tenia gaires coses més amb què comparar aquell so. Abans només havia vist plorar un home gran una vegada, en una escena molt desconcertant, quan el seu germà Tom va tornar de França, de la Gran Guerra, i va baixar del tren. Aleshores en Tom va llançar el sac militar sobre la pols calenta de la via morta i, de sobte, va arrencar a plorar.

Mentre observava el seu germà, en Dorrigo Evans es va preguntar quins motius podia tenir un home gran per plorar. Més endavant, plorar va arribar a ser senzillament una afirmació dels sentiments, i els sentiments, l’única brúixola de la vida. Sentir es va posar de moda, les emocions van esdevenir un teatre en el qual els actors eren persones que ja no sabien qui eren fora de l’escenari. En Dorrigo Evans viuria prou temps per veure tots aquests canvis. I recordaria un temps en què plorar feia vergonya. Un temps en què tothom temia el plor perquè era senyal de feblesa. Perquè portava problemes. Viuria prou temps per veure persones lloades per coses que no eren dignes de lloança, només perquè la veritat feria els sentiments.

Aquella nit que en Tom va tornar a casa van cremar el kàiser en una foguera. En Tom no va dir res de la guerra, ni dels alemanys, ni del gas, ni dels tancs, ni de les trinxeres de què tots havien sentit parlar. No va dir res de res. El que sent un home no sempre es correspon amb el que és la vida. De vegades no es correspon amb gairebé res. En Tom es limitava a mirar fixament les flames.

2

Un home feliç no té passat, mentre que un home infeliç no té res més. A la vellesa, en Dorrigo Evans no sabia si aquesta frase l’havia llegida o si l’havia inventada ell. Inventada, barrejada i descomposta. Descomposta inexorablement. De roca a grava, a pols, a fang, a roca, i així va el món, com solia dir la seva mare quan li demanava explicacions o raons de per què les coses eren així o aixà. El món és així, deia. És així i prou, fill. En Dorrigo havia volgut fer saltar un roc d’un aflorament per construir un fort i llavors un roc més gros li havia caigut sobre el dit gros i li havia fet sortir una butllofa plena de sang sota l’ungla, que ara li feia zub-zub.

La seva mare el va asseure a la taula de la cuina, al punt on la claror del llum era més intensa i, esquivant la mirada estranya d’en Jackie Maguire, va aixecar el dit del seu fill cap a la llum. Entre sanglots, en Jackie Maguire va posar-se a parlar. La setmana abans, la seva dona havia pujat al tren de Launceston amb el fill petit i no havia tornat.

La mare d’en Dorrigo va agafar el ganivet de trinxar la carn. Al llarg del tall s’hi veien restes cremoses de greix de xai coagulat. Tot seguit va enfonsar la punta del ganivet en les brases de la cuina econòmica. Llavors es va enlairar una petita espiral de fum que va omplir la cuina d’una olor de xai socarrat. Va enretirar-ne el ganivet, que tenia la punta vermella i lluent de guspires de pols candent i brillant, una imatge que a en Dorrigo li va semblar màgica i alhora esfereïdora.

No et belluguis, va dir la mare, aferrant-li la mà amb tanta força que el va sobtar.

En Jackie Maguire explicava que havia agafat el tren del correu fins a Launceston per buscar-la, però que no l’havia trobada enlloc. Mentre en Dorrigo Evans mirava, la punta roent li va tocar l’ungla i va començar a fer fum mentre la seva mare li foradava la cutícula. El nen va sentir que en Jackie Maguire deia:

Ha desaparegut de la faç de la terra, senyora Evans.

I el fum va deixar pas a un petit doll de sang fosca que brollava del dit gros, i el mal de la butllofa i el terror que li feia el ganivet de trinxar carn roent se’n van anar.

Au, vés, li va dir la mare, empenyent-lo suaument perquè baixés de la taula. Au, vés-te’n, nen.

Ha desaparegut!, va repetir en Jackie Maguire.

Tot això passava quan el món era gran i l’illa de Tasmània encara era el món. I dels nombrosos i remots reductes de l’illa, pocs eren més remots i oblidats que Cleveland, el poblet d’unes quaranta ànimes on vivia en Dorrigo Evans. Era un antic poble de postes del temps dels convictes que havia anat a menys i havia caigut en l’oblit, i que ara sobrevivia com a apartador ferroviari; un grapat d’edificis georgians decadents i quatre casetes de fusta amb porxo disseminades, refugi per a tots els qui havien resistit a un segle d’exili i pèrdua.

Amb un fons de boscos d’eucaliptus i de mimoses que onejaven i dansaven empesos per l’aire calent, el poble era calorós i dur a l’estiu, i dur, molt dur, a l’hivern. Encara no hi havia arribat ni l’electricitat ni la ràdio, i tot i que eren als anys vint, semblava ben bé que visquessin al final i fins i tot a mitjan segle XIX. Molts anys més tard, en Tom, que no era gens propens a l’al·legoria, però potser empès, o si més no això havia pensat aleshores en Dorrigo, per la seva pròpia mort imminent i per la por que solen tenir els vells —que tota vida només és una al·legoria i que la vida de debò no és en aquest món— va dir que era com la llarga tardor d’un món moribund.

El seu pare treballava en el manteniment del ferrocarril i la família vivia en una casa de fusta dels Ferrocarrils del Govern de Tasmània, vora les vies. A l’estiu, quan no hi havia aigua, en treien galledes d’un dipòsit muntat per a les locomotores de vapor. Dormien tapats amb pells de pòssums que caçaven amb paranys i vivien bàsicament de conills que atrapaven amb paranys, de ualabis que caçaven amb l’escopeta, de patates que plantaven i de pa que es feien ells mateixos. El seu pare, que havia sobreviscut a la crisi de l’última dècada del segle XIX i havia vist morir gent de gana pels carrers de Hobart, no se sabia avenir de la sort que havia tingut d’haver anat a parar en aquell paradís per als obrers. Els dies que no era tan optimista deia: Vius com un gos i mors com un gos.

En Dorrigo Evans coneixia en Jackie Maguire dels dies de vacances que passava amb en Tom. Per anar a casa seva pujava a la part posterior del carro d’en Joe Pike i anava des de Cleveland fins al trencall de la vall de Fingal. Mentre la Gracie, l’euga de tir d’en Joe Pike, avançava trotant dòcilment, en Dorrigo es gronxava cap endavant i cap enrere i s’imaginava que es transformava en una d’aquelles branques dels sinuosos eucaliptus que s’enlairaven com dits cap a l’immens cel blau. Sentia l’olor de l’escorça humida i de les fulles seques i observava les colles de cotorres mesqueres, verdes i vermelles, que xerraven enfilades ben amunt. Absorbia els cants dels caragolets i dels menjamels, els xiulets dels botxins grisos esquitxats del clop-clop regular de la Gracie i dels grinyols i cruixits dels tirants de cuir, dels braços de fusta i de les cadenes de ferro del carro; un univers de sensacions que retornava en somnis.

Avançaven per l’antiga carretera de les diligències, deixant enrere la casa de postes, que havia hagut de plegar per culpa del ferrocarril i que ara era un edifici desmarxat, gairebé ruïnós, on vivien unes quantes famílies empobrides, com la d’en Jackie Maguire. Molt de tant en tant, un núvol de pols anunciava l’arribada d’un automòbil, i la mainada sortia del bosc i de la casa de postes i empaitava el núvol estrepitós fins que els cremaven els pulmons i els pesaven les cames com si fossin de plom.

Al trencall de la vall de Fingal, en Dorrigo Evans baixava del carro, deia adéu a en Joe i a la Gracie i es posava a caminar cap a Llewellyn, un poble que es distingia principalment perquè encara era més petit que Cleveland. Un cop era a Llewellyn, continuava en direcció nord-est travessant cledes i, orientant-se amb el Ben Lomond, l’immens massís cobert de neu, passava pel bosc i es dirigia cap a la regió nevada de darrere el Ben, on en Tom caçava pòssums amb paranys, alternant dues setmanes seguides de treball amb una de descans. A mitja tarda arribava a casa d’en Tom, una balma arrecerada en una colzada sota una carena. La balma era una mica més petita que la cuina adossada de casa seva, i en el punt més alt, en Tom havia d’acotar el cap per estar-s’hi dret. S’estrenyia com un ou a cada punta, i l’entrada quedava protegida per una cornisa, cosa que permetia tenir un foc encès tota la nit per escalfar la balma.

De vegades en Tom, que aleshores tenia poc més de vint anys, donava feina a en Jackie Maguire. A la nit, amb la bona veu que tenia, solia cantar una cançó o dues. I després, a la claror del foc, en Dorrigo llegia en veu alta números vells de la revista The Bulletin i del diari Smith’s Weekly, que constituïen la biblioteca dels dos caçadors de pòssums, a en Jackie Maguire, que no sabia llegir, i a en Tom, que deia que en sabia. Els agradava especialment que els llegís la pàgina del consultori sentimental, o les balades dels boscos australians, que ells trobaven enginyoses i de vegades molt enginyoses. Al cap d’un temps, en Dorrigo va començar a memoritzar altres poemes d’un llibre de l’escola titulat El parnàs anglès i també els recitava. El que més els agradava era el poema «Ulisses» de Tennyson.

Amb la cara gravada i somrient, a la claror del foc, lluent i brillant com un púding de pruna acabat de fer, en Jackie Maguire deia: Oh, els d’abans! Sabien enllaçar les paraules amb més força que la que té una trampa quan escanya un conill!

En Dorrigo no va dir res a en Tom del que havia vist una setmana abans que la dona d’en Jackie Maguire desaparegués: el seu germà amb la mà per sota de les faldilles d’ella —una dona menuda i apassionada, d’una morenor exòtica—, que es repenjava contra el corral de les gallines de darrere la casa de postes. El seu germà tenia la cara arran del coll de la dona. Sabia que la petonejava.

Durant molts anys, en Dorrigo va pensar sovint en la dona d’en Jackie Maguire, el nom de la qual no va saber mai, el nom de la qual era com el menjar que somiava cada dia als camps de presoners de guerra —hi era i no hi era, una cosa que li burxava el cap i que sempre s’esvaïa en el moment que allargava la mà per agafar-la. I al cap d’un temps, ja no hi pensava tan sovint; i al cap de més temps, ja no hi va pensar més.

3

En Dorrigo va ser l’únic de la seva família que va fer l’examen del graduat escolar en acabar la primària, als dotze anys, i que, per tant, va rebre una beca per estudiar a l’institut de Launceston. Era més gran que els nens del seu curs. El primer dia de classe, a l’hora de dinar, va anar a parar al pati de dalt, com en deien, una esplanada d’herba morta i pols, escorça i fulles amb uns quants eucaliptus en un extrem. Des d’allà va observar els grans de tercer i de quart, alguns amb patilles, uns nois que ja tenien la musculatura d’un home fet, mentre formaven dues files irregulars i s’empentaven i empenyien, movent-se com si fessin alguna mena de dansa tribal. Aleshores va començar la màgia del joc de xutar i atrapar. Un noi xutava la pilota des de la seva fila cap a l’altra fila situada a l’altre costat del pati. Els nois d’aquella fila arrencaven a córrer tots junts cap a la pilota i, si la pilota baixava alta, saltaven enlaire per atrapar-la. I per més violenta que fos la lluita per la parada al vol, el qui ho aconseguia de sobte era venerat per tots. I per a ell, el botí: la recompensa de xutar la pilota altra vegada cap a l’altra fila, i llavors tot tornava a començar.

I això va durar tota l’hora de dinar. Naturalment, dominaven els grans, perquè eren els qui feien més parades al vol i els qui podien fer més xuts. Alguns dels petits van aconseguir fer unes quantes parades al vol i xuts, però la majoria, només una o cap.

En Dorrigo es va estar tota l’hora de dinar d’aquell primer dia mirant aquell joc. Un altre nen de primer li va dir que calia fer almenys segon per poder participar-hi, perquè els grans eren massa forts i massa ràpids i, sense miraments, clavaven cops de colze al cap, o cops de puny a la cara o cops de genoll a l’esquena per desempallegar-se dels contraris. En Dorrigo es va fixar que uns quants dels petits rondaven per darrere els jugadors, preparats per recuperar la pilota, que, de tant en tant, pujava massa alta, per sobre de la melé.

El segon dia, s’hi va afegir. I el tercer dia, quan era darrere el paquet de davanters va veure per damunt les espatlles dels jugadors que la pilota d’un xut d’allunyament queia balancejant cap a ells. Durant uns instants va quedar suspesa sota el sol, i aleshores ell va comprendre que havia d’atrapar-la. Sentia l’olor de les formigues roges dels eucaliptus i va notar que les ombres primes com cordes de les seves branques s’allunyaven quan va arrencar a córrer cap al paquet de jugadors. El temps es va alentir, i va trobar tot l’espai que necessitava en el punt d’aglomeració cap al qual ara es precipitaven els nois més alts i ferms. Va adonar-se que la pilota que penjava del sol era seva i que l’única cosa que havia de fer era saltar enlaire. Només tenia ulls per a la pilota, però va intuir que no ho aconseguiria corrent a la velocitat que corria i, llavors va fer un bot, ensopegant al mateix temps l’esquena d’un noi amb els peus, i les espatlles d’un altre amb els genolls, i va enlairar-se cap a la llum enlluernadora del sol, per damunt dels altres nois. Al punt culminant de la lluita, amb els braços ben estirats cap amunt, va sentir que la pilota li arribava a les mans i llavors va saber que ja podia començar a baixar i apartar-se del sol.

Estrenyent la pilota amb totes dues mans contra el pit, va caure d’esquena a terra amb un cop tan fort que gairebé se li va tallar la respiració. Agafant aire a batzegades, es va aixecar i es va quedar plantat sota la llum, aguantant la pilota ovalada, preparant-se per entrar en un món més gran.

Va recular fent tentines, la melé es va obrir per deixar un espai respectuós al seu voltant.

Qui collons ets, tu?, va preguntar un dels grans.

En Dorrigo Evans.

Això ha sigut excepcional, Dorrigo. Ara et toca xutar.

L’olor de l’escorça d’eucaliptus; la llum intensa i blava del migdia tasmanià, tan forta que havia de mig aclucar els ulls perquè no se li enceguessin; l’escalfor del sol sobre la pell tensa; les ombres ben perfilades i curtes dels altres; la sensació de trobar-se en un llindar, d’entrar feliç en un univers nou mentre que el vell encara li era conegut, accessible i no perdut del tot: de totes aquestes coses n’era conscient en Dorrigo, com ho era de la pols i la calor, de la suor dels altres nois, de les rialles, de l’estranya i pura alegria d’estar amb els altres.

Xuta! va sentir que cridava algú. Xuta, collons, abans que soni el timbre i s’acabi el temps.

I des del racó més amagat del seu interior, en Dorrigo Evans va comprendre que tota la seva vida havia estat un viatge per arribar fins a aquell punt en què, durant uns instants, s’havia enlairat cap al sol i que, a partir d’ara, seria un viatge que l’allunyaria d’aquell punt. Res no tornaria a ser mai tan real, per a ell. La vida no va tenir mai més tant de sentit.

4

Molt llest, eh?, va dir l’Amy, que jeia vora seu al llit d’aquella habitació d’hotel, divuit anys més tard del dia que va veure plorar en Jackie Maguire davant de la seva mare, i li passava el dit pels rínxols tallats arran mentre ell recitava l’«Ulisses». L’habitació era a la tercera planta d’un hotel desmarxat i tenia accés a un balcó ample des del qual, tenint en compte que tapava la vista de la carretera de sota i de la platja del davant, els feia l’efecte que seien sobre l’oceà Antàrtic, mentre sentien l’esclat i l’arrossegament incessant de les ones de sota.

És un truc, va dir en Dorrigo. Com treure una moneda de darrere l’orella d’algú.

No, no és veritat.

No, va fer en Dorrigo, no ho és.

Doncs què és?

En Dorrigo no n’estava segur.

I els grecs, els troians, de què va tot això? Quina diferència hi ha?

Els troians eren una família. Són els que perden.

I els grecs?

Els grecs?

No. Els jugadors del Port Adelaide, si et sembla. Els grecs, és clar! Què són?

Violència. Però els grecs són els nostres herois. Guanyen.

Per què?

En Dorrigo no sabia ben bé per què.

D’una banda, cal tenir en compte el truc que van fer servir, és clar, va dir ell. El cavall de Troia, una ofrena als déus en què s’amagava la mort de molts homes, una cosa dins de l’altra.

Per què no els odiem, doncs, els grecs?

Ell no sabia exactament per què. Com més hi pensava, més difícil li era entendre per què les coses havien hagut d’anar així, i també per què els troians havien hagut de morir. Tenia la sensació que l’expressió els déus era una altra manera de referir-se al temps, però intuïa que dir una cosa així seria tan ximple com suggerir que davant dels déus no hi podem fer res. Però als vint-i-set anys, a punt de fer-ne vint-i-vuit, ja tenia una visió més aviat fatalista del seu propi destí, i, no cal dir-ho, del dels altres. Era com si la vida es pogués mostrar, però mai explicar, i les paraules, totes les paraules que no deien les coses directament, eren, per a ell, les més fidedignes.

En Dorrigo mirava més enllà del cos nu de l’Amy, per damunt de la corba entre el pit i el maluc coberta d’una aurèola de pèls diminuts, cap allà on, darrere la porta balconera de doble batent gastada i escrostonada, la claror de la lluna dibuixava un camí estret sobre el mar que s’allargava més enllà d’on li abastava la vista i s’endinsava en uns núvols que semblaven àguiles amb les ales esteses. Era com si el camí l’esperés.

…perquè encara vull

navegar més enllà del sol ponent

i els estels d’Occident fins a morir.

Per què estimes tant les paraules?, va sentir que preguntava l’Amy.

La seva mare va morir de tuberculosi quan ell tenia dinou anys. Ell no hi era. Ni tan sols no era a Tasmània, sinó al continent, amb una beca per estudiar medicina a la Universitat de Melbourne. En realitat, el que els separava no era tan sols un mar. A l’Ormond College havia conegut fills de famílies nobles, orgullosos de proeses i de genealogies que es remuntaven fins a èpoques anteriors a la fundació d’Austràlia, a llinatges distingits d’Anglaterra. Podien parlar de generacions de les seves famílies, dels seus càrrecs polítics, d’empreses i matrimonis dinàstics, de mansions i grans hisendes dedicades a la cria d’ovelles. Fins que no va ser vell, no va entendre que tot allò era una ficció més gran que qualsevol escrit de Trollope.

D’una banda, tot plegat era molt avorrit; però de l’altra, el fascinava. Mai no havia conegut ningú amb tanta seguretat. Els jueus i els catòlics eren inferiors; els irlandesos, lletjos; els xinesos i els aborígens ni tan sols no eren humans. Aquelles coses no les pensaven. Les sabien. Tot el que era poc comú el fascinava. Les seves cases de pedra. El pes de les seves coberteries. El poc interès que mostraven per la vida dels altres. La seva ceguesa davant la bellesa del món natural. Ell s’estimava la seva família. Però no n’estava orgullós. El màxim que havien aconseguit era sobreviure. Trigaria tota una vida a adonar-se que això era una gran proesa. Però en aquella època, comparada amb els honors, la riquesa, les propietats i la fama que veia per primera vegada, la mera supervivència li semblava un fracàs. I abans que mostrar que s’avergonyia de la seva família, se’n va mantenir allunyat fins que va morir la seva mare. A l’enterrament, no havia plorat.

Au, vinga, Dorry, va dir l’Amy. Per què? I li va passar un dit per la cuixa.

Després, va agafar por dels espais, de les multituds, dels tramvies, dels trens i dels balls, de tot el que l’enclaustrava i que bloquejava la llum. Li costava de respirar. Sentia que la mare el cridava en somnis.

Nen, deia, vine aquí, nen.

Però ell no hi anava. Va estar a punt de suspendre els exàmens. Va llegir i rellegir «Ulisses». Va tornar a jugar a futbol, buscant la llum, el món que havia entrellucat en aquella església petita, alçant-se cada vegada més cap al sol fins que va ser capità, fins que va ser metge, fins que va ser cirurgià, fins que va ser al llit d’aquell hotel amb l’Amy, contemplant la lluna que s’aixecava per sobre la vall del seu ventre. Va llegir i rellegir «Ulisses».

El dia va minvant; la lluna s’enfila;

ressonen els planys de mil veus. Amics,

no és massa tard per cercar un món nou.

Va intentar aferrar la llum del principi de les coses.

Va llegir i rellegir «Ulisses».

Va tornar a mirar l’Amy.

Van ser la primera cosa bonica que vaig descobrir, va dir en Dorrigo Evans.

5

Quan es va despertar una hora més tard, ella s’havia pintat els llavis d’un vermell cirera, s’havia posat rímel als ulls d’un blau de flama de gas, i s’havia recollit els cabells ben amunt, deixant al descobert la cara amb forma de cor.

Amy?

Me n’he d’anar.

Amy…

A més a més…

Queda’t.

Per què?

Jo…

Per què? Ja ho he sentit…

Et desitjo. Et voldria tenir a cada moment; et desitjo.

… massa vegades. Deixaràs l’Ella?

I tu deixaràs en Keith?

Me n’he d’anar, va dir l’Amy. Li he dit que tornaria al cap d’una hora. Aquest vespre toca jugar a cartes. T’ho pots creure?

Tornaré.

De debò?

Sí.

I llavors?

Ha de ser secret.

Això nostre?

No. Sí. No, la guerra. Un secret militar.

Què?

Dimecres embarquem.

Què?

D’aquí a tres dies…

Ja sé quan és dimecres. Cap a on?

A la guerra.

On?

Com vols que ho sapiguem?

On aneu?

A la guerra. És arreu, la guerra, no?

Et tornaré a veure?

Jo…

Nosaltres? I nosaltres?…

Amy…

Dorry, et tornaré a veure?

6

En Dorrigo Evans va sentir passar cinquanta anys entre les vibracions espasmòdiques en algun punt d’una planta de refrigeració. La pastilla per a l’angina ja feia efecte i el pes al pit començava a afluixar, el pessigolleig al braç havia desaparegut i, si bé dins l’ànima tremolosa li va quedar una estranya malura interna fora de l’abast de la medicina, es va trobar prou bé per anar de la cambra de bany de l’hotel a l’habitació.

Quan va tornar a ser a l’habitació, va contemplar l’espatlla nua d’ella, aquella carn suau i aquella corba tan delicada que sempre l’estremien. Ella va mig aixecar la cara endomassada de son i va preguntar:

De què parlaves?

Quan es va estirar i es va arraulir darrere seu, en Dorrigo es va adonar que es referia a una conversa anterior, d’abans que s’adormís. Al lluny, com si volgués desafiar tots els sons malenconiosos de l’alba, un cotxe accelerava frenèticament.

D’en Darky, li va xiuxiuejar a l’esquena, com si fos una obvietat, i quan es va adonar que no ho era, va afegir-hi «Gardiner». El llavi inferior se li va enganxar a la pell d’ella quan va parlar. No recordo la cara que tenia, va dir.

Com la teva, va fer ella.

No tenia sentit, va pensar en Dorrigo Evans; en Darky Gardiner era mort i res de tot allò tenia sentit. No entenia per què no podia escriure una cosa tan òbvia i senzilla ni per què era incapaç de recordar la cara d’en Darky Gardiner.

És impossible escapar-se’n, caram!, va dir ella.

Ell va somriure. No s’acabava d’acostumar que fes servir paraules com caram. Tot i que sabia que en el fons ella era vulgar, l’educació que havia rebut l’obligava a fer servir aquell llenguatge tan ridícul. En Dorrigo no va apartar els llavis secs i envellits de la seva espatlla. Què tenien les dones que encara ara el feien tremolar com un peix?

No puc engegar el televisor ni obrir una revista, va afegir ella, animada pel seu propi acudit, que no vegi aquest nassarrot.

Efectivament, a en Dorrigo Evans, a qui mai no li havia agradat gaire la seva pròpia cara, ara li semblava que era a tot arreu. Des que un programa de televisió sobre el seu passat l’havia convertit en una figura pública, feia vint anys, arreu veia la seva cara, des de les capçaleres del paper epistolar d’associacions benèfiques fins a monedes commemoratives. Nas gros; un aire de desconcertat i una mica caòtic; cabells, abans foscos i arrissats, ara blancs, escassos i ondulats. Durant els anys que per a la majoria de persones de la seva edat eren considerats de declivi, ell tornava a ascendir cap a la llum.

Inexplicablement, en els últims anys s’havia convertit en un heroi de guerra, en un cirurgià famós i cèlebre, la imatge pública d’una època i una tragèdia, l’objecte de biografies, obres de teatre i documentals. L’objecte de veneració, d’hagiografies i d’adulació. Era conscient que compartia alguns trets, costums i la història amb l’heroi de guerra. Però aquest heroi no era ell. Senzillament havia aconseguit viure en comptes de morir, i no en quedaven gaires que poguessin assumir la responsabilitat de representar els presoners de guerra. Rebutjar les mostres de veneració semblava un insult a la memòria dels qui havien mort. Això, no ho podia fer. A més a més, ja no tenia forces per fer-ho.

Tant se valia que diguessin que era un heroi, un covard o un farsant, perquè com més anava, més li semblava que ell no hi tenia res a veure. Tot allò pertanyia a un món que li era cada cop més distant i vaporós. Sabia que el país l’admirava, encara que treia de polleguera els qui havien de treballar amb ell, un cirurgià vell, i era una mica menyspreat i possiblement envejat per molts altres metges que havien fet coses semblants en altres camps de presoners de guerra però que intuïen, a contracor, que hi havia alguna cosa en el caràcter d’aquell home que ells no tenien i que l’havien situat molt per damunt d’ells en l’estimació del país.

Cony de documental, va dir.

Anys abans no havia tingut cap inconvenient a ser el centre d’atenció. Potser fins i tot, en el fons, li havia agradat una mica. Però ara ja no. Era ben conscient dels qui el criticaven. En bona part, hi estava d’acord. Li semblava que la fama que tenia era deguda a una mala percepció dels altres. Havia evitat tot allò que per a ell eren errors manifestos de la vida, com ara la política i el golf. Però l’intent de desenvolupar una nova tècnica quirúrgica per a l’extirpació del càncer de còlon havia fracassat, i, pitjor encara, potser va ser la causa indirecta de la mort d’uns quants pacients. Havia sentit dir a en Maison que era un carnisser. Potser, mirant-ho amb la perspectiva dels anys, havia estat temerari. Però si se n’hagués sortit, sabia que l’haurien lloat per la seva audàcia i clarividència. Que sempre anés darrere les dones i que, inevitablement, les enganyés formava part dels escàndols privats i no es tenia en compte públicament. Encara ara se sorprenia de si mateix —la facilitat, la promptitud amb què era capaç de mentir, manipular i enganyar— i, de fet, tenia un concepte de si mateix ben baix, li semblava. No era la seva única vanitat, però era una de les més absurdes.

Fins i tot a la seva edat —havia fet setanta-set anys la setmana anterior—, se sentia confós per la manera com el seu tarannà havia influït en la seva vida. Al capdavall, sabia que aquella mateixa intrepidesa, aquella mateixa reticència a acceptar els convencionalismes, aquell mateix gust pels jocs i aquella mateixa necessitat incorregible de comprovar fins a quin punt podia extremar una situació, tot allò que l’havia empès a ajudar els altres als camps també l’havia portat als braços de la Lynette Maison, la dona d’en Rick Maison, un col·lega proper i membre com ell del consell del Col·legi de Cirurgians, un home brillant, eminent i molt avorrit. I als d’alguna altra dona. En el pròleg que havia començat a escriure aquell dia —sense carregar-lo de revelacions innecessàries—, esperava d’alguna manera poder redreçar tot això amb l’honestedat de la humilitat; aconseguir que el seu paper fos el que havia de ser, el d’un metge, ni més ni menys, i restituir el record just de tots aquells qui van ser oblidats, centrant l’atenció en ells i no pas en ell. Dins seu, en algun racó, sentia que era un acte de correcció i de contrició necessari. En algun racó encara més profund temia que aquell rebaixament de si mateix, aquell acte d’humilitat encara li fos favorable. Estava atrapat. La seva cara era a tot arreu, però ell ja no podia veure les cares dels altres.

He esdevingut un nom, va dir.

Quin?

Tennyson.

No n’he sentit parlar mai.

«Ulisses».

Ja no el llegeix ningú.

Ningú ja no llegeix res. Es pensen que Browning és el nom d’una escopeta.

Jo em pensava que per a tu tot era Lawson.

I ho és. Quan no és Kipling o Browning.

O Tennyson.

Sóc una part de tot el que he vist.

Això t’ho has inventat, va dir ella.

No. És molt… Quina és la paraula?

Pertinent?

Sí.

Podries recitar tot això, va dir la Lynette Maison, recorrent-li la cuixa marcida amb la mà. I moltes coses més. Però no pots recordar la cara d’un home.

No.

Li vingué al cap Shelley parlant de la mort, i Shakespeare. Li van venir espontàniament i ara formaven part de la seva vida tant com la vida mateixa. Com si un llibre, una frase, unes quantes paraules poguessin contenir una vida. Unes paraules tan senzilles. Has arribat a una orgia de mort. El somriure pàl·lid, fred com la lluna. Oh, els d’abans.

La mort és el nostre metge, va dir ell. En Dorrigo trobava meravellosos els mugrons de la Lynette. Al sopar d’aquell vespre hi havia hagut un periodista que li havia preguntat per les bombes llançades sobre Hiroshima i Nagasaki.

Una vegada, potser encara, havia dit el periodista. Però dues? Per què dues?

Eren uns monstres, havia respost en Dorrigo Evans. Vostè no se’n pot fer el càrrec.

El periodista després havia preguntat si les dones i els nens també eren monstres. I els nens que encara no havien nascut?

La radiació, havia dit en Dorrigo Evans, no afecta les generacions posteriors.

Però aquesta no era la qüestió, i ell ho sabia, i, a més, no sabia si els efectes de la radiació es transmetien o no. Algú, feia molt de temps, li havia dit que no. O que sí que es transmetien. No ho recordava bé. Últimament es refiava del supòsit cada vegada més fràgil que el que deia era correcte, i que el que era correcte era el que ell deia.

El periodista havia dit que havia fet un article sobre els supervivents, que els havia anat a veure i els havia filmat. Patien molt, havia dit, i patirien tota la vida.

No és que vostè no sàpiga res de res de la guerra, jove, havia replicat en Dorrigo Evans. Sinó que només ha après una cosa. I la guerra són moltes coses.

Aleshores s’havia girat per anar-se’n. Però s’havia tornat a girar.

Per cert, canta, vostè?

Ara en Dorrigo va intentar deixar enrere el record d’aquella conversa ridícula, violenta i francament vergonyosa, per centrar-se, com sempre feia, en la carn, i va posar la mà sobre un dels pits de la Lynette i va agafar-ne el mugró entre dos dits. Però continuava tenint el pensament en un altre lloc. Sens dubte, el periodista tindria tema per temps escrivint sobre un heroi de guerra que en realitat era un vell ximple i senil, un bel·licista i defensor de l’energia atòmica, que al final li havia preguntat si sabia cantar!

Però aquell periodista tenia alguna cosa que li havia recordat en Darky Gardiner, encara que no sabria dir què. No era la seva cara, ni la seva actitud. El seu somriure? El seu desvergonyiment? La seva gosadia? Aquell jove l’havia molestat, però n’admirava la negativa a inclinar-se davant l’autoritat que la fama havia conferit a en Dorrigo. Una mena de cohesió interna; una integritat, si voleu dir-ne així. Una insistència en la veritat? No ho sabria dir. Era incapaç de recordar cap tic semblant, cap gest, cap costum. Dins seu va començar a sentir una vergonya estranya. Potser havia fet el ximple. I potser anava errat. Ja no estava segur de res. Potser, des del dia de la pallissa d’en Darky, no estava segur de res.

Seré un monstre carronyaire, li va xiuxiuejar a la conca nacrada de l’orella, un òrgan femení que trobava indescriptiblement commovedor, amb aquell vòrtex arremolinat i suau que sempre li feia l’efecte que el convidava a l’aventura. Amb molta tendresa li va fer petons al lòbul.

Hauries de dir el que penses amb les teves pròpies paraules, va fer la Lynette Maison. Amb les paraules d’en Dorrigo Evans.

Tenia cinquanta-dos anys i ja no podia tenir fills, però no era beneita, i es menyspreava a si mateixa pel poder que tenia en Dorrigo sobre ella. Sabia que no tan sols tenia dona, sinó també una altra amant. I, sospitava, no només una. Ni tan sols no tenia el trist honor de ser la seva única amant. No s’entenia a si mateixa. Aquell home feia la fortor de massa fermentada dels vells. Tenia els pits caiguts i arrugats; a l’hora de fer l’amor no sempre estava a l’altura, però, així i tot, el trobava, més enllà de tota lògica, estranyament íntegre. Amb ell, sentia la seguretat inqüestionable de ser estimada. I, així i tot, sabia que una part d’ell —la part que ella més volia, aquella llum que tenia dins seu— encara se li escapava, encara li era desconeguda. Quan somiava veia en Dorrigo levitant uns quants centímetres per damunt seu. Sovint, durant el dia es deixava portar per la ràbia, li llançava acusacions i amenaces i el tractava amb fredor. Però a la nit, al llit, no desitjava ningú més.

El cel era brut, deia ell, i ella va notar que en Dorrigo es preparava per tornar-se a enlairar un altre cop. Sempre es movia, va continuar dient, com si el cel tampoc no ho pogués suportar.

7

Quan van arribar a Siam els primers dies de 1943, tot era diferent. D’una banda, el cel era clar i immens. Un cel familiar, o almenys això va pensar ell. Era l’estació seca, els arbres no tenien fulles, la jungla era oberta, la terra, polsegosa. D’altra banda, hi havia menjar. No gaire, no prou, però la fam encara no s’havia estès i el desfici de la gana encara no vivia a les panxes i als cervells dels homes. Ni tampoc treballar per als japonesos no era encara el malson que els mataria com mosques. Era dur, però al començament no era demencial.

Quan en Dorrigo Evans va abaixar la mirada, va veure una línia recta de jalons clavats a terra per enginyers de l’Exèrcit Imperial Japonès per marcar el traçat d’un ferrocarril que partia d’allà on es trobava, al capdavant d’un grup de presoners de guerra silenciosos. Van saber pels enginyers japonesos que els jalons s’estenien al llarg de quatre-cents quinze quilòmetres des del nord de Bangkok fins a Birmània.

Marcaven una ruta per a un gran ferrocarril que només era encara una sèrie de plans limitats, ordres aparentment impossibles i exhortacions grandiloqüents de part de l’alt comandament japonès. Era un ferrocarril fabulós que va ser motiu de desesperació i fanatisme, fet de mite i irrealitat tant com ho seria de fusta, de ferro i de milers i milers de vides que es perdrien durant l’any següent per construir-lo. Però quina realitat ha estat mai obra de realistes?

Els van donar destrals esmussades i cordes podrides i també la primera feina: tallar, arrencar i aclarir un quilòmetre de bosc de tecs gegantins que creixien al llarg del traçat del ferrocarril.

El pare solia dir que el jovent sempre s’espolsa la feina del damunt, va dir en Jimmy Bigelow donant copets al tall rom i abonyegat de la destral amb el dit. M’agradaria que ara fos aquí, aquell malparit.

8

I després, ningú no se’n recordarà mai més. Com els pitjors crims, serà com si mai no hagués passat. El patiment, les morts, la tristor, l’abjecció, la inutilitat patètica de l’immens sofriment de tants; potser tot només existeix entre aquestes pàgines i les pàgines d’uns quants llibres més. Podem encabir l’horror en un llibre, li podem donar forma i sentit. Però a la vida l’horror no té forma ni sentit. L’horror només és. I mentre regna, és com si a l’univers no hi hagués altra cosa que horror.

La història que inspira aquest llibre comença el 15 de febrer de 1942, quan s’acaba un imperi amb la caiguda de Singapur i en neix un altre. Però cap a l’any 1943, el Japó, extenuat al màxim i amb recursos escassos, està perdent, i aquest ferrocarril se’ls fa imprescindible. Els aliats subministren armament a l’exèrcit nacionalista de Chiang Kai-shek de la Xina a través de Birmània, i els Estats Units controlen els mars. Per interrompre aquesta via de subministrament tan vital per a l’enemic xinès i per envair l’Índia a través de Birmània —el somni demencial de les autoritats—, el Japó ha de proveir d’homes i material les seves forces a Birmània per terra. Però no té ni els diners ni la maquinària per construir aquest ferrocarril tan necessari. Ni temps.

Ara bé, la guerra té la seva pròpia lògica. L’Imperi japonès està convençut que guanyarà —l’esperit indomable japonès, aquest esperit que no té Occident, aquest esperit que l’Imperi anomena i entén com la voluntat de l’Emperador: és aquest esperit que l’Imperi creu que s’imposarà fins a la victòria final. I per ajudar aquest esperit indomable, per secundar aquesta fe, té la sort de disposar d’esclaus. Centenars de milers d’esclaus, asiàtics i europeus. I entre ells hi ha vint-i-dos mil presoners de guerra australians, la majoria dels quals s’han rendit durant la caiguda de Singapur, com una necessitat estratègica abans, fins i tot, que el combat hagi començat de debò. Nou mil d’aquests presoners seran enviats a treballar al ferrocarril. Quan, el 25 d’octubre de 1943, la locomotora de vapor C5631 farà tot el recorregut ja acabat del Ferrocarril de la Mort —el tren que l’estrenarà— arrossegant els tres vagons de dignataris japonesos i tailandesos, passarà per davant d’una infinitat de tombes d’ossos humans, entre els quals hi haurà les restes d’un de cada tres d’aquells presoners australians.

Avui dia es mostra amb orgull la locomotora de vapor C5631 al museu que forma part del monument de guerra nacional no oficial del Japó, el santuari Yasukuni. A més de la locomotora de vapor C5631, en aquest santuari hi ha el Llibre de les ànimes. Aquest llibre conté una llista de més de dos milions de noms de tots els qui van morir al servei de l’Emperador del Japó a les guerres entre 1867 i 1951. Incloent-los al Llibre de les ànimes en aquest lloc sagrat, se’ls dóna l’absolució de tot el mal que hagin fet. Entre aquest munt de noms hi ha els de 1.068 homes condemnats i executats per crims de guerra després de la Segona Guerra Mundial. I entre aquests 1.068 noms de criminals de guerra executats n’hi ha alguns dels qui van treballar al Ferrocarril de la Mort i que van ser declarats culpables de maltractament als presoners de guerra.

A la placa que hi ha a la part frontal de la locomotora de vapor C5631 no s’hi esmenta res de tot això. Ni tampoc no s’hi fa menció de l’espantosa construcció d’aquell ferrocarril. No hi figuren els noms dels centenars de milers de presoners que van morir construint-lo. Però, d’altra banda, ni tan sols no es posen d’acord pel que fa al nombre de persones que van perdre la vida en el Ferrocarril de la Mort. Els presoners de guerra aliats van representar una part molt petita —uns 60.000 homes— de tots els qui van ser esclavitzats per a aquell projecte faraònic. A més d’ells, hi va haver un quart de milió de tàmils, xinesos, javanesos, malais, tailandesos i birmans. O potser més i tot. Alguns historiadors diuen que d’aquests treballadors forçats en van morir 50.000; d’altres diuen que van ser 100.000, i d’altres, 200.000. Ningú no ho sap.

I ningú no ho sabrà mai. Ja se n’han oblidat els noms. No hi ha cap llibre per a les seves pobres ànimes. A ells els dedico aquestes paraules.

Així havia acabat en Dorrigo Evans el pròleg per al llibre d’il·lustracions de Guy Hendricks sobre els camps de presoners de guerra aquell mateix dia, després d’haver demanat a la seva secretària que no el destorbessin durant tres hores per poder acabar una feina que feia mesos que havia començat i que ja havia d’haver lliurat feia temps. Fins i tot un cop acabat, li feia l’efecte que era un altre intent fallit de part seva per entendre el significat de tot allò, un intent disfressat de presentació per als altres amb la vaga esperança que explicaria el que va ser el Ferrocarril de la Mort.

El to, li semblava, era alhora massa obvi i massa personal; d’alguna manera, li recordava les qüestions que no havia aconseguit resoldre a la vida. Tenia el cap ple de moltes coses, però no havia sabut plasmar-les en el paper. Tants fets, tants noms, tants morts, però, en canvi, era incapaç d’escriure ni un nom. Al començament del pròleg havia esbossat una descripció d’en Guy Hendricks i una mena d’esquema dels esdeveniments del dia que va morir, inclòs el cas d’en Darky Gardiner.

Però del detall més important d’aquell dia no n’havia escrit res. Va mirar el pròleg, escrit, com sempre, amb la seva tinta verda habitual, amb l’esperança simple, si bé carregada d’un sentit de culpabilitat, que en l’abisme que s’obria entre el seu somni i el seu fracàs hi hagués alguna cosa digna de ser llegida en la qual s’intuís la veritat.

9

Els presoners de guerra tenien motius per referir-se al lent descens cap a la bogeria que va venir després només amb dues paraules: la Línia. Per sempre més, per a ells només hi va haver dues classes d’homes: els homes que eren a la Línia, i la resta de la humanitat. O potser només d’una mena: els homes que van sobreviure a la Línia. O tal vegada, al capdavall, això tampoc no era exacte: a en Dorrigo Evans el turmentava cada cop més la idea que només comptaven els homes que van morir a la Línia. Tenia por que només en ells es trobés la terrible perfecció del sofriment i del saber que ens feia completament humans.

Mentre tornava a mirar els jalons del ferrocarril, en Dorrigo Evans va veure que en aquelles estaques hi havia un munt de coses impossibles de comprendre, comunicar, endevinar, descriure. Els jalons s’explicaven per mitjà de dades senzilles. Però no transmetien res. Què és una línia, la Línia?, es preguntava. Una línia era una cosa que anava d’un punt a un altre —de la realitat a la irrealitat, de la vida a l’infern—, «una longitud sense amplada», segons la descripció euclidiana que recordava de les classes de geometria de l’escola. Una longitud sense amplada, una vida sense sentit, la desfilada de la vida a la mort. Un viatge cap a l’infern.

En aquella habitació d’hotel de Parramatta, mig segle després, en Dorrigo Evans s’endormiscava, es regirava, somiava Caront, el barquer pollós que menava els morts a l’altre costat de l’Estix, cap a l’infern, pel preu d’un òbol que deixaven a la boca del difunt. En el somni, repetia les paraules de Virgili que descrivien el temible Caront: una abundosa barba blanca li cau inculta del mentó, els ulls se li enrigideixen per la flama, un mantell sòrdid li penja dels muscles, fermat amb un nus.

La nit que dormia amb la Lynette Maison, tenia vora el llit, com sempre, fos on fos, un llibre, perquè havia recuperat l’hàbit de llegir ara que havia entrat en l’edat madura. Un bon llibre, havia conclòs, et fa venir ganes de tornar-lo a llegir. Un llibre molt bo t’empeny a rellegir la teva pròpia ànima. Per a ell, aquests llibres eren rars, i com més gran es feia, més rars eren. Amb tot, en Dorrigo Evans encara buscava; una altra Ítaca a la qual es dirigia eternament. Llegia a la tarda. Gairebé mai no mirava el llibre en qüestió a la nit, perquè era com un talismà o un objecte de la bona sort —com una mena de déu familiar que el vigilava i vetllava per ell mentre travessava el món dels somnis.

El llibre d’aquella nit l’hi havia regalat una delegació de dones japoneses que havien vingut a demanar disculpes pels crims de guerra del seu país. Van presentar-se amb cerimònia i càmeres de vídeo, van portar regals, i n’hi havia un de curiós: una traducció de poemes de comiat japonesos, el resultat d’una tradició en la qual els poetes japonesos componen un poema de comiat al final de la vida. L’havia deixat sobre la tauleta de nit de fusta fosca, vora el coixí, a l’altura del cap. Creia que els llibres tenien una aura que el protegia, que sense un llibre vora seu moriria. No li feia res de dormir sense cap dona; però mai no dormia sense un llibre.

Índex

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10