Cubierta

Viure la vida amb sentit

Actituds per viure
amb passió i entusiasme

Victor Küppers

Pròleg de David Vila

Plataforma Editorial

Per a la Mar, en Roni i en Puxo

«Hi ha molts tipus de coneixement, però n’hi ha un que és molt més important que tots els altres, el coneixement de com aprendre a viure; i aquest coneixement sovint es menysprea.»

LEV TOLSTOI

Índex

  1.  
    1. Pròleg de David Vila
    2. Introducció
    3. Agraïments
  2.  
    1. 1. Resum per a estressats i impacients
    2. 2. Bombetes amb potes
    3. 3. Els oficials saben; els cracs fan
    4. 4. És l’actitud, tros d’ase!
    5. 5. Persones fantàstiques, hàbits fantàstics!
    6. 6. Tens l’actitud que vols
    7. 7. Ser gran, una manera de ser
    8. 8. Pollastres sense cap
    9. 9. Les cinc «p» de la vida
    10. 10. El costat fosc
    11. 11. Crisi de cares
    12. 12. Fes com si… fins que ho siguis
    13. 13. Aprèn a ser optimista
    14. 14. Ser agraït
    15. 15. Posar-se il·lusions
    16. 16. Sentit de l’humor
    17. 17. Refranys i aforismes
    18. 18. Escriu cartes
    19. 19. Embalums peluts amb potes
    20. 20. Carlos, el mestre-sala
    21. 21. Aprèn a escoltar, tros de suro!
    22. 22. Alcohol i aigua. El valor de la humilitat
    23. 23. La il·lusió d’un elogi sincer
    24. 24. Viure amb consciència plena
    25. 25. L’efecte de Bach al piano
    26. 26. Liderar; quatre pautes per no ser un cap de meló
    27. 27. Gimnàstica mental
    28. 28. Sumar minuts fantàstics
    29. 29. Per a què t’ha servit aquest llibre?

Pròleg

Acabo de fer quaranta-dos anys. Tinc una dona fantàstica i tres fills meravellosos que estan entossudits a créixer. En pocs dies han fet onze, nou i set anys. Les activitats escolars i extraescolars es multipliquen. Els plans del cap de setmana posen a prova la logística familiar.

Els meus pares i els meus sogres es fan grans i els seus cossos comencen a reclamar més atenció.

La crisi continua fuetejant amb força i si en algun moment aconsegueixes oblidar-ho, el bombardeig incessant dels mitjans de comunicació ja s’encarrega de recordar-t’ho. No cal dir que intentes dedicar el major nombre d’hores possible a la feina per mantenir l’empresa redreçada en l’entorn tan advers en què vivim.

Resumint, cada dia que passa tinc menys temps per a mi. Tanmateix, i encara que a priori sembli impossible, cada dia que passa sóc més feliç, cada dia que passa renuncio a menys coses que m’agraden i cada dia que passa aconsegueixo fer més coses noves.

Per a mi només hi ha un secret: planificar bé, prioritzar en l’ordre adequat i, el més important, gaudir de totes i cadascuna de les coses que faig. Qualsevol cosa de la qual no gaudeixo passa a tenir màxima prioritat per decidir al més aviat possible els canvis que cal fer-hi i reconduir-la si és que té solució.

A hores d’ara ja ningú no té cap dubte que sóc enginyer. És veritat, paraules com planificar i prioritzar pertanyen a l’argot «enginyeril» i són molt usades pel claustre de professors. La carrera són cinc anys molt intensos i en l’especialitat d’enginyer industrial abraces un gran nombre de temàtiques. Abans de la carrera vaig passar quinze anys cursant EGB, BUP i COU en una escola europea amb fama de ser una de les més exigents de Barcelona, que s’encarregava de donar-te la millor preparació acadèmica, sumada al domini de quatre idiomes. No cal dir que em sento orgullós del camí recorregut i cada dia que passa és més important adquirir la major preparació possible.

No obstant això, ni a l’escola ni a la universitat ningú no em va parlar mai ni em va ensenyar com en són d’importants les actituds a la vida, tant personal com professional, i el paper transcendental que desenvolupen en qualsevol etapa de la nostra vida. Qui s’encarrega de la nostra educació emocional? És tan sols una feina dels pares o ha de tenir una actuació més global? Per què conceptes com «intel·ligència emocional» continuen ocupant posicions pràcticament anecdòtiques dins la nostra formació?

Malauradament tenim clares i doloroses evidències que posen de manifest l’ampli camp de millora que encara existeix al cap de vint anys. La depressió ha passat a ser la malaltia que ha crescut més en l’última dècada i en Victor ens avança en aquest llibre que, segons els estudis de la Unió Europea, aviat passarà a ser-ne la primera. És ben cert que la crisi que vivim deu fer forat en alguns casos, però la corba de major creixement de la depressió la trobem en els anys de bonança, els anys previs a la crisi.

A la meva edat, la vida ja m’ha donat un bon nombre de sotragades i suposo que me n’esperen unes quantes més. Mai no són del nostre gust, però de vegades dediquem més temps a contestar preguntes com ara «per què m’ha passat a mi?», «què és el que em passarà ara?», que a preocupar-nos pel «què puc fer per…?», una frase que en Victor fa molts anys que predica. Que una adversitat signifiqui un impediment, un motiu de tristesa o una renúncia només depèn de nosaltres, de la nostra actitud. Costa exactament el mateix esforç, si no menys, encaixar-ho com un repte o com un desafiament, i el camí per afrontar-ho és molt més agradable.

La pitjor crisi que vivim en aquest moment no és l’econòmica, sinó les crisis de vocacions d’actitud positiva. És veritat que passem per una etapa de molta cruesa, però més crua i difícil la sentirem com més triguem a recuperar l’optimisme i la confiança. Què passaria si durant una setmana o quinze dies totes les televisions del món només donessin bones notícies, per petites que fossin? O si els diaris només publiquessin bones notícies? Estic convençut que es respiraria un altre ambient als carrers, a les empreses, a les famílies, i que la gent miraria en clau de futur i novetat. Segur que aconseguiríem desterrar el pessimisme que predomina i que tan contagiós és. Continuem mirant massa pel mirall retrovisor, intentant recordar què hem perdut pel camí, quan allò que tenim realment és l’oportunitat de gaudir i decidir sobre el nostre futur.

Si ens demanessin que descrivíssim com ha de ser el negoci més rendible, tots nosaltres coincidiríem a definir-lo com un negoci que generi benefici com més aviat millor, que necessiti la mínima inversió, que no depengui de tercers i que contribueixi a millorar el món en què vivim. Tan sols conec un negoci que estigui a l’abast de tothom i que sigui d’aplicació immediata: el negoci de les nostres actituds. Qualsevol que s’ho proposi i decideixi treballar-hi, obté beneficis pràcticament de seguida, des del primer minut invertit, i no només té un efecte en ell, sinó que a més contagia i irradia a la gent que l’envolta i ajuda a la seva expansió. Traduït en termes econòmics, suposo que tots ho definiríem com un negoci de rendibilitat infinita.

Sovint allò que més costa és engegar un nou projecte, una nova aventura. Aquest llibre és la guia perfecta per començar el negoci de les actituds que us proposava, de rendibilitat infinita i aplicació immediata. De vegades quan veiem una pel·lícula o una obra de teatre i després en llegim el llibre, o a l’inrevés, solem destacar una versió per damunt de l’altra, o simplement pensem que una versió no fa justícia a l’altra. En aquest cas us ben asseguro que el llibre d’en Victor és excel·lent i, posats a escollir entre el llibre i una conferència seva, us recomano totes dues coses.

DAVID VILA

Amic de Victor Küppers

Vicepresident de Renta Corporación

Introducció

Aquest és el meu segon llibre. No crec que tingui res de nou per explicar, sincerament. La meva feina és la mateixa que la que feia fa cinc anys, quan vaig escriure l’anterior: cursos i conferències en empreses, sessions per a pares a les escoles i les classes de direcció comercial a la universitat. Els conceptes que explico i treballo són els mateixos que ja desenvolupava en el llibre anterior, perquè són els que em segueixo creient, perquè són els que continuo treballant i perquè crec que hi ha conceptes i idees que mai no canvien i que sempre són actuals. Avui dia continua sent necessari saber què volem a la vida, continua vigent la importància de treballar les nostres actituds personals i lluitar cada dia per ser més bona persona. I és igualment rellevant recordar que no hi ha res més gratificant que ajudar els altres. Totes aquestes idees haurien de ser sempre d’actualitat.

Jo sempre em presento com a formador. Aquesta és la meva feina. A més, ho sóc amb orgull i per vocació. Ara bé, ser formador no és el mateix que ser un expert. Els experts saben, investiguen, descobreixen, creen, analitzen, desenvolupen idees, construeixen models, dissenyen conceptes. Hi ha moltes persones que saben també sobre el tema de les actituds personals. Els formadors no en sabem. La meva feina consisteix a copiar, enganxar i transmetre. Copiar i enganxar, és veritat que a la meva manera, però no deixa de ser copiar i enganxar. Copiar que se’m donava bé quan anava a l’escola i ara s’ha convertit en la meva activitat professional :–). Copio d’aquells experts que saben tantes coses i ho enganxo de la millor manera que sé. No és res il·legal. Després ho comunico. Així de senzill. Per això en aquest llibre no hi ha cap idea meva, cap concepte que jo hagi inventat, no, aquesta capacitat no la tinc. En aquest llibre trobaràs idees d’altres persones que jo he enganxat i ordenat a la meva manera.

També pot passar que hi trobis idees que ja hi havia en el meu llibre anterior. Hi ha conceptes que em continuen semblant essencials i hi ha contes que em segueixen commovent. Per això hi trobaràs unes quantes idees repetides. Al capdavall, com he dit abans, jo continuo pensant el mateix, treballant el mateixos temes i enfocant-los de la mateixa manera. Et demano disculpes si t’esperaves alguna cosa diferent.

A més, totes les idees que aplego en aquest llibre ja les coneixes, ja les saps. Les has escoltat o llegit en molts altres llocs. És important que ho tinguis en compte per no posar-te nerviós a mesura que vagis passant les pàgines, perquè, si no, pot passar que acabis llançant el llibre per la finestra. Tot el que t’explico ja ho saps. Però no et demanis si ho saps o no ho saps. El que t’hauries de preguntar és si ho fas o no ho fas. La diferència entre els cracs i la gent del carrer no rau a saber fer les coses, sinó a fer-les. Això és l’important. Fer és el que fa que canviïs. Ja ho deia Chesterton, que necessitem que ens recordin les coses més que no pas que ens les ensenyin.

L’objectiu d’aquest llibre no és afegir res al camp de les actituds personals. Si fos així no l’hauria escrit, perquè no hi tinc res a aportar. Aquest és un llibre senzill, simple, bàsic i pràctic, amb idees senzilles, simples, bàsiques i pràctiques. Jo he après que la vida és simple, molt simple, no fàcil, però sí simple, i el que passa és que ens agrada complicar-nos-la o que ens la compliquin. A mi m’encanta el tenis, i el tenis és un esport ben senzill: la pilota ha de passar per sobre de la xarxa i botar dins unes línies que delimiten la pista. És simple. Gens fàcil, però sí simple. A mi em sembla que la vida és igual, simple, però gens fàcil. I encara ho és menys si a sobre ens la compliquem!

L’únic propòsit d’aquest llibre és fer-te pensar. Anem tan ràpid sempre a la vida que no tenim temps de parar-nos de tant en tant a pensar. Comença a ser un luxe disposar d’uns quants minuts per reflexionar. Pensar, rumiar, cavil·lar, discórrer, analitzar, examinar sempre és positiu i necessari. Ajuda a adonar-se de les coses, a veure-ho tot amb perspectiva, a prioritzar, a relativitzar, a corregir, a agafar forces i reposar energies. A posar en ordre una vida que l’entorn ja s’encarrega de desordenar. Aquest és el propòsit d’aquest llibre: ajudar-te a reflexionar. A reflexionar sobre la teva vida, sobre les coses que funcionen bé i les que hauries de canviar, perquè prenguis decisions, perquè facis els canvis que et facin anar pel camí que tu vols recórrer. De vegades les idees s’han d’escoltar quaranta-tres vegades de formes diferents, en moments diversos. Sovint és la manera d’explicar-les, l’ordre, de vegades és una història, un conte, una anècdota. De sobte el nostre cap fa «clic». Ja ho tinc! Sí, sí, sí! Aconseguir fer aquest «clic» dins el teu cap és l’objectiu d’aquest llibre, recordar-te coses que ja saps i moure’t a l’acció, a practicar, a implementar en el teu dia a dia les idees que et penses que t’ajudaran a ser una persona millor.

Esmerçar temps i diners a pensar com ser una persona millor és sempre una bona inversió. Una vegada vaig llegir que tots hauríem, en alguns moments de la nostra existència, qüestionar la nostra vida a analitzar tot allò que requereix el nostre esforç. Si no, serem servents del sistema, viurem per acomplir els objectius dels altres, viurem per treballar, per acomplir obligacions que no tenen cap sentit per a nosaltres. Sobreviurem, anirem fent. Però, al final, sucumbirem davant el buit. Hi ha gent que diu que la vida és com anar amb bicicleta, que sempre s’ha d’estar pedalant, i que si t’atures, caus. Algú va dir en una ocasió que no hi estava d’acord, que de vegades cal parar-se per revisar la bici, inflar les rodes, mirar el mapa per saber quin camí cal seguir. Jo comparteixo aquesta opinió, també crec que cal parar-se a pensar, i fer-ho molts cops al llarg de la vida. Diria que gairebé diàriament.

La vida mitjana té només nou-cents seixanta mesos. Hem d’aprofitar-la, no podem malbaratar-la. Les persones extraordinàries, els cracs, tenen la disciplina per fer el que saben que és important, el que saben que han de fer, en lloc de fer les coses fàcils i les que els vénen de gust. Però és que, a sobre, s’ho passen la mar de bé fent les coses correctes. Cal comprometre’s. Que trist és passar per la vida sense implicar-s’hi. Que trist és haver vingut per donar llum i ser obscuritat.

Tolstoi m’apassiona. Veuràs que en aquest llibre hi ha moltes frases i idees seves. Va deixar escrita aquesta frase que em sembla brutal: «Hi ha molts tipus de coneixement, però n’hi ha un de més important que els altres: el coneixement de com s’ha de viure; i aquest coneixement gairebé sempre es menysprea». Però també ho va dir Sèneca: «Mentre visquis, continua aprenent com has de viure». Aquest llibre pretén això, fer-te reflexionar sobre com hauries de viure per donar sentit a la vida.

No hi ha un ofici més important que aprendre a viure. Hem de convertir la nostra vida en una obra d’art, que al final dels nostres dies, interiorment puguem dir: «Visca, visca, visca!». Al capdavall, l’únic objectiu que té la vida és lluitar cada dia per ser la més bona persona que puc arribar a ser. En el fons de cadascun de nosaltres hi ha l’anhel de viure una vida de grandesa, de contribuir, d’aportar alguna cosa, d’ajudar i fer feliços els altres, de lluitar pel que val la pena, d’actuar a partir de principis i valors.

Explicar les coses és fàcil. Fer el que jo faig és ben senzill. El mèrit està en la lluita diària per aplicar-ho. Aquí rau la grandesa de les persones, i, en aquest aspecte, jo continuo sent un novençà.

Espero que el llibre no et decebi. Espero que et sembli amè i senzill de llegir, però sobretot que t’ajudi, que et sigui útil.

Agraïments

Gràcies a Déu per la fe que m’ha donat. Ser un bon cristià és el que dóna sentit a la meva vida.

Moltes gràcies al lector per haver comprat aquest llibre. Espero que no et decebi i que t’ajudi a pensar i a prendre decisions que millorin la teva vida.

Estic molt agraït a Jordi Nadal per haver-me encarregat escriure aquest llibre. Mai no vaig imaginar que l’editor que més admiro em demanaria que escrivís un llibre. En Jordi ha estat un descobriment per a mi, per la seva generositat, per la seva humanitat i per la passió que transmet sempre, passió pels seus pares, per la seva família, per la seva feina, pel seu equip, pels seus escriptors.

Gràcies a la meva meravellosa dona, la Mar. Conèixer-la ha estat la millor cosa que m’ha passat a la vida. I gràcies als meus dos fantàstics fills, en Roni i en Puxo, per aguantar-me, per estimar-me, per ajudar-me, per fer-me riure i per fer-me sempre tan feliç.

Gràcies als meus pares, per haver-me ensenyat que sempre es pot mantenir una actitud alegre davant l’adversitat. Gràcies als meus germans, per estimar-me com sóc. Gràcies al meu sogre, per haver-me donat tant de suport, i a la meva sogra, per la seva bondat immensa.

Gràcies a la meva tieta Isa, que tant vaig estimar i a qui no oblido.

Gràcies a David Vila, per haver acceptat escriure el pròleg, un exemple espectacular que ser gran és una manera de ser. Estic orgullós de ser el seu amic, sempre he admirat la seva capacitat d’esforç, el seu sentit de l’humor, la seva generositat i el seu afany per ajudar els altres. Gràcies també a Jordi Bonmati, el meu grandíssim amic, a Manuel Roca i a Eduard Valletbó. Tant de bo els nostres sopars mensuals que compartim amb David Vila es perllonguin durant molts anys per continuar gaudint de les discussions i les rialles.

Gràcies als meus fantàstics amics Toni de la Asunción, el meu amic de l’ànima; José María Ruiz, a qui admiro per les seves grans virtuts; Marc Alsius, Álex Ribert, Ricardo López, Albert Brulles, Carlos Teixidó, Jordi Ruiz i Álex Utrera. És meravellós que al cap de tants anys continuem mantenint la nostra amistat. Gràcies a Diego Brotons, el meu amic de la infància. Gràcies a Juan Buil, una de les persones més bones que he conegut, i a Francisco Esteban, que tant m’ha ajudat sempre.

Gràcies a Luis Hernández de Cabanyes, pels seus consells per millorar aquest llibre i per haver estat sens dubte la persona que més ha confiat en mi. Gràcies a la seva fantàstica família, pel tracte tan espectacular que sempre m’ha donat.

Gràcies als meus companys i exalumnes a la Universitat Internacional de Catalunya i a la Universitat de Barcelona; amb ells he après i m’he fet un fart de riure. Moltes gràcies als participants en els meus cursos i conferències, amb els seus comentaris i aportacions m’han ajudat a entendre com n’és d’important lluitar cada dia per ser una persona millor i un professional més bo.

Moltes gràcies a les persones d’IESE i d’ESADE, amb les quals he treballat; d’elles he après a gaudir treballant i la necessitat d’aspirar a l’excel·lència professional.

Gràcies a persones espectaculars que he trobat a la vida i que m’han ensenyat què és el que fan les bones persones: Javier Triadó, Mariano Buxade, Piluka, Enrique Díaz Mauriño, Maravillas Martín, Pedro González-Anta, Joan Sancho, David Payeras, Jaume Sanabra, Dolors Viaplana, Andreu Maldonado, Arancha Álamo, Carmen Mur, Enrique López Vallejo, Rodrigo Picó, Xavier Navarro, Téfilo Sánchez, Xabi Pérez, Pasqual Llongueras, Agustín Moreno, Toni Mora, Montse Figols, Isabel Raventós, Marta Cailá, Javier Amezaga, Leopoldo Abadía Jr., Juan Serrano, Iñigo Allí, José Manuel Ereño, Vicente Font, Quim Falgueras, Antonio González Barros, Carles Sasplugas, Mar Raventós, Leopoldo Rodés, Luis Conde, Marcela Clusellas, Carlos Royo, Josep Carreras, Laura Naranjo, Alicia de Patricio, Fernando de la Iglesia, Gemma Blanes, Carlos Morcillo, Edu Matesanza, Gabriel Domingo, Maite Serrano, Carlos Ayuso, Jon Acarregui, Nacho Feu, Nicolás Prieto, Nuria Fernández, Álex Martínez, Beth Udina, Alejandro Esteban, Conrad Sargatal, Cessi Puyol, Lluís Micaló, David Zuazua, mossèn Joan de Ordino, Míriam Iglesias i Mariona Taxonera.

Gràcies a les persones que em fan sentir de meravella a Ordino, el meu paradís particular, especialment a les persones que treballen a l’hotel Coma i al restaurant Topic. Moltes gràcies també a totes les persones que treballen al club de tenis on passo el temps quan no sóc a Ordino i que aconsegueixen crear un ambient tan absolutament fantàstic, divertit i familiar.

Moltes gràcies finalment als meus clients, per haver confiat en mi, per haver-me tractat sempre molt millor del que em mereixia, per haver-me animat constantment a millorar i per la seva preocupació sincera per ajudar les persones que treballen a les seves empreses.

VICTOR KÜPPERS

kuppers@kuppers.com

1. Resum per a
estressats i impacients

Aquest primer punt és per als estressats, per als impacients, per als que no tenen temps, per als que volen descobrir ràpidament l’essència d’aquest llibre. Si llegeixes aquest capítol et faràs una idea sobre el contingut del llibre.

Sempre que comencem a llegir un llibre sobre actituds positives ho fem amb ganes de millorar i de posar-nos molts propòsits. Al final, molts d’ells es queden en això, en propòsits. Val més proposar-se dues coses i almenys acomplir-ne una.

Jo proposo que cada persona sigui més entusiasta, més alegre, més optimista! Hi ha un llibre fantàstic de Jean Giono, L’home que plantava arbres, simple i genial. Es tracta d’un home que es passa la vida plantant arbres i converteix un desert en un immens bosc. Per a mi és una faula que es pot traslladar a l’entusiasme, i així ho explico a les meves sessions. Si cada persona plantés alegria i entusiasme en una altra persona, al final el món seria un lloc ple de bojos entusiastes.

Quan parlo d’entusiasme i d’optimisme, alguns erudits consideren que es tracta d’un tema banal i superficial. És veritat que no és un tema profund metafísicament parlant, però és pràctic, senzill i útil. A vegades es critica els llibres d’autoajuda per això mateix, perquè «autoajuden». A mi no em sembla que sigui res dolent el fet que un llibre t’ajudi, al contrari.

Com tantes altres persones, crec sincerament que no es pot trobar fora allò que tenim dins nostre. Correm i lluitem per assolir coses externes, ens hi deixem la pell i alguns fins i tot la vida, i quan obtenim alguna cosa, resulta que no ens omple prou o acabem per acostumar-nos-hi i per avorrir-nos, tornant al sentiment d’insatisfacció. Quan no ho aconseguim, ens sentim frustrats i desgraciats. Penso que el benestar de debò no és tan sols un estat extern, sinó també una situació anímica, un estat mental i emocional. Tots nosaltres hauríem de posar condicions per millorar la qualitat de la nostra vida externa, però sobretot per millorar la interna, perquè molts cops no es poden controlar les situacions externes, però sí la nostra actitud interior davant d’elles. L’alegria interior no depèn només de les causes externes. Si per sentir-nos bé o alegres cal esperar que tot ens vagi bé a la nostra vida, ho tenim ben fotut. La gran majoria de la gent només se senten bé i alegres com a reacció a les circumstàncies favorables, però hi ha una alegria molt més profunda, estable i segura, i que no és una mera reacció a situacions externes, sinó que neix de la part més pregona d’un mateix, quan les nostres actituds són les correctes. La felicitat és la pau interior, la calma mental, la serenitat. Sense aquesta, no podem gaudir de les alegries externes. I això és el que ens falta, serenitat i pau interior. L’afecció excessiva engendra ansietat, avarícia, temor, gelosia i odi. No es tracta d’inclinar-nos per una inútil austeritat o una malsana gasiveria, sinó de gaudir de les coses externes sense deixar que ens posseeixin. Si tan sols busquem a fora, ens convertim en màquines de desil·lusió, tensió i desgràcia; en col·leccionistes de plaers, consumistes esbojarrats i acumuladors frenètics. Per molt que ens haguem desenvolupat en l’àmbit extern de les coses materials, si les nostres relacions amb nosaltres mateixos o amb els altres són negatives, no tindrem pau interior ni serenitat. De què ens serveix, doncs, tot el que tenim? El punt crític està a controlar la nostra actitud i, per això, la clau rau a fomentar les emocions positives i a limitar i reduir les negatives. S’ha de ser com un alquimista, transformar els nostres pensaments de mala qualitat en altres de bona qualitat; així, la presència d’emocions positives a la nostra ment va deixant cada vegada menys espai a les emocions negatives i les va eliminant.

Per tot plegat cal que tinguem clar el sentit de la nostra vida i aprendre a relativitzar les coses, ser agraïts, mantenir un equilibri entre els diferents rols que s’han de desenvolupar, ser optimistes, tenir il·lusions, lluitar i no plorar, tenir unes magnífiques habilitats de relació amb els altres, créixer en virtuts com la generositat, la paciència, la compassió, la bondat, el control de l’ego, i deslliurar-se de les emocions negatives com ara l’enveja, el ressentiment, la cobdícia, la vanitat. Un dels propòsits més importants de la vida és lluitar per ser una persona millor. Aprendre a viure és aprendre a ser. Per desenvolupar la nostra calma mental hem de buscar moments per pensar, aprendre a pensar per reconèixer el sentit de la nostra vida i alinear les nostres accions perquè siguin coherents, buscar moments de silenci i reflexió; la serenitat està en el silenci.

És bo aprendre a estar en silenci. Totes les grans tradicions del saber humà han arribat a la mateixa conclusió: per connectar amb la persona que un és realment hem de dedicar temps a romandre en silenci regularment. Sí, estàs molt ocupat, però com va dir Thoreau, «no n’hi ha prou a estar ocupat, les formigues també ho estan; la qüestió és què et manté ocupat». La vida és plena de persones que van a tota pastilla sense fer res. No fan res útil, però no deixen de córrer en tot el dia, van amoïnades, estressades, però sense ocupar el seu temps en res que valgui realment la pena.

Dedicar un temps, encara que només siguin uns quants minuts al dia, a estar en soledat t’ajudarà a mantenir-te centrat en les veritables prioritats de la teva vida i t’ajudarà a evitar la negligència que envaeix la vida de tants de nosaltres. Dir que no tens temps per estar en silenci és com dir que estàs massa ocupat conduint per parar a posar benzina: al final et sabrà greu.

Tanmateix, ens trobem en un món en el qual moltes persones corren desenfrenadament cap a enlloc, quan l’important és analitzar a què es dedica el temps. És diferent fer coses que fer grans coses. Viure que sobreviure. Gaudir que anar tirant. Cuidar la nostra pau mental hauria de ser prioritari, però, és clar, mai no tenim temps per a les coses prioritàries. El genial Peter Drucker ja deia que «no hi ha res més inútil que fer molt bé allò que no hauria de fer-se».

En algun lloc vaig llegir que quan algú té la sensació d’anar a tota velocitat cap a enlloc, pot ser que hagi arribat el moment de plantejar-se moltes qüestions, algunes de les quals, probablement, resulten doloroses.

Viure feliç té a veure amb ser, no amb tenir. Tampoc amb fer. Simplement amb ser.

Sempre m’ha sorprès que hi hagi tants mandrosos i tan poc entusiastes, moltes persones pessimistes i negatives i molt poques d’optimistes i positives. L’entusiasme no és una cosa genètica, és un hàbit que pot desenvolupar-se, els gens poden predisposar la persona, però al final és una manera de gestionar els pensaments davant les circumstàncies. No és «el que et passa», és «com reacciones davant les coses que et passen». I aquesta manera de reaccionar la decidim cadascun de nosaltres. Com podem ser més entusiastes? Primera opció: esperar que les circumstàncies siguin favorables, que la vida ens somrigui; aquesta és l’opció dels mediocres. Segona opció: aprendre a pensar sa, a gestionar els pensaments, a escollir els positius i eliminar els negatius. Tot seguit esmento uns quants propòsits que es poden posar en pràctica a partir d’avui: